28 de set. 2010

10 Mars


Quan un es planteja viatjar en moto ho pot fer per molts motius diferents, per veure món, per enriquir-se culturalment, per gaudir de carreteres desconegudes o simplement perquè no se't facin les dents llargues. En tots els casos, si en el moment de proposar-se viatjar un s'ho agafa amb passió, el resultat no pot ser d'altre que una experiència inoblidable.

La historia comença uns 15 mesos abans de la partida, quan ens plantegem vorejar el mediterrani, però al tenir tan el calendari com un pressupost limitat, fa que haguem de redissenyar la ruta però tot i això el viatge proposat ens portarà per terres de somni.

FINS A ISKENDERUN

El dia 30 d'Abril és la data triada per la sortida, així que tenim un inici del 2010 ple de paperassa, mapes, rutes, dinars, sopars, trucades, trobades, nervis i il·lusions, però al final arriba el dia de sortir i ens trobem per dinar els tres expedicionaris juntament amb la Ceci que, per primera vegada no viatjarà a lloms de la Filomena, cosa que tindrem present durant tot el viatge, i esperem que no es torni a repetir.

Havent dinat anem a Pneumàtics Guzmán per calçar les tres motos amb uns Anakee-2 que, un cop arribats a casa podem dir que han estat una elecció més que encertada.

Imatge

Imatge

Comencem a rodar i ens dirigim a Barcelona, on ens trobem a la Júlia i en Jordi que venen a assegurar-se que embarquem al ferri adequat. Un cop recollits els bitllets, ens toca esperar perquè és divendres i el ferri va ple, però ser els últims a embarcar significa ser els primers a sortir. Un cop dins, ens lliguen les motos els responsables de la bodega i pugem al nostre cambrot. Ja canviats anem a sopar i a dormir. L'endemà toca donar voltes per el vaixell, voltes i més voltes. Això d'estar tancats no és lo nostre, així que el dia es fa llarg i avorrit.

Imatge Imatge

Per combinacions entre ferris, Itàlia l'hem de passar d'esquitllada ja que en menys de 24 hores hem de travessar-la. Tenim pressa, però no tanta com per no fer una parada a un dels 10 mars que ens anirem trobant durant el viatge. Després de recollir la primera ampolleta amb aigua del mar Jònic, ens dirigim a Brindisi on farem nit al ferri que ens portarà fins a Grècia. Del tema ferri doncs millor no parlar ni de la seva qualitat, ni de la seva modernitat, ni de la seva puntualitat i menys del seu servei de bodega (cordills d'espart per lligar les motos inclòs).

Imatge Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Al desembarcar a Patras, sabíem que començava el viatge en si. En aquell moment es van acabar les presses i els plans es podien canviar diàriament. Tenim referències de les carreteres i el paisatge grec, però com més ens endinsem per les seves terres, més ens sorprenem. Paisatge muntanyenc, carreteres solitàries, i una temperatura ideal. Els quilòmetres s'acumulen amb facilitat, però és al entrar a Atentes on ens n'adonem que potser lo poc que hem vist de Grècia és un pur miratge. La circulació comença a ser un caos, les normes sobre fotografies a l'Acròpolis no les acabem d'entendre...... Però estem al bressol de la civilització, i les pedres transmeten la energia acumulada durant mil·lenis.

Imatge Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge Imatge

Després de la visita a la Acròpolis, les nostres sensacions sobre el poble grec continuen. Busquem allotjament i no hi ha manera de trobar-ne, deu ser cosa de viatjar fora de la temporada d'estiu però..... Amb el sol caient a marxes forçades, decidim tirar enrere i buscar allotjament a la costa atenenca on trobem un càmping a primera línia de mar. Al despertar-nos, ens n'adonem de les espectaculars vistes del mar Egeu. Avui tenim una jornada no molt llarga, però volem arribar al nostre destí aviat i no ens podem entretenir. El dia transcorre amb tranquil·litat, exceptuant algun conductor suïcida (o assassí) que ens creuem de tan en tan. Passem per Delfos i ens dirigim a Meteora, trobant-nos amb algun grup multitudinari de motoristes que rutegen per la zona.

