11 de febr. 2011

De Oviedo a Santiago en 11 dies


PRÒLEG

El què us explicaré a continuació no és cap fitxa tècnica del Camí, perquè això ho podeu trobar per molts altres llocs. Intentaré doncs, donar una petita referència de les experiències i sensacions que he tingut durant els 11 dies de Camí i de la seva preparació. Si més no, d’una manera resumida perquè seria impossible expressar tants i tants moments.

La idea de fer el Camí de Santiago va sortir de manera casual (o al menys així ho crec). En una fira de turisme que es celebra a Barcelona ens hi trobàvem jo i en Joaquim, el meu soci, realitzant una feina per un client i se’ns va ocórrer demanar informació sobre El Camí a l’estand de La Xunta de Galícia. Ens van dir que se’ls havia acabat la documentació, però que si els donàvem les nostres adreces ens farien arribar la informació als nostres domicilis.

Al cap d’uns dies, efectivament, vaig rebre l’esmentada informació. La sorpresa va ser que dins d’un sobre hi havia tres fotocòpies de fotocòpies quasi il·legibles i un tríptic amb informació turística. Em vaig estranyar de que la Xunta facilités tan “amplia i generosa” informació.

Va ser llavors quan vaig començar la recerca d’informació per Internet. De mica en mica, a mesura que anava trobant-la, anava creixent l’interès pel Camí. Tant va ser així que vaig començar a comprar diverses publicacions i guies que detallaven tot el que era essencial pel Camí.

Vaig descobrir que hi havia molts Camins, cadascun amb la seva història i peculiaritats, que hi havia associacions que se’n cuidaven, etc, etc, i així es va anar polint la idea. En un principi m'atreia començar des de casa mateix, passant per Montserrat cap a Santiago, encara que fos en dos o tres períodes.

Però encara no en tenia prou, anava recopilant més informació mitjançant diaris de peregrins mapes, etapes....i a mida que anaven passant el dies en Joaquim també s’anava engrescant. Finalment vam decidir-nos pel Camí Primitiu, donat que disposàvem d’uns dies del mes d’agost i perquè, en aquesta època de l’any, seria menys calorosa Astúries que no pas les planes de Lleida i els Monegros. Teníem també la voluntat de fugir de les aglomeracions de peregrins que, durant l’agost, deien que hi havia en el Camí Francès.

La veritat és que la idea de fer el Camí et va absorbint i els preparatius encara més. Així que torno a recollir més informació, comprem l’equipament que ens faltava i reservem els bitllets de tren.

SORTIDA 3 d’agost del 2002

M’aixeco a les 4 de la matinada – quasi no he dormit – amb tots els bàrtols i agafo el cotxe des de el meu domicili a Terrassa cap a Barberà del Vallès on havíem quedat amb en Joaquim, en concret a la Pça. De la Vila. Ens trobem a dos quarts de sis. Tot caminant enfilem cap a la estació de Renfe on agafem un tren cap a l’estació de Sans de Barcelona per enllaçar amb el que ens portarà cap a Oviedo. Encara no em faig la idea que estigui a punt de començar el Camí.

A l’estació de Sans ja tinc la primera sorpresa: No estem sols! Hi ha peregrins per tot arreu. Fins ara em pensava que érem dos del pocs ximples que ho volíem fer. Sortim a les vuit, mitja hora més tard del previst, comencem bé !!. A les nou passem per Valls. Quan arribarem a Oviedo?

La sorpresa de l’estació de Sans va en augment a mida que el tren va parant a les estacions. Lleida, Saragossa.... a cadascuna d’elles pugen al tren més i més peregrins. Tots amb la seva motxilla i amb el seu bordó.

El dia és bo i entre petites dormides i viatges a la cafeteria del tren arribem a les proximitats de Lleó. Comencem a veure els "caminaderos" del Camí Francès amb els seus característics petits arbres. Al fer parada a l’estació de Lleó el tren es buida de peregrins i ens quedem pràcticament sols. Pobre Lleó, quina invasió!.

A les set de la tarda passem el Pajares, entrem a la vessant cantàbrica i el canvi de temps i del paisatge és radical. Del dia assolellat i calorós passem a un cel totalment encapotat, les muntanyes i les valls fan fredor per la seva agresta orografia. Comento amb en Joaquim que millor no trobar-ne gaires així.

Arribem a Oviedo quan són les vuit del vespre. Només sortir de l’estació trobem una parella que també busca l’alberg. És curiosa la facilitat de reconèixer als peregrins. Ells són matrimoni i viuen a Saragossa, es diuen Pedro i Olga. De seguida estem parlant i fent camí cap a l’alberg. Ens comenten que han fet tres vegades el Camí Francès i són entusiastes (sobretot l’Olga) del que ells anomenen "l’espiritualitat del Camí", així com dels seus albergs, dels seus camins, del seu romànic, etc... Pobrets de nosaltres, no sabíem el què ens esperava!.

Arribem a l’alberg "El Salvador", ens atén el seu hospitaler, - es diu Pablo - i molt amablement ens segella les credencials i ens dóna les instruccions bàsiques per l’ús de l’alberg. Ens comenta que allí arriben gent de tot tipus i que com a conseqüència, també tenen problemes de qualsevol mena...El dia abans,- ens diu -, algú va arrencar el lavabo del lavabo de senyores!!. Ens dóna un joc de claus per entrar i sortir quan vulguem i anem a instal·lar-nos a les nostres lliteres.

Continuo amb les sorpreses. De les 18 places de l’alberg ja n’hi ha 7 d’ocupades i amb nosaltres ja en som 11. Totes les informacions de que quasi ningú feia el camí Primitiu se’n van en orris. Hi ha un ciclista de Càceres que fa aquest Camí per després baixar pel Portuguès. Els dies vinents ens l’anirem trobant pel Camí i podrem comprovar quin tipus de "perla" és aquest element. També hi ha dos xicots de Barcelona, l’Alex i en David. Aquest últim va començar el Camí Primitiu l’any passat però una lesió el va fer abandonar; a partir d’avui, amb ells dos i en Pedro i l’Olga, anirem fent el Camí fins arribar a Santiago. Els altres quatre són dos nois i dues noies, també de Barcelona, que van amb cotxe de suport, d’això ens assabentarem més tard i portarà més d’un problema en el dies vinents.

Un cop dutxats i instal·lats sortim a sopar. L’hospitaler ens ensenya les "conchas" metàl·liques enganxades a terra que ens guiaran –segons ell - a la sortida d’Oviedo per començar el Camí i de pas ens ensenya també els carrers on hi ha les sidreries.

S’acomiada de nosaltres desitjant-nos bon Camí i nosaltres anem a sopar amb en Pedro i l’Olga. Entre plat i plat, sidra i sidra, allí no més es parla del Camí i més Camí. Tot xerrant anem a dormir tard, són dos quarts de dotze.

1er. DIA (04-08-02) OVIEDO – SAN JUAN DE VILAPAÑADA

Ens aixequem a dos quarts de sis. No he dormit molt bé, per un cantó per la inquietud d’iniciar el Camí i per l’altre perquè algú (no sé qui) ha posat un despertador a les cinc del matí.

Comencem a seguir els senyals pels carrers d’OVIEDO, - encara fosc -, passem per la Catedral i continuem per carrers i més carrers. Cada cop és més confús seguir els senyals degut a les obres que estan fent dins la ciutat. Passem per un pas elevat d’una via de tren i arribem als afores, allí ja estem perduts, han construït un barri nou i no hi ha cap tipus de senyal. Quan ja no sabem què fer, s’atura un cotxe i el conductor ens indica per on hem d’anar. És agradable, només de començar el Camí, trobar una ànima caritativa.