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Al començar a enfilar-nos per la carretera que ens porta a Meteora un somriure d'incredulitat se'ns dibuixa dins del casc, i al parar al primer mirador que trobem, els tres ens mirem amb una rialla de complicitat sense poder articular paraula, la primera que surt dels nostres llavis no és altra que..... IMPRESSIONANT, adjectiu que es repetirà al llarg de la tarda, i no serà la última vegada que se senti durant el viatge.

Imatge

Imatge Imatge

Imatge

Imatge Imatge

Imatge

Imatge

Les emocions han estat intenses i ja al capvespre l'estómac es comença a queixar per no haver dinat, així que ens entaulem al restaurant "Greek Tavern Boufidis", davant mateix del càmping per menjar un excel·lent Souvlaki, acompanyat d'una encara millor cervesa grega de nom impronunciable. L'endemà decidim travessar tota Grècia i fer nit el més a prop possible de Turquia, no sense passar per les faldes del mont Olimp. Al haver allargat la jornada, agafem alguns trams d'autopista que, per sorpresa nostra es troba sense trànsit i encara més sorprenent, amb les barreres aixecades. Per si de cas ni demanem què passa. Al arribar a Alexandroupoli ens diuen que avui era dia de vaga general a tot el país i que a Atenes hi han hagut patacades fortes, fins i tot amb alguna mort........ i fa dos dies que circulàvem per els seus carrers.

Imatge

Imatge

Imatge

Si feia tres dies que dèiem que "avui comença el viatge", el que diem quan ens llevem és "avui comença la aventura". Aquesta frase tampoc serà la última vegada que surti de les nostres boques, cosa que en alguna ocasió farà que, malgrat pensar que tenim mitjans de comunicació plurals, que visquem en la societat de la informació, que tinguem en la xarxa una finestra oberta al món....... ens doni la sensació que vivim enganyats i també formem part d'un ramat de xais que va on el pastor vol, sense preguntar-se el perquè.

Imatge

Turquia ens sorprèn per la seva humilitat ben portada i per fi podem tornar a utilitzar les targetes de crèdit per posar gasolina. Val a dir que durant tot el recorregut per el seu territori, hem visitat principalment zones "turístiques", però lo poc que hem vist de la Turquia "rural" ens ha semblat més que decent. Per començar visitarem part de la Turquia "històrica", i la primera ciutat escollida serà Bergamo on quedem sorpresos primerament per l'espoli que hi va haver per part dels Berlinesos, i en segon lloc per el caràcter de la seva gent que davant d'un estranger, demostra una generositat inèdita a la nostra cultura.

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge Imatge

Imatge

La segona ciutat escollida per visitar és Efeso, coneguda principalment per la seva Biblioteca. Vist el que havíem vist al matí, ens sorprèn el relatiu bon estat de conservació i la majestuositat dels seus edificis i avingudes.

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge Imatge

Imatge

Imatge

A mitja tarda i després d'un dia calorós, arribem a Pamukkale on busquem allotjament i ens trobem a la Xènia, una "caça-turistes" que ens ofereix habitació a casa seva. Veiem que és una espècie de casa rural i la té molt ben cuidada així que ens hi quedem. De la seva scooter en surt tota mena d'informació de la muntanya de Travertit, i ens dóna temps a visitar-la abans de que ens tingui el sopar llest. El que no ens va dir és que s'ha de pujar la muntanya descalç, no s'hi valen ni els mitjons ni les sandàlies de goma, així que comencem a pujar buscant el terreny que menys ens faci veure les estrelles, però la visita es mereix un parell de butllofes. Tot i que les piscines antigues estan tancades i sense aigua, a les noves que et trobes durant la pujada si que permeten el bany, així que un parell de capbussades si que hi van haver.