A partir de les indicacions que ens han donat, el Camí està perfectament indicat i el paisatge es va fent més bonic a mida que ens allunyem d’OVIEDO. Parem a l’Ermita del Carmen, omplim les cantimplores en una font que hi ha al costat i mengem unes galetes mentre descansem.

Continuem i el Camí segueix amb pujades i baixades. La temperatura és agradable però ja comencem a tenir calor i fem ús de les cantimplores.

Més endavant continuem per la carretera que es va enfilant cap EL ESCAMPLERO. És una pujada de les que, al arribar a dalt, mereixen una parada. Ens acostem a un bar amb la intenció d’esmorzar, allí trobem a un del grup del cotxe de suport, al acostar-nos ens saludem i ens dóna explicacions del perquè del cotxe (qüestions de salut, segons ell). Tantes explicacions em donen una rara impressió.

Entrem al parador i mentre ens cruspim uns ous amb pernil arriben en Pedro i l’Olga; es queixen de que han trobat massa asfalt. De la resta dels peregrins que han passat la nit a l’alberg d’Oviedo no en sabem res.

Reconfortats per l’esmorzar ens acomiadem de la resta de peregrins i continuem cap a GRADO i anem combinant camins amb carretera . Potser sí que té raó l’Olga de que hi ha massa asfalt?. De totes maneres anem fent Camí còmodament, si no fos perquè comencem a trobar massa gossos estacats a prop dels camins i ens donen uns bons ensurts.

Passem per PREMOÑO on tornem a repostar aigua i passat PUERMA trobem a l’Alex i en David assentats a la terrassa d’un bar. Aprofitem per beure una cervesa que hi canten els àngels.

En iniciar la marxa passem el riu Nalón i continuem per una carretera molt transitada, sort que a l’alçada de PEÑAFLOR, davant d' uns "horreos", trobem un senyal a mà dreta que ens fa deixar aquesta carretera i endinsar-nos per entre uns conreus, fins que sortim darrera la estació de GRADO.

Son dos quarts de tres i tornem a trobar a l’Alex i en David (ells no havien vist el senyal de PEÑAFLOR i van continuar per la carretera). Comentem que s’ha de comprar menjar perquè a SAN JUAN DE VILAPAÑADA no hi ha serveis i així ho fem en un "super" que està a punt de tancar però que, molt amablement, ens atenen. Un cop assortits, l'Alex i David es queden a dinar a GRADO i nosaltres decidim continuar cap el alberg que està a uns 3 Kms.

Continuem per carretera i la pujada és cada vegada més forta, (en aquestes alçades de jornada els 3 Kms. sembla que siguin 30). Parem a fer un petit mos de les reserves que portem a la motxilla i un glop (o dos) d’aigua. En aquestes que ens passen dos xicots, van casi corrent. Ells van com a "motos" i nosaltres com a "llimacs".

Més endavant trobem un senyal a mà dreta de la carretera, al costat d’un distribuïdor de Citroen que ens fa canviar de ruta. Quan anem a agafar el camí, una senyora ens crida per dir-nos que el camí està molt malament. Li fem cas i continuem per la carretera fins arribar a l’alberg. Ja era hora perquè no podíem més!!.

Trobem ja ocupades set places de l’alberg, cinc pels del cotxe i dos per les "motos" que ens van passar a mitja pujada. Com que sabíem que darrera nostre venien quatre peregrins més, els vam explicar la qüestió. Vam ajuntar unes lliteres per dormir tots junts i així deixar llits lliures per als que venien a peu. A més havien reservat una cinquena llitera per un "col·lega" que havien d’anar a buscar a Oviedo, amb el cotxe, és clar. Quin "morro"!

Al final van arribar tots, alguns havien pujat pel camí que nosaltres no vam fer i també les havien passat "canutes", vam sopar tots plegats i a les deu ja érem a dormir.


2on. DIA (05-08-02) SAN JUAN DE VILAPAÑADA – SALAS

És un quart de vuit. Em desperta en Joaquim i m’aixeco molt bé ja que he dormit com una marmota tota la nit. Les "motos" ja no hi són. Fem el comentari de que - hores d’ara - ja deuen ser a Santiago.

Trec el cap per la finestra i el temps no pinta gens bé .Hi ha boira baixa i cau una lleugera pluja. Ens posem la roba d’aigua i comencem a caminar. Llàstima del temps perquè el paisatge ha de ser molt maco!. Primer han sortit en Pedro i l’Olga, després nosaltres dos i darrera nostre sortiran en David i l’Alex.

El camí està asfaltat i ben senyalitzat, comencem a pujar el ALTO DEL FRESNO i la pujada es va fent cada cop més forta. Arribem a dalt bufant i tot xops,- no de la pluja sinó de la suor -, degut a la roba d’aigua. Aquí ens ajuntem tota la colla. És curiós, en aquest tipus de terreny, amb constants pujades i baixades, cadascú porta un ritme diferent a l’hora de caminar però al final s’igualen i ens anem trobant.


Iniciem tots junts la baixada, per camins de carro i de bestiar, fins a CORNELLANA on ens aturem a esmorzar. Ens assentem en un bar a les deu del matí. L’hostaler ens ofereix un entrepà de "la mejor carne enpanada del mundo". Jo prefereixo uns ous amb beicon. Mentre esmorzem arriben la "Troupe del Cotxe" i allí els deixem quan acabem. És ben clar que amb ells no hi ha l’entesa que hi ha amb el altres . Serà pel cotxe?.

Continuem el Camí travessant el riu Narcea, passant pel MONESTIR DE SAN SALVADOR, seguint el riu per una pista asfaltada passem pel bell mig d’una explotació de sorra. A l’alçada de LLAMAS ens hem de posar dins un cobert perquè comença a ploure més fort. Al cap d’una estona decidim continuar i comencem a anar per camins que s’endinsen per boscos i prats (llàstima del temps!). La "colla" es comença a disgregar i cadascú fa la seva.



Després de varies incursions camp a través, donat que hi ha trossos del Camí que són impracticables degut a la vegetació que els tapa, en Joaquim i jo arribem a una carretera (N-634). A l’altra banda hi veiem un senyal i decidim seguir-lo. El què ens espera!. Aquest últim km. és un camí per bestiar però que no s’ha fet servir fa anys, ple de bardisses i ortigues més altes que jo. Com podem, obrint-nos pas amb els bastons, arribem al costat d’una factoria de Danone on trobem un cartell que posa: a 500 m. SALAS – A 1’5 Km. ALGERGUE DE GODAN, decidim arribar-nos a SALAS per dinar i després anar a aquest alberg ja que totes les informacions que tenim diuen que l’alberg de SALAS no reuneix bones condicions.


Arribem a SALAS a les tres de la tarda i tot just a l’entrada trobem al conductor de la "Troupe del Cotxe" i amb cara de no haver trencar mai cap plat ens diu que ja tenen l’alberg ocupat donat que només disposa de sis places. Tot emprenyats i sense ganes de discutir anem a dinar a un bar-pizzeria anomenat "El Cobertizo". Mentre dinem entra al bar l’Olga tota sola: ha perdut el seu marit ( segons ella això es normal). El localitza per telèfon i al cap d’una estona apareix en Pedro.

En una xarcuteria comprem menjar i begudes per sopar, esperem en Pedro i l’Olga. Ella vol comprar-se unes botes de gore-tex (les esportives que eren estupendes per fer el Camí Francès, pel Camí Primitiu són una joguina). Una vegada ho hem carregat tot, anem cap l’alberg de GODAN. La sorpresa és que no està a 1’5 Km. sinó que són 3,5 Km. i que, a més, està fora la ruta del Camí, per la qual cosa hem de tornar enrere.