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Les visites culturals per Turquia s'han acabat en aquesta primera etapa de visita per el país, ara queda acostar-nos altra vegada el Mediterrani i encaminar-nos cap a la frontera Síria. Tot i això, arribar fins a la frontera ens portarà encara un parell de dies de calor, rectes inacabables, revolts de vertigen, multes i persecucions canines.

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

El primer comiat de Turquia encara ens guardarà una última sorpresa. Arribats a Iskenderun comencem a buscar lloc on acampar, i creiem que la millor zona per buscar pot ser el passeig marítim. Allà no trobem res així que comencem a voltar per els carrers adjacents fins que parem a una fruiteria a comprar alguna cosa per menjar i de passada per preguntar. El grau d'atenció és proporcional al grau d'expectativa que creem, i ens diuen que al final del carrer hi ha un càmping. Ens estranyem perquè hi acabem de passar, però els hi fem cas. El citat càmping és un jardí municipal tancat i vigilat per una agent que, suposo que una mica acollonida ens deixa entrar però no sense avisar als seus companys que en cinc minuts els tenim allà passant revista. Tots molt simpàtics però lo millor de tot......... és gratis.

Imatge



PER SÍRIA I JORDÀNIA

A l'inici del viatge, el que més por i maldecaps ens portava eren els tràmits fronterers, i en especial els d'entrada a Síria. Malgrat portar tota la documentació en regla, en el fons dels nostres pensaments sempre quedava la visió cinematogràfica de l'agent fronterer sebós, mal afaitat i descamisat que per tal de treure's un sobresou, és capaç de fer la vida impossible al turista. Res més lluny de la realitat. El tracte rebut per els agents de duanes va ser d'una exquisidesa impagable i al veure'ns entrar a l'edifici d'immigració, dos funcionaris del ministeri de turisme ens van venir a rebre per facilitar-nos tots els tràmits.

Imatge

Imatge

Que els tràmits hagin estat senzills no significa que siguin ràpids, i a mig matí ja ens trobem dins de Síria. Avancem amb precaució mentre ens habituem a les seves carreteres i forma de conduir. Al creuar el primer poble, ens sorprèn el fet de veure la canalla que surt de l'escola uniformats, de fet i al cap dels dies veiem que aquell és l'uniforme nacional per els escolars ja que absolutament tots porten el mateix i a tot el país.

Rodegem Aleppo per una carretera marcada com a autopista, però que en un principi creiem que està mal cartografiada ja que està plena de vehicles aparcats als vorals, mitjanes destrossades on els cotxes fan canvis de sentit, trencants, animals, carretons i vianants. Tot i això circulem bé i també ens n'adonem que realment allò és una autopista, a l'estil siri però autopista. Al voltant del migdia parem a un bar de carretera on casi res és el que sembla..... El que nosaltres ens pensàvem que era l'amo del local, resulta que era un simple client; en el que semblava un plat de pa i d'amanida, s'hi pot trobar un fantàstic kebab de xai; i sobretot aprenem que si una cambrera mooooolt moderna, maquillada mooooooooolt extravagantment, amb un escot mooooooooooooooooooooolt pronunciat et comença a fer senyals rares i et convidava a passar a la habitació del costat....... fuig ràpidament, que realment és el que sembla.

Enriolats, circulem per la carretera paral·lela al riu Eufrates i veiem com a la nostra esquerra el paisatge està verd i amb regadiu abundant, i a la nostra dreta s'estén un àrid desert. Volem visitar el castell Qalaat Jaabar que reposa sobre l'embassament d'Assad, però per travessar la presa hem de passar per el primer dels controls militars d'aquest viatge. Ells també ens ho posen molt fàcil i ens desitgen un bon viatge, així que ja res ens separa del castell.

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Entre una cosa i una altre se'ns ha fet tard, i encara ens queda una quilometrada per arribar a Dayr az Zaur. Sortint del castell ens trobem a un xicot que ens recomana el Ziad Hotel, però primer hem de travessar Ar-Raqqah on ens sentim una mica com uns extraterrestres ja que absolutament tothom ens mira mentre passem per els seus carrers. Ja de fosc, arribem a Dayr on ens costa una mica trobar l'hotel però mentre parem per preguntar, aprofitem per comprar el primer assortit de pastisseria àrab, així que amb aquell tresor a les mans, podíem tardar una eternitat en trobar allotjament que ni ens n'adonaríem. Al final trobem l'hotel amb pàrquing per les motos sobre la vorera, un caixer automàtic i un local per poder prendre una merescuda cervesa. Allà ens conviden a fruita del país però sobretot ens ensenyen a menjar-la, que és tot un ritual.

L'endemà ens trobem les motos ben enfangades i uns nens que es guanyen la vida netejant cotxes, però de seguida surten els responsables de l'hotel volent-los fer fora, cosa que els hi impedim. Enfilem la carretera direcció Palmira i quilòmetres enllà ens trobem un ramat de camells i, com no ens parem a fer els "guiris".

Imatge

Imatge

Mentre estem tirant fotos ens trobem a una parella de Suïssos que vam conèixer la nit anterior i ens diuen que van a visitar un castell enmig del desert. Com que anem molt bé de temps, decidim seguir-los i aprofitem per fer la nostra quota d'off del viatge (uns 300 m.)

Imatge

Imatge

Imatge Imatge

Imatge

El sol comença a estar alt i això al desert és incòmode, així que retornem a la carretera principal direcció Palmira on hi arribem al migdia. Allà busquem directament el càmping que teníem localitzat just sota el temple de Bel. Per arribar-hi hem de passar per el costat de les columnates, la seva grandària i majestuositat ens deixen impressionats, però no tan com la piscina del càmping on ens hi refresquem per torns amb uns austríacs una mica "curiosos".

Ens queda una tarda de visites, primer per les ruïnes on ens trobem a multitud de venedors ambulants i on comencem a comprar "souvenirs" (uns a millor preu que d'altres). Al càmping ens recomanen veure la posta de sol des del castell i cometem la imprudència de llogar els serveis d'en Zacarias, un conductor que es creu que la seva furgoneta destartalada té les mateixes prestacions que un F1 i que tots els cotxes que circulen per la ciutat es pararan perquè ell passi.

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Al veure que els venedors ambulants passaven amb les seves motos per les ruïnes vam decidir que de bon mati, faríem el mateix.

Imatge

Imatge

Palmira és un oasi enmig del desert, així que per sortir-ne, hem de tornar a travessar una carretera enmig del no res. Estem relativament a prop del país veí, i els cartells ens ho recorden contínuament.

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Al voltant del migdia arribem a Maalula, poble cristià on diuen que encara es pot sentir a parlar l'arameu i, on també hi ha un petit congost mal anomenat popularment com "el mini-siq". El poble és curiós, però ja està fent molta calor i avui hem de travessar Damasc, així que no ens podem entretenir. Segons ens van dir els funcionaris de turisme a la duana, Damasc està formada per unes grans avingudes i no hi ha forma de perdre's però...... ja comencem a conèixer com condueixen els siris, així que desconfiem que es pugui travessar tan fàcilment com deien. La realitat supera la ficció, tela marinera el caos que ens trobem, tot Damasc és un col·lapse, però confiem en que no ens passi res i així és, sortim de la capital sense una rascada.

Imatge Imatge

Arribem a Bosra al capvespre i com no, el teatre ja està tancat i posposem la visita per l'endemà ja que teníem previst dormir a la ciutat malgrat que les guies de viatges deien que no hi havia allotjament. Davant mateix del teatre preguntem a uns joves si coneixen algun hotel per la zona quan, d'un restaurant veiem sortir a un paio cosí germà d'en Figo que diu que al seu restaurant podem dormir-hi, ai ai ai. Al jardí hi té instal·lada una tenda beduïna i quan tanquem el preu per sopar, dormir i esmorzar, dos nois comencen a manipular una màquina que en un principi crèiem que era un aspirador per netejar la tenda però...... no. L'artilugi en qüestió era un bufador i amb ell el que fan és aixecar tota la pols acumulada durant anys, i també canviar de lloc tota la fullaraca seca. Tot i això, sopem fantàsticament i dormim com podem. L'endemà ja si que podem visitar la ciutat i el teatre després de negociar el canvi de moneda síria per la tornada amb en Figo.