L’alberg està molt bé, té planta baixa i pis, amb tres lavabos complerts. Ja hi trobem instal·lats a l’Alex i en David i també ho fem nosaltres. Al cap d’una estona arriba l’hospitaler queixant-se de tot, sobretot del comportament d’alguns peregrins. Amb nosaltres no hi té cap problema, fins i tot ens deixa un parell de calefactors els quals amb un improvisat estenedor fet de cadires, ajudaran a assecar la roba rentada (Aquest serà un problema durant tot el Camí, el temps no permet assecar la roba).

Ens dutxem i jo em descobreixo una petita llaga al taló esquerra. La tapo amb esparadrap –seguint les instruccions de l’Olga – i ja està, per sort serà la única durant tot el camí i no em molestarà gens.



Mentre "la assecadora" fa la seva feina, arriben dos alemany amb bicicleta; saluden i pregunten si parlem alemany o anglès. Amb una mica de sort els fem entendre que, efectivament, allò es l’alberg i que s’hi poden instal·lar.

Són les vuit del vespre, tota la colla ens preparem una taula a fora l’alberg, ja que la temperatura és agradable, i comencem a sopar. A les deu de la nit a dormir.....El defecte de l’alberg és que no hi ha coixins i em costa molt adormir-me.

3er. DIA (06-08-02) SALAS - TINEO

Ens llevem a les set del matí, tornem a la mecànica rutina de fer les motxilles, esmorzem una mica en el mateix alberg i a les vuit comencem a fer el camí cap a SALAS per carretera. Es fan llargs però tenim el consol de que aquesta jornada és curta: segons els mapes son 18 Km. fins a TINEO. El cel està molt núvol però almenys no plou.

A l´ arribar a TINEO fem un cafè tots plegats i mirem els mapes. A tots ens sembla "xupat" comparat amb les dues jornades anteriors (pobrets, que il·lusos!!). Veiem a dos peregrins nous, són dos xicots que prenen cafè en un altre bar. Ens alegra que hi hagi més gent fent el Camí. De la "Troupe del Cotxe" no en tenim notícia.


De SALAS sortim per un camí ben arreglat i ben senyalat que, puja i puja fins a arribar a PORCILES. Són 5 km. amb un paisatge molt bonic, però els últims 300 m. els senyals ens fan deixar el camí per endinsar-nos en una senda de pujada terrorífica que ens porta directament a la carretera (N-634). Ens hem de parar per agafar aire. Aprofitem per fer un glop d’aigua. És el tram més maco des de que hem sortit d’Oviedo.


Mentre descansem surten del bosc els dos peregrins que havíem vist a SALAS, just ens saluden i desapareixen per la carretera a un ritme desenfrenat, bé....dues "motos" més, ens diem en Joaquim i jo. A més semblen bastant esquerps i no massa sociables.


En fi, d’allí continuem sols. En David i l’Alex han tirat endavant i en Pedro i l’Olga s’han quedat darrera, segurament barallant-se amb l’ultima pujada. Arribem bé a LA ESPINA. Abans m’he discutit amb un gitano i la seva furgoneta, el tipus quasi m’esclafa quan intentava passar amb el vehicle per un camí on no cabíem nosaltres i ell.


Ens aturem en un bar amb més set que gana, bé al menys jo. En Joaquim tenia més gana que set. Allí hi trobem els alemanys amb les seves bicicletes. Quina mitjana fan aquests?. Tot seguit arriben en Pedro i l’Olga, mirem els mapes. Són les onze i hem fet des de GODAN uns 11 Km. en tres hores, no està gens malament. Fem càlculs: segons la informació que disposem ens queden uns altres 11 Km. fins a TINEO, o sigui tres hores més amb la el ritme actual, a les dos de la tarda arribarem i ben frescos

Aquests 4 o 5 km. s’han fet molt llargs. Continuem direcció a SANTA EULALIA. TINEO està a 6 km. segons el mapa. Aquest trajecte no s’acaba mai. Tornem a parlar de que ens enganyen amb els km., parem i ens assentem per fer un glop d’aigua. Quasi no podem aixecar-nos i fins que hem caminat 200 m., els muscles no es tornen a posar al seu lloc. Arribem a l’Ermita de San Roque i finalment veiem TINEO. Com podem, comencem a baixar ja que les forces les tenim molt minvades.



Al fons veig el cartell de l’Hostal Don Miguel. Decidim anar-hi ja que les referències de l´alberg (antic escorxador) de TINEO són massa bones i preveient la "Troupe del Cotxe" i els altres peregrins que estan fent el Camí segur que hi ha problemes d’allotjament.

Són dos quarts de quatre de la tarda. A l’hostal ens donen habitació després d’una petita "inspecció ocular" del propietari. Ens dóna la impressió que no són massa benvinguts els peregrins.

Dinem i un cop hem pogut aixecar-nos de la cadira i baixar les escales del restaurant, anem directes a una farmàcia per comprar algun producte per fer-nos unes fregues a les cames. Tornem a l’habitació, ens fem les fregues amb un gel de tonificació muscular i ens estirem al llit després de rentar la roba del dia.

Escric aquestes línies i en Joaquim ja està roncant. Estem desfets. Aquesta jornada, encara que molt curta, ens ha deixat molt "tocats". Veurem què passa demà!. Vaig a mirar el mapa; en Joaquim continua roncant.

Meditant l’etapa d’avui no sé què ha passat, més endavant ho comentem amb els altres i tots coincidim en que ha estat una de les més dures de tot el Camí. Hi ha molta pujada i baixada i tots dubtem de que siguin 18 Km. solament. Està ben senyalitzada; a vegades fas alguna volta per anar a veure una ermita, però el camins son bons excepte algun tros enfangat. Raja aigua per tot arreu i això que estem a l’agost.

Ens truquen des de recepció dient que hi ha un matrimoni que ens busca. Són en Pedro i l’Olga, a ells també els han donat habitació en el mateix hostal. I deien que estava ple!. L’Olga està molt "cascada"; aquest Camí l’ha sorprès per la seva duresa comparat al Camí Francès que tan bé coneix. Per altra banda es queixa que en aquest Camí no pots veure res de romànic ni cap lloc d’interès perquè només fas que caminar per arribar a un lloc a on poder dormir.....i té molta raó. Li diem que hem comprat una crema "miraculosa" per les cames que ens ha fet un efecte immediat i se’n va cap a la farmàcia a comprar-ne.

Anem cap a l’alberg per veure com estan els altres peregrins. Allí trobem a l’Alex i en David, s’alegren de veure'ns, estaven preocupats perquè eren les vuit del vespre i no en sabien res de nosaltres. L’alberg és molt "cutre", amb lliteres de tres pisos i una sola dutxa. Tal com ens pensàvem també hi són els de la "Troupe del cotxe" i ens n’assabentem que avui hi ha hagut algun problema amb d’altres peregrins pel tema de les places.

Anem a comprar algun comestible per la jornada de demà i ens trobem la colla per sopar a "Los tres chicos". Anem a dormir tard, són dos quarts de dotze. Quedem a les set del matí per fer un cafè i tornar-hi.

4t. DIA (07-08-02) TINEO – POLA DE ALLENDE

A les set ja estem prenent un cafè en un bar. Comencem a caminar tota la colla: hi ha boira i una mica d’humitat, però a mida que (en aquest país sempre es puja) es va aclarint . Ens ho prenem en calma, anem parant per fer un glop d’aigua i menjar una mica de xocolata. A OBONA parem en una "tenda-ferretería-bar" i compro material de lampisteria per arreglar el bastó perquè se m’estava gastant de la punta.

Els camins són bons i ben senyalitzats , a l’alçada de BORRES ens trobem amb la "Troupe del cotxe" , com ens han passat davant....? Ens diuen que es queden a l’alberg d’aquest poble. Aquí ja els perdrem de vista per tota la resta del Camí; potser sigui una preocupació menys!.


Són les dotze del migdia, hem fet uns 19 km. i continuem cap a LA MORTERA on volem dinar. A SAN BRISMO, seguint les indicacions d’una senyora, agafem la carretera ( doncs el Camí no passa pel poble).

Arribem a un petit establiment (mig botiga, mig bar) on dues senyores molt amables ens diuen que "aquí se da de comer al hambriento y bebida al sediento", tot seguit ens preparen un aperitiu amb xoriço i formatge seguit d’un arròs a la cubana que estava per llepar-se el dits (en el camí qualsevol cosa es valora en el seu just preu i aquest dinar, per unanimitat, va ser menjar d’àngels). Desprès del cafè i d’un parell d’orujos amb "rosario" (qui hi entengui sabrà què és el "rosario"). Paguem el compte – 6 € per barba – i continuem la marxa cap a POLA DE ALLENDE. Són dos quarts de tres de la tarda.


Surt el sol i comença a fer calor .Serà el sol o bé l’orujo?. Per no perdre el costum, tot el Camí són pujades i baixades, algunes molt fortes. Arribem al ALTO DE LAVADOIRA i a partir d’aquí els senyals ens porten per un camí ple de pedres i de fort pendent fins a FERROY. Aquí continuem baixant fins a POLA DE ALLENDE. Hi arribem nosaltres dos junt amb l’Alex i en David; en Pedro i l’Olga han volgut agafar la carretera encara que donés més volta, és que l’Olga està farta de pujades i baixades.


Preguntem per l’alberg i ens diuen que està a 4 km. direcció a GRANDAS – una altra broma del Camí – tot emprenyats hi anem sense deixar la carretera. Hi arribem sobre les sis de la tarda. Al cap d’una estona arriben l’Alex i en David, una hora més tard ho fan en Pedro i l’Olga, emprenyats perquè algú els ha indicat malament per arribar a l’alberg.



Allí hi ha quatre peregrins de Saragossa, també hi són els dos xicots que vam trobar ahir a SALAS. Estan estirats al llit, els saludo i els pregunto si les lliteres de costat seu estan lliures, em van contestar amb un "sí" molt eixut, igual que quan ens vam trobar a PORCILES (més endavant m’explicaran que es pensaven que nosaltres formàvem part de la "Troupe del cotxe", amb els quals ja havien topat a SALAS i TINEO).

La rutina de sempre, buidar la motxilla, posar el sac sobre el llit, la dutxa, fregues a les cames, cures als peus, rentar la roba i a sopar. Avui toca fer-ho en un bar que està a 100 m. de l’alberg i que al mateix temps fan d’hospitalers, bé, en realitat el que fan es guardar les claus.



En el bar trobem als dos "eixuts", entaulem conversació i resulta que són dos amics asturians, un viu a Gijón i l’altre a Oviedo (a partir d’ara els anomenarem " els astures", ja que no van deixar passar l’ocasió de explicar-nos alguna "batalleta" dels romans amb els "astures" i els "cantabros"). Acabem tots vuit a la mateixa taula per sopar: ens expliquen que han passat unes jornades "meravelloses"; van sortir d’Oviedo i van haver d´ arribar a Salas perquè l’alberg de SAN JUAN DE VILAPAÑADA estava tancat. En arribar a SALAS es van trobar que uns peregrins de cotxe (que no eren altres que la "Troupe de cotxe") havien ocupat l’alberg i, el que és més greu, la regidora de Salas els va dir que a les deu del matí ja els hi havia donat les claus. Van haver d’agafar fonda després d’haver fet 45 Km. A TINEO es van trobar el mateix "panorama", eren els que portaven el ritme més fort, de llarg, i al arribar als albergs trobaven un grup de catalans amb cotxe que ja tenien ocupat els llits. No és d'estranyar que em contestessin tan eixuts unes hores abans.

Després d’aquest sopar en José i en Juan, així es diuen els "astures", es van convertir en dos més de la "colla" i en uns companys com pocs se’n poden trobar. A partir d’ara passaríem moments inoblidables amb ells.

L’Olga està tan "tocada" que decideix no fer l’etapa de demà. Agafarà l’autobús i ens esperarà a GRANDAS DE SALIME. Té els peus com un mapa; estrenar calçat al mig del Camí no resulta massa recomanable. Són dos quarts de dotze de la nit i anem a dormir, demà serà una etapa dura. Encara més....?

5e. DIA (08-08-02) POLA DE ALLENDE – GRANDAS DE SALIME

A les set del matí ja estem caminant, és ben fosc. Amb nosaltres surten en David i l’Alex; els "astures" ja fa estona que han marxat i en Pedro es queda amb l’Olga, així que anem tot decidits cap el PUERTO DEL PALO.


Trobem un parell de senyals i de sobte desapareixen al mateix temps que el camí es fa més dolent. Anem pujant per intuïció, travessem un petit riu per un pont i més endavant per un altre. El paisatge és molt maco però arriba un punt que no sabem si anem bé o malament: el camí desapareix en un prat i continuem pel costat dret del riu entre pedres d’un esllavissament.



Ens aturem i arriben en David i l’Alex, comentem el camí i també la bèstia de gos que ens hem trobat en una casa uns kms. abans. Continuem pujant tots quatre fins trobar la carretera (N-630), enfront veiem - per fi - un senyal que ens fa seguir un camí de bestiar tot serpentejant al costat de la muntanya. Trobem un cavall mort al mig del camí i el comentari d’en David no és un altre que: "Si a un del país li passa això...què ens espera a nosaltres?.



De fet la pujada es bastant dura, estem pujant el PUERTO DEL PALO (1.125 m.) com les cabres, no més veient com pujant els vehicles per la carretera ja fa fredor. Arribem a dalt quasi a les deu del matí, tot just abans em trobat una font on podem carregar aigua, comença a ploure i ens posem la capa d’aigua, aquí dalt també hi ajeu la boira.

Les senyals ens fan seguir una línia d’alta tensió, en Joaquim comenta que no l’hi fa cap gràcia caminar sota aquesta pila de Kw. amb la pluja que està caient. Tot es baixada fins a MONTEFURADO on arribem a dos quarts d’onze, trobem al masover i ens diu que no anem pel camí amb el temps que fa, que agafem la carretera fins a LAGO. Així ho fem, son 4 Km. però amb aquest temps es lo millor que podem fer.


Arribem a LAGO i anem directes al bar del poble per esmorzar, però ,sorpresa!...el forner encara no ha arribat. En Joaquim ja posa mala cara...(no hem menjat res en tot el matí!). Prenem un cafè amb llet i magdalenes i l’Alex aprofita per fer-se una cura d’urgència als peus.

 


Continuem per camins fins a BERDUCEDO on comprem alguna cosa per menjar. Tampoc hi ha pa: el forner encara no hi ha arribat; ja ens ho prenem amb "conya". És la una de la tarda i no hi ha pa. Amb el poc que hem comprat anem cap a LA MESA i arribem a dos quarts de tres a l’alberg. Està obert i ple de escombraries, (es veu que els peregrins que hi havien estat no tenien molt clara la qüestió de la neteja). Netegem la taula de fora i dinem del què trobem a les motxilles.


Mentre l’Alex torna a fer-se les cures als seus peus, en Joaquim i jo comencem a caminar cap a BUSPOL. Quina pujadeta!!!, Són 2 Km. asfaltats però amb un desnivell brutal.