Imatge Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Després de la visita, desfem part del camí fet ahir per encaminar-nos a la frontera Jordana. Aquí ja no hi ha gent que ens ajudi a fer els tràmits però amb temps i paciència tot s'aconsegueix. El sistema viari jordà és bastant simple, longitudinalment hi ha tres carreteres, així que agafem la autopista del desert, la més allunyada de la civilització i agraïm poder fer una bona tirada de quilòmetres. Tot i això anem molt bé de temps i a mig camí agafem la carretera del rei a la altura de Karak per arribar a Petra. Les vistes són més agraïdes que el monòton desert.

Imatge

Imatge

Per fi estem a Petra, un dels objectius principals del viatge. Arribem a mitja tarda i busquem hotel i en trobem un al carrer principal. La habitació està en un tercer pis sense ascensor, però comencen a sortir treballadors de l'hotel per pujar-nos l'equipatge, i sort n'hi ha perquè sinó encara hi seríem.

Imatge

L'endemà toca matinar. Obren portes a les 6 del matí, i comencem a caminar per el siq a quarts de set. Llevar-nos aviat ha estat una bona decisió ja que pràcticament fem el recorregut en solitari. El silenci només es trenca per els carros que porten a alguns visitants fins a l'interior. De sobte davant nostre tenim una imatge més que esperada, en una escletxa s'entreveu la famosa façana del tresor.

Imatge

Imatge

Imatge Imatge

Imatge Imatge

Imatge Imatge

Imatge

No descriuré les emocions que sentim al contemplar aquelles pedres esculpides a la roca, perquè és inexplicable, s'hi ha de ser. El tresor és pràcticament només una façana, a l'interior només hi ha una petita cambra inaccessible als visitats, o sigui que qui busqui el grial, haurà d'anar a un altre lloc. El tresor és només la entrada a la ciutat de Petra, i tota ella està excavada a la roca exceptuant algun temple romà. Malgrat ser d'hora, la calor ja comença a molestar.

Imatge Imatge

Imatge

Imatge

Ja ens havien avisat que de totes les meravelles de Petra, la millor estava per arribar, i primer hauríem de pujar durant aproximadament una hora un petit i estret sender ple d'escales. Per sort, al punt on les forces estan a punt d'abandonar-te hi ha un xiringuito per reposar i amb unes vistes espectaculars.

Imatge Imatge

Imatge

Continuant 5 minutets més, arribem al monestir on se'ns posa la pell de gallina contemplant la seva majestuositat. Val a dir que no hi ha cap imatge que doni fe de la seva imponència.

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge Imatge

Vist el monestir, i ben gastant les últimes forces que ens quedaven, seguim pujant fins a arribar a un mirador on les vistes són espectaculars amb unes muntanyes i uns colors impressionants.

Imatge

Imatge Imatge

Imatge

Ja només ens falta desfer camí per tornar a l'hotel. Estem al voltant del migdia, i el que a primera hora era pau i tranquil·litat, ara era una marabunta de gent. Realment les sensacions canvien comparant la Petra solitària i la Petra col·lapsada.

Imatge Imatge

Imatge

Un cop recollit l'equipatge truquem a l'Amjad, un guia del Wadi Rum i propietari del campament beduí on ens allotjarem. Quedem al centre de visitants i un cop allà, ens n'adonem primerament que no sabem quina cara té, i que absolutament tothom qui corre per allà és beduí, així que qualsevol caça-turistes pot dir que si, que ell és l'Amjad. Per sort la gent és legal i reconeixien que no l'eren, fins que un home baixet se'ns acosta i diu que si, que és ell. Quedem que seguirem el seu tot terreny fins al campament, així que es posa al davant, i nosaltres ens disposem a seguir-lo. Tot va bé fins que veiem que surt de l'asfalt i entra per un caminet; tot segueix anant bé fins que la moto comença a dubtar sobre la seva verticalitat i, quan miro per el retrovisor, veig que les coses al darrera encara estan més complicades. El beduí es devia estar partint veient com ell amb una tartana avançava, i tres turistes amb les seves motos última generació estaven mig encallats. Al atrapar-lo per fi, li diem que la sorra i les motos carregades no són compatibles, i veig que agafa el telèfon i me'l passa dient que és l'Amjad, stiessssssssss, però no era ell? Intentant ressituar-me, ens diu que deixem les motos a casa del seu amic i que ja ens portarà amb el cotxe fins al campament, i així ho fem. El paisatge que anem veient mentre ens acostem al campament ens fa intuir que l'endemà serà un altre dia inoblidable.

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Les peripècies sobre la sorra del desert ha fet que anem una mica justos per veure la posta de sol, però Mister Bean le Beduin que així es fa dir "l'amic" aconsegueix arribar a temps sobre una duna on les vistes són impagables.

Imatge Imatge

Imatge

Imatge

El campament està just sota la duna, així que pugem al cotxe i continuem en "modo rally" fins a arribar-hi. Allà esperem que arribi l'Amjad amb una parella Burgalesa amb els que compartirem sopar, campament i excursió l'endemà. Mentre esperem, ens conviden a te beduí, i crec que si tarden una mica més, acabem amb les existències. Per fi arriben i les sensacions que transmet l'Amjad són molt positives, així que un cop presentats tota la colla ens preparen el sopar ja a la llum de la foguera i comencen a explicar històries de beduïns que, juntament amb el cel estrellat fa que sigui una experiència al llindar del misticisme. De bon mati anem a veure la sortida del sol i des d'allà podem observar els rastres de la vida nocturna al desert.

Imatge

Imatge

Imatge Imatge

Imatge

Ja ben esmorzats pugem a la caixa del pick-up adaptat per fer la visita per el parc del Wadi Rum. La excursió transcorre tranquil·la i podem observar la varietat de colors d'aquest desert muntanyós.

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Anem fent parades tècniques per ensenyar-nos algun truc beduí, i per veure pedres amb formes estranyes. Un punt característic d'aquest desert són els seus arcs naturals, i en un d'ells podem gaudir d'un petit passeig en dromedari.

Imatge

Imatge

Imatge Imatge

La visita tot i acabar-se, encara ens farà gaudir de més paisatges inoblidables.

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

A partir d'aquí seguim baixant direcció sud per anar a buscar el Mar Roig. La frontera amb Aràbia Saudí està molt a prop i ens hi volem apropar per almenys tirar-nos una foto al costat del cartell. Aquest fet ens va comportar un petit episodi de tensió amb l'exèrcit Jordà, però amb diàleg i un parell de fotos esborrades tot es va arreglar. A partir d'aquí, el camí ja era de tornada, però encara ens quedava molt per veure. Primerament recórrer la carretera paral.·ela amb la frontera israeliana, cosa que imposa un cert respecte, sobretot després de passar uns quants controls militars i veure una infinitat de torres de vigilància armades fins les dents.

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

I el tercer lloc sortit dels nostres llibres de l'escola que visitem en dos dies és el Mar Mort. És increïble com un país tan petit pugui tenir tantes coses universalment conegudes. El mar en si no té gran cosa, només la curiositat d'estar a 380 metres sota el nivell del mar, i el fet de flotar a l'aigua. La jornada ha estat molt calorosa a partir d'Aqaba, o millor definir-ho com a sufocant, i això fa que tampoc puguem gaudir de l'entorn com suposo que es mereix.