Arribem a dalt, on hi ha una instal·lació d’energia eòlica i baixem, ja tots quatre, cap el pantà de SALIME. Veiem GRANDAS a l’altra banda com si poguéssim agafar-lo amb la mà, l’únic inconvenient és que hi ha un pantà al mig. Estem a 900 m. d’alçada i per baixar al nivell de la presa hem de fer 9 Km. i després 7 Km. més per pujar fins a GRANDAS. Demencial!!. Durant la baixada perdem a l’Alex i en David i ja no els tornarem a trobar fins l’hora de sopar.


Amb penes i treballs anem baixant fins arribar a la presa del pantà. Ara sols queda pujar per l'altra basant fins arribar a GRANDAS. No més pensar el que ens queda fins allà fa por.

A mitja pujada cap a GRANDAS ens aturem mig esgotats. Truco en Pedro per esbrinar on estan i li demano que ens busqui habitació en alguna fonda. El bon noi, es compromet a solucionar-ho i sembla que ens reanimi la idea de que tenim un llit assegurat.

Tornem a caminar i a la entrada de GRANDAS trobem un àrea de descans amb una font, en Joaquim i jo ens hi acostem i quasi assequem el raig d’aigua. Són dos quarts de vuit i arribem a GRANDAS DE SALIME, en Pedro i l’Olga ens esperen a l’entrada del poble i ens acompanyen a la Fonda La Arraigada. Ens arreglem i mentre la senyora de la fonda ens renta la roba, en Pedro i l’Olga ens comenten com està el tema de l’alberg.

Està ple fins dalt. Aquí ha aparegut el personatge de Càceres amb la seva bicicleta. Es veu que ha estat organitzant l’alberg a la seva manera tot mig borratxo. Hi ha molta gent nova, que no havíem vist al Camí: cinc noies i un noi de Barcelona (als quals, la Guardia Civil, havia pujat des de POLA DE ALLENDE fins a LA MESA), dos noies de Madrid i una parella de Sevilla. Però d’on surt la gent, si des d’Oviedo anem veient els qui fan el Camí?. Els "astures" es veu que al veure el "percal" s’han obert i han buscat habitació en una fonda, en David i l’Alex han decidit quedar-s'hi; a l’hora de sopar encara ens explicaran més anècdotes de l’alberg i del personatge de la bicicleta.

Sopem tota la colla. Ara ja s’hi apunten els "astures" i un del comentaris és que sembla que a Astúries no hi hagi ni voluntat popular ni voluntat política perquè existeixi el Camí Primitiu, és més, a vegades dóna la impressió de que molestés. Els "astures", José i Juan, comencen a estar emprenyats per aquest tema, al cap i a la fi, és la seva terra i la seva gent i ens donen la raó a més d’explicar-nos moltes peculiaritats d’Astúries.

Bé, sopem molt bé, però comencem a preocupar-nos pel tema dels albergs. Hi ha molta gent (no se sap ben bé d’on surten, però hi són) pels serveis que hi ha en el Camí Primitiu, els quals veritablement són molt justos. A veure què passa els dies vinents!!. Anem a dormir a les dotze.

6e. DIA (09-08-02) GRANDAS DE SALIME - FONSAGRADA

Ahir vam anar a dormir massa tard i ens hem adormit. Volíem aixecar-nos a les set i són tres quarts de vuit del matí. Ens vestim, fem la motxilla i baixem a fer un cafè a l´ hostal i paguem l’habitació (17 €).

Arranquem cap LA FARRAPA amb, per variar, una forta pujada si bé és curta. Continuem combinant carretera i camins; de sobte trobem als "astures" José i Juan que surten d'un camí, S’han equivocat seguint els senyals d’un sender PR i han perdut més de mitja hora però de la manera que caminen ens deixen enrere de seguida.



Continuem per camins amb contínua pujada; passem per un bosc cremat que de no ser així hauria estat molt maco, arribem a la carretera (N-630) que fa cap al PUERTO DEL ACEBO. Fa vent, fred i hi ha boira baixa (un temps per no sortir de casa). Amb aquest temps decidim continuar per carretera, anem a buscar el poble de ACEBO perquè sabem que hi ha un bar, on volem esmorzar, però no apareix . Seguim caminant i no apareix el poble. Pensem que ens hem equivocat de direcció. Comença a ploure i parem a posar-nos la capa d’aigua; per culpa de la boira no en veiem tres dalt d’un burro. Tornem a caminar i al cap de 25 m. i entre la boira apareix ACEBO.

Entrem al bar i trobem al ciclista de Càceres a la barra i en una taula, la única del bar, al Pedro, L’Olga, l’Alex i en David. Ens recomanen que demanem un plat de "faves" i així ho fem, acompanyades d’un got de vi i després un cafè i una copeta d’orujo . En Joaquim encara demana un parell de peres per postres, (entre els companys de Camí comencen a "sentar cátedra" els postres del Joaquim).



Després de les peres, l’Olga cura el peu d’en Joaquim amb una plantilla feta d "espontex", mentrestant en Pedro em dona el telèfon del Hostal Cantabrico a FONTSAGRADA i des de allí mateix reservo habitació. Quan marxàvem arriben la parella de Sevilla, mullats com polls. Ha començat a ploure, els cedim la taula i paguem 7 € per l’esmorzar. Ens acomiadem i continuem el Camí.



Hi ha molta boira baixa i també plou, quan trobem camins els agafem perquè ens fa por anar per la carretera malgrat hi hagi poc trànsit, sort que els camins són amples i de bon caminar. A dos Km. de FONSAGRADA comença a ploure més fort i a 1 Km. ja és un diluvi agreujat pel vent. Entrant al poble, la capa d’aigua ja castigada per les bardisses, se m’estripa per tots cantons amb un cop d’aire. Enmig del diluvi, preguntem per l’hostal a uns nois que estaven guarits en un portal, ens diuen que no està massa lluny i ens n’indiquen el camí.



En aquestes que trobem al capellà del poble i al explicar-li que anem a una pensió se’ns enfada. Diu que l’alberg està molt bé, és gran i només està a 1 Km. Amb el temps que fa, 1 km. més?, ni parlar-ne!!. No obstant haig de presentar el meus respectes a aquest capellà, perquè desprès ens van explicar que està mantenint l’alberg obert i en excel·lents condicions. Ens diuen que aquest alberg es un dels millors del Camí Primitiu i que a pesar de les promeses d’ajuts que li han fet les administracions no n’ha rebut ni una.

Arribem a dos quarts de quatre a la porta de la pensió i està tancada - cau un aiguat de por - , localitzarem la propietària i ens obre la porta bo i acompanyant-nos a l’habitació. Al veure'ns en aquell estat , ens invita a posar la roba mullada a l'habitació de la calefacció per assecar-la, al final al veure la quantitat d’aigua que portàvem a sobre ens cedeix la seva assecadora.

Localitzo en Pedro per dir-li que hem arribat i quedem a les vuit del vespre per sopar. Busquem algun lloc per menjar ja que no havien dinat res. Trobem la Cafeteria Demetrio molt bonica i tot un luxe en el Camí. Intento trobar una botiga per comprar una capa d’aigua nova però no en trobo en tot el poble. Després sopem tota la colla excepte en David i l’Alex que suposem que s’han arribat fins l’alberg.

7e. DIA (10-08-02) FONSAGRADA – CADAVO BALEIRA

Sortim de la pensió a les set de matí, continua plovent a dojo i ens cau l’anima als peus. Anem a la mateixa cafeteria d’ahir, esmorzem una mica i així fem temps per si para de ploure. A les vuit comencem a caminar ja que ha parat de caure aigua, però és poca estona; al poc de sortir comença a fer-ho un altre cop. Així continuarem tota la etapa fins a prop de CADAVO BALEIRA. Seguim la carretera per no entrar als camins i quedar xops i a l’alçada de PIEDRAFITA trobem a l’Olga: en Pedro se li ha escapat un altre cop (això comença a ser un costum).

Tots tres continuem carretera enllà, trobem un senyal que ens porta per un camí ben cuidat i ample. Cansats de carretera, decidim agafar-lo i després d’una forta pujada (una més) arribem a les ruïnes de l’antic hospital de peregrins de MONTOUTO, (al costat hi ha un monument megalític). No ens entretenim per culpa de la pluja. Avui ni pensem en fer fotos, tenim massa aigua al damunt.

Tot va bé fins que trobem un senyal que ens enfonsa per un camí tapat de matolls i bardisses més alt que .Acabem xops de cap a peus. L’Olga fa el comentari del dia: diu que no està pas massa mullat, és clar!!!. ,Jo vaig davant i en Joaquim darrera meu, quan ella passa ja hem eixugat tota l’aigua nosaltres.

Sortim a PARADAVELLA, trobem un bar i en Joaquim demana per esmorzar i ...quina resposta li donen...?, doncs que no tenien pa perquè el forner no havia arribat. Tot emprenyat, en Joaquim demana una llauna de tonyina i pa del dia anterior. A la senyora que regenta del bar li costa una mica donar-li, però al final es surt amb la seva. Jo em conformo amb un tallat i unes magdalenes.

Tot just aixecar-nos arriba en Pedro; fent el camí resulta que hem avançat molt tros, ells es queden al bar i en Joaquim i jo comencem a caminar carretera enllà . Decidim anar per carretera, tal com ens ha indicat la senyora del bar, fins a LASTRA. A partir d’allí comencem a combinar carretera i camins, fins arribar a les proximitats de CADAVO BALEIRA, on comença a sortir el sol. És la primera vegada, després d’una setmana de Camí, que ens dona la impressió que potser millorarà el temps.


A les dues de la tarda arribem a l’alberg, allí ja hi ha els "astures" José i Juan. Aquest alberg és un palau comparat amb el que hem trobat fins ara. Fins i tot hi ha hospitaler que per cert, està esperant a un element que va amb bicicleta, (segurament l’han avisat de l’alberg de FONSAGRADA). L’hospitaler ens acompanya a les nostres lliteres, ens omple les fitxes de control i ens segella les credencials. Anem a dinar a La Moneda junt amb els "astures" i quan tornem a l’alberg ja està ple, la majoria de la gent que es trobava a GRANDAS DE SALIME ha vingut en autobús....què hi farem!!.




Com que hem arribat aviat podem descansar i gaudir de l’alberg, cosa que no hem pogut fer els dies anteriors. A les vuit del vespre anem a prendre uns vins al poble. Estan preparant les festes que comencen demà. Sopem a La Moneda, l’únic restaurant del poble, i corrent anem cap a l’alberg ja que aquí sí que hi ha normes i l’hospitaler tanca a les onze de la nit. Alguna noia fa comentaris sobre l’hospitaler dient que és un "cap quadrat". És clar, acostumada al caos dels altres albergs....Em dóna la impressió que la gent no té gens clara la funció dels albergs i molt menys les seves obligacions envers ells.


8e. DIA (11-08-02) CADAVO BALEIRA – LUGO

A les set del matí estem prenent un cafè a La Moneda, hi ha els "astures" José i Juan, després arriben en Pedro, l’Olga, en David i L’Alex. Som els únics de tot l’alberg que continuem el Camí, però estic segur que quan arribem a LUGO ja hi seran tots el altres. Com s’ho hauran fet?....És la màgia del Camí?. A dos quarts de vuit comencem a caminar en Joaquim i jo; els "astures" van com a "motos" malgrat que en Juan es queixava ahir de les cames. Els perdem de vista.



Tornem a començar amb una forta pujada de 6 Km. fins el ALTO DE LA BAQUERIZA. L’esforç ha valgut la pena perquè la visió des d´ allà dalt, és impressionant: les valls estan plenes de boira com si fos un mar immens. Tot just començar a baixar trobem una ermita amb una font al costat i aprofitem per omplir les cantimplores.

Arribem a CASTROVERDE. En un bar fem una parada i prenem un tallat. Allí me n'adono que porto la motxilla mal ajustada i que és la responsable del dolor d’esquena que pateixo fa un parell de dies, l’ajusto tal com cal i ...oli en un llum!!.

Seguim els senyals fins sortir del poble on trobem la carretera que va a LUGO. Al no veure cap indicació decidim seguir-la fins a uns 2 Km. des d’on veig un senyal a uns 200 m., a l’altra banda de carretera. Agafem el camí senyalat fins al "cruceiro de Lalin". Mengem unes galetes, fem unes fotos i miro el mapa....no sé on som!!!

Caminem i caminem seguint els senyals però sense saber on som. Al passar per un poble pregunto a una senyora on ens trobem: ens diu que a VILLAR. Torno a mirar el mapa i tampoc hi és. Continuem fins arribar a una bifurcació , pregunto a una casa que hi ha al costat i ens diuen que continuem pel de l’esquerra, (diuen que el de la dreta fa una volta de 2 Km. per passar per una petita ermita). Caminem i caminem, fem números dels km. i les hores i no surten el càlculs.


Fa calor, caminem....i caminem, arribem a les proximitats de LUGO, just a la part que travessa una autopista, la deixem darrera seguint els senyals. Passem per abocadors; els entorns són els més desagradables que hem trobat en tot el Camí. Baixem fins a un barri marginal (Os Chandas), després pugem fins les muralles romanes i entrem per la "Puerta de San Pedro" cap la plaça major. Són dos quarts de cinc de la tarda, estem cansats i molt emprenyats, ens dóna la impressió que ens estan prenent el pèl amb els km. i els senyals del Camí.

L’Ajuntament està tancat, l’oficina d’Informació també, les fonts d’aigua no ragen. Comencem a preguntar a la gent on és l’alberg i ningú ho sap; al final truco a en Pedro i me’n dóna l’adreça.

Arribem a l’alberg, ens segellen la credencial i al queixar-me de la volta que ens han fet fer per arribar allí, la noia que m’atén em contesta que quan pugi a dalt encara m’emprenyaré més, que em queixi a la Xunta. Què vol dir amb això?, doncs que fa un mes que s’ha inaugurat l’alberg i encara no l’han netejat: la porqueria surt per tot arreu i als lavabos i dutxes no s’hi pot entrar. Segurament els polítics s’hi van fer la foto però es van oblidar aquest detall. En fi, una jornada per oblidar. No sé quants km. hem fet però segur que en són molts més del que marca la documentació que tenim.

Quan pugem al pis de dalt ja hi trobem a tothom instal·lat, excepte a l’Alex i en David. Què ha passat?, doncs que tothom ha agafat un mitjà de locomoció per arribar (fins i tot els "astures, han hagut d’agafar un taxi per fer l’últim km. cap a Lugo perquè en Juan s’ha "trencat" del tot). A l’Olga li ha agafat no sé què i també han recorregut al cotxe; les noies de Barcelona han arribat vés a saber com... Allò sembla més un hospital de campanya que no pas un alberg.

Agafo una llitera superior, a sota hi tinc una noia que no fa més que plorar de dolor,( ja està buscant mitjà per tornar cap a casa seva). En aquestes que arriben l’Alex i en David, també han tallat camí a partir del pont de l’autopista. Ara resulta que els únics que hem fet l’etapa sencera som nosaltres. Aquesta etapa segur que fa una "neteja" de peregrins al Camí.



Sortim la "colla" a fer uns vins per la ciutat i s’hi afegeixen la parella sevillana, després anem a sopar i cap a les onze anem a dormir.


 

9e. DIA (12-08-02) LUGO – PALAS DEL REI

A les set del matí ens trobem tota la "colla" a una cafeteria, esmorzem una mica i comencem a enfilar la sortida de LUGO. Sortim del casc antic tot passant per davant la Catedral, travessen les muralles romanes per la porta de Santiago, baixem cap el pont romà que travessa el riu i fem dreta cap a ARRAIRAS.

A partir d’aquí perdem a en Pedro i l’Olga, i nosaltres dos continuem amb els "astures". En Juan va molt poc a poc ( qui l’ha vist i qui el veu!!). Dies enrere ens treia dos o tres hores en una jornada.

Caminem i caminem, sempre per asfalt, això es carregós i les plantes dels peus comencen a cremar. A les dotze del migdia hem fet 18 Km., arribem a SAN ROMÁN DE RETORTA i parem per esmorzar en un petit bar. La senyora que ens atent, molt amablement, ens fa uns "pinxos" de pernil i xoriço que ens reanimen l’ànima. Quan decidim aixecar-nos per continuar, en Juan diu que ja no pot més i decideix agafar un taxi fins a PALAS DEL REI.


Sortim a dos quarts d’una en Joaquim, en José i jo. Segons el mapa que disposem falten 13 Km. per arribar a PALAS DEL REI. Fem càlculs: tres hores més de camí per ser-hi sobre les quatre de la tarda.

Trobem un senyal i el seguim. Allí es comença a complicar. Passen les hores i no arribem enlloc. Preguntem i ens diuen que encara falten 14 o 15 Km. JA HI TORNEM A SER!!. Quan calculem que hem fet uns 7 Km. tornem a preguntar i ens diuen que encara en falten 10. Estem cansats, emprenyats...desesperats !!!. Ens fem creus de com està senyalat el Camí i ens recordem dels parents de qui ha inventat el quilomètric i el mapa. Arribem a PALAS DEL REI a dos quarts de set de la tarda, estem rebentats.


On hem arribat? És PALAS DEL REI o bé BENIDORM. Això es una "berbena", gent per tot arreu, anant d’un costat a l’altre, un "bullit" impressionant!. Hem arribat al CAMÍ FRANCÈS en ple mes d’agost!. L’impacte és fort: hem passat nou jornades endinsats en la soledat del Camí Primitiu, on a vegades paràvem per sentir algun soroll o gaudir del paisatge, sense veure ningú i ara, hem tornat a la civilització impersonal. En el Camí Primitiu havíem retrobat el simple fet de donar el "bon dia" a tothom, ara som com una motxilla amb potes que va caminant i cadascú va al seu aire.




Al poble no hi ha lloc per dormir, a l’alberg estan distribuint la última rajola del terra per posar-hi l’estora. Ens diuen que hi ha hagut una petita "revolta peregrina" a les portes de l'Ajuntament demanant allotjament. Les fondes i pensions també estan plenes, sort que en Juan ha arribat molt abans que nosaltres i ens ha reservat una habitació en una pensió.

En Pedro, l’Olga, l’Alex i en David arriben quasi dos hores més tard, emprenyats i "rebentats" ja que els han enredat al indicar-los-hi el camí. De totes maneres, l’Olga sembla més animada perquè ha arribat al "seu" camí: a partir d’ara ja té hospitalers com cal, rentadores i assecadores als albergs, etc, etc.

Anem a sopar a "Casa Curro", esta ple fins a dalt i hi ha molt xivarri durant el sopar. Anem a dormir tot caminant com ànecs. La jornada ha estat molt dura, 42 Km. quasi tot per asfalt i amb molta calor, cosa que ens ha deixat molt "tocats".

10e. DIA (13-08-02) PALAS DEL REI - ARZÚA

A les set del matí sortim de la pensió. Els carrers continuen plens de gent, les cafeteries plenes. Torno a recordar l’encant del Camí Primitiu. Esmorzem una mica i comencem a caminar junt amb els "astures" José i Juan ,( aquest últim no s’ha recuperat i va malament, en canvi a en Joaquim sembla que l’invent de l’espontex li funciona força bé).

El camí per on anem és com un passeig comparat amb el que hem passat dies anteriors. Està molt ben cuitat i els desnivells que trobem són molt suaus. Però ens trobem com fora del lloc. És tan diferent al Camí Primitiu que ens costa fer-nos a la idea; bicicletes tocant el timbre per obrir pas, gent de tot tipus, sols, en grup, a cavall, maquines de begudes al bell mig del Camí, anuncis de bars i fondes, anuncis de taxis.
 

En mig de tot això, ens passa un grup de gent, tot cridant: "paso....paso...por favor", son vuit o deu van mes corrent que caminant..."como postas" que diria en Juan. En Joaquim i jo ens mirem amb complicitat i parem per riure...eren com els maniquins d’un aparador del Corte Ingles però caminant, no els hi faltava un detall en la vestimenta i els complements...això si, tot de marca.

A part d’aquest folklore anem caminant molt còmodes ja que el camí ho permet, al acostar-nos a FURELOS, a les proximitats de MELIDE, l’hi pregunto a en Joaquim si està escoltant lo mateix que jo....em diu que si....han instal·lat un equip de só al campanar de l’església amb música sacra... al·lucinem .... no pot ser!!...doncs si, estem en el Camí Francès.



Arribem a MELIDE. Si PALAS DEL REY era "Benidorm", això és "Marbella". Trobem a l’Alex i en David i després que en Joaquim comprés reposicions de farmaciola (espontex i esparadrap) anem a esmorzar. Assentats a la terrassa d’un bar veiem passar tot tipus de personatges amb motxilla i bastó, en estat físic variable: predominen els embenats compressius, és digne de filmar-ho per fer un reportatge. Ens preguntem : Com no ha passat per aquí "National Geographic" per fer-ne una bona producció?.

Un cop esmorzats comencem a caminar. Comença a fer calor i cosa curiosa...la multitud desapareix, anem pràcticament sols pel Camí. On és la gent?. A CASTAÑEDA ens atura un mossèn al costat de la seva església i ens convida a segellar la credencial i a entrar a veure la imatge de Santiago. Al acomiadar-nos ens dona ànims per continuar i ens diu que ja queda poc, tot un detall que agraïm.

Amb molta calor i sense aigua arribem a les dues de la tarda a l’alberg de RIBADISIO. Està ple: la gent fa cua per assolir un tros del terra. Tota la gent que havia desaparegut del Camí es veu que és aquí . Com s’ho han fet?. Prenem aigua fresca,- d’una maquina de begudes- és clar, i continuem cap a ARZUA.

A les tres de la tarda, arribem. En Juan ens espera a la porta de l’Hostal Rua, a l’entrada del poble. Diu que està tot ple, l’alberg i tots els hostals i pensions, no ha trobat habitació fins a les dues de la tarda. Ens tornem a preguntar d’on surt tanta gent si des del migdia anàvem sols pel Camí.

Ens dutxem, fem la bugada i anem a fer una cervesa amb els "astures". Cau un sol de plom. Recollim informació a l’Oficina de Turisme i tornem a l’hostal a descansar, l’etapa no ha sigut dura però ens ha aixafat la calor.

A les deu de la nit ens trobem amb la resta de la "colla" per sopar i comentar les incidències de la jornada, anem a dormir de seguida perquè demà ens volem llevar d’hora ja que l’etapa, encara que la última, és llarga.

11e. DIA (14-08-02) ARZUA – SANTIAGO

Hem quedat amb en José a dos quarts de set a la porta de l´ hostal i allí el trobem com un clau. En Juan, degut a l’estat físic en què es troba, farà mitja etapa amb autobús i continuarà a peu fins a MONTE DO GOZO on ens reunirem amb ell per entrar a SANTIAGO DE COMPOSTELA tot junts.

Al sortir de l’hostal trobem un grup de gent que ens pregunta si deixem habitacions lliures....A aquesta hora ja hi ha gent buscant allotjament????.

Comencem a caminar que encara és fosc. Faig ús de la llanterna per veure els senyals. Comencem a veure personatges curiosos; un d'ells porta la motxilla en un carro amb rodes semblant als que fem servir per anar al mercat. Sort que el camí és bo!!.

Amb la fresca del matí portem un bon ritme, 5 Km. a l’hora. Al sortir el sol comença a fer calor i a les deu parem a fer un mos. Hi ha poca gent en comparació a la jornada anterior, no ho entenem ja que pensàvem que al acostar-nos a SANTIAGO hi hauria molta més gent.

A les 10 ja fa calor de veritat i caminem absolutament sols. Amb aquesta calor tothom ha desaparegut. Comento amb en Joaquim i en José que segurament es refugien dins del blat de moro, com a la pel·lícula "Los niños del Maiz".

A l’alçada de ARCA comencen a emprenyar els ciclistes, sembla que el "Tour" i el "Giro" junts hagin decidit fer una etapa pel Camí. A més ens agafen en un tros que gairebé no hi passen dues persones i no ens toca altre remei que apartar-nos per deixar-los passar.



A dos quarts de dues arribem a prop de LAVACOLLA. Estic cansat, les plantes del peus les tinc ben dolorides, estan passant factura de les últimes etapes. Parem en un bar i en un moment ens bevem una gerra de cervesa amb llimona entre els tres (en Joaquim demana un parell de pomes de "postres"). Omplim les cantimplores i sortim animats pensant que només ens queden 10 Km. fins a SANTIAGO.

Doncs no, són 14 Kms....!, i quins kms!...Una altra vegada el final d’etapa matador. En Joaquim porta el pas molt lent, l’espontex ja no l’ajuda massa i jo començo a estar "tocat". En José s’avança i el perdem de vista, després ens explicarà que ja no volia fer més "càbales" amb els Km. i les hores.

Passem LAVACOLLA, per aquesta zona el paisatge està degradat. Passem pel costat de la tanca i les balises de l’ aeroport, deixem darrera les instal·lacions de TVG i TVE amb penes i treballs. Finalment arribem a MONTE DO GOZO, allí trobem al José i en Juan assentats al costat d’un "xiringuito. Són les tres de la tarda i portem 35 Km. caminats.



El que trobem és una escena digna d'una pel·lícula d’en Roberto Benigni. Veiem 50 o 60 ciclistes italians (segurament els que ens havien fet fora del camí uns kms. abans) que estan fent-se unes fotos al peu del monument amb la mà al pit i cantant l’himne italià. Mentrestant una senyora anava fent entrepans al costat d’una furgoneta de recolzament plena de menjar i begudes, tot cantant les seves excel·lències culinàries a ritme de tarantel·la. Tot un "show" que no soc capaç d’explicar, això s’ha de veure!. Al final, van pujar a un autocar – que també en disposaven - i van marxar. En fi, suposo que això també entra dins la peregrinació a Santiago, és qüestió de metal·litzar-se.



Aprofitem per descansar una miqueta sota l’ombra dels arbres i prendre una "cerveseta fresqueta" i tot seguit marxem tots quatre cap a Santiago. Arribem a la Pça. De l’Obradoiro sobre les quatre de la tarda .HEM ARRIBAT!!!!!.



El primer és el primer, cap a la Catedral a abraçar al Sant, entrem i ....sorpresa.....no ens deixen passar, hi ha una Missa. Pensant que ja hi haurà temps per veure al Sant anem cap a l’Oficina del Peregrí, no hi ha ningú i ens atenen els primers. En Juan, amb una de les seves "sortides", els diu a les noies del mostrador que, a qui se li ha ocorregut posar l’oficina d’expedició de les Compostelas en un pis, "no veis que tenemos que subir a cuatro patas!!". Esclatem a riure tots.

Darrera meu, un noi i una noia, al sentir que havíem fet el Camí Primitiu ens van preguntar (amb cara d’ensurt) si era veritat que l’havíem fet; tenien informació de que era molt dur. Amb la cara que els vaig posar van sobrar totes les explicacions.

Al sortir al carrer ja comença a haver-hi gent per tot arreu, anem a l’hotel i quedem amb en José i en Juan de trobar-nos a les sis. Així ho fem i anem a fer uns vins pel casc antic. Tot seguit anem a sopar i ho fem bé, un excel·lent sopar per celebrar l’arribada a Santiago i al mateix temps com acomiadament d’uns peregrins i companys tan entranyables com són aquest parell d’asturians.

15 d’AGOST FESTIVITAT DE Mª DE DEU D’AGOST A SANTIAGO

A les nou del matí esmorzem i després de comprar els detallets per la família arribem a la Plaça de L’Obradoiro, allí trobem en Pedro, l’Olga, en David i l’Alex. Ens abracem, felicitant-nos i ens fem les fotos de costum.



Tornem a la Catedral per anar a veure al Sant i... Oh sorpresa!! està tancat un altre cop!. ,Ja tenim la mosca darrera l’orella, decidim esperar fins a les dotze del migdia, a la Missa del Peregrí tot pensant que per ser una data senyalada posaran en marxa el Botafumeiro.

Aprofitem per anar a l’Oficina de Turisme però està tancada fins a les onze, ens assentem en una terrassa a fer un cafè i allí apareixen en José i en Juan. Ja tota la "colla" al complert anem altra vegada cap a l’Obradoiro a esperar que obrin la Porta de la Glòria per entrar a la Missa del Peregrí. En José i en Juan ens deixen aquí perquè els venen a buscar uns amics per tornar cap a Astúries.


Ja són les dotze del migdia i no s’obre la porta. Tothom pregunta i ningú no sap res. No obstant, decidim entrar per un dels accessos laterals: la Missa ja ha començat. Jo he entrat per una porta que no és, quin desastre!....,surto un altre cop, dóno tota la volta a la Catedral per entrar per la porta de Pça. de la Plateria i...una altra sorpresa!!, no ens deixen passar,!. He fet el Camí i no em deixen entrar a la Missa del Peregrí. Encara hores d’ara no m’ho puc creure!!.


M’assento a les escales de la Pça. de la Plateria pensant que he complert la peregrinació a Santiago i m’han tractat pitjor que a un peregrí del segle XII. Assentat i sol en unes escales de la Catedral, sense poder abraçar el Sant, sense Missa, sense Botafumeiro; em sento malament. Bé, penso, ja m’ho explicaran els companys al sortir.



S’acaba la Missa, comença a sortir gent, veig als companys amb no massa bona cara. M’expliquen que no han abraçat al sant perquè els han fet fora de la Catedral amb l’excusa de que hi havia una altra Missa tot seguit i que tampoc han muntat el Botafumeiro. Algú havia pagat perquè ho fessin a les deu del matí i fins les sis de la tarda no el tornaven a muntar perquè també havia pagat algú.

Ha estat indignant. Una Missa del Peregrí, en festiu, el 15 d’Agost Festivitat de Maria, no em deixen entrar a Missa per arribar tard, no hi ha Botafumeiro i a més et fan fora de la Catedral amb empentes. Forma part del Camí això també?.

Anem a dinar tots plegats, estem tots desil·lusionats. Durant el dinar no més fem que comentar com de comercialitzat està tot això i no saps com prendre-ho. Ens acomiadem de tots i agafem l’autobús cap a Corunya per enllaçar allí amb el tren que ens portarà cap a Barcelona. Aquesta vegada surt puntualment a la seva hora. Són les sis de la tarda.