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

A vegades la duresa de les etapes no ve determinada per el quilometratge, o l'estat de la carretera. El dia que menys quilòmetres estaven planificats, va ser el dia que pitjor ens ho vam passar a la carretera, i no perquè estès malament, sinó perquè des de primeríssima hora, la calor se'ns va enganxar al cos, i a mig mati ja havíem recarregat les nostres existències d'aigua. Com a visites en ruta només teníem el Mont Nebo però..... potser s'ha de tenir un caràcter especial per trobar alguna cosa interessant a una muntanya enmig del no res, o potser s'hi ha d'anar quan faci menys calor.

Imatge

Imatge

El que si que vam trobar interessant va ser la visita a Jerash, ciutat romana que, malgrat haver sofert danys considerables a causa d'algun terratrèmol, conserva les estructures suficients per intuir que havia estat una ciutat molt important.

Imatge

Imatge

Imatge Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

El nostre periple per el pròxim orient comença a arribar a la seva fi. Travessar fronteres ja comença a ser una tasca senzilla malgrat alguna confusió amb els timbres. Sabent com es pot allargar una jornada per triar una carretera secundària, decidim creuar Síria per la seva autopista això si, evitant creuar Damasc. Això farà que perdem una mica de temps, però almenys evitem un factor d'alt risc.

Decidim fer nit a Hama, per poder tenir temps suficient per visitar les seves sínies. És molt impactant sentir aquestes estructures centenàries com grinyolen al girar. Malgrat que actualment siguin només reclams turístics, la banda sonora que donen a la ciutat fa que et vingui un feeling especial. Però per descomptat aquest feeling no s'aconsegueix a base de soroll, sinó que el que te'l dóna bàsicament és el caràcter de la seva gent. Malgrat això i que ens semblés que estàvem en una ciutat europea, també cal remarcar que ha estat a Hama on més dones hem vist totalment tapades. Suposo que deu ser tema de contrastos.

Imatge Imatge

Imatge Imatge

Imatge

Imatge

I amb un sentiment agredolç, abandonem terres síries. Durant tots els dies que hem passat com a convidats al seu país, ens hem sentit molt ben acollits. El poble és pobre, no cal negar-ho, i les infraestructures estan a anys llum de les que estem acostumats a occident, però són gent molt respectuosa i amable. La llàstima és que no tinguin unes zones turístiques més espectaculars, perquè es mereixen una oportunitat per tirar endavant.

Abans de sortir del país, i per vorejar Aleppo, ens endinsem per carreteretes secundàries i gràcies a això ens trobem unes imatges de la Síria rural.

Imatge

Imatge

Imatge



EL RETORN

Tornar a entrar a Turquia ens alegra, no només perquè tornem a un país que ens ha deixat molts bons recorda a la anada, sinó també per la comoditat en els seus serveis. El seu civisme occidentalitzat fa que puguem circular per la carretera de forma més relaxada i sobretot, que per fi tornem a veure un paisatge verd i fresc.

Imatge

El proper objectiu és arribar-nos a la Capadòcia, però la distància és llarga i la haurem de fer en dues etapes, fent nit a Kahramanmaras on trobem l'Hotel Arikan amb una relació qualitat/preu més que acceptable però sobretot destaca la atenció del personal. En principi al ser una ciutat de pas per nosaltres, només sabem que s'hi fan els "Maraş dondurmasıuns" gelats típics de la regió fet amb tubèrculs d'orquídia que els dóna una consistència que fa que no es fonguin i es puguin transportar a temperatura ambient.

Imatge

A vegades l'atzar et ofereix sorpreses agradables, i les carreteres per on circulem és una d'elles. Són carreteres petites i estretes, però en bon estat. La jornada es fa curta malgrat la amenaça de pluja que ens acompanya tot el dia. De sobte se'ns apareix tímid enmig dels núvols el volcà Erciyes, un dels responsables que la Capadòcia sigui com la coneixem.

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Busquem allotjament a Uçhisar i, malgrat ser festa nacional, al final trobem una pensió prou econòmica i en bones condicions, fins i tot la habitació que ens donen està cavada dins la roca. Des de la recepció mateix ens donen tota classe d'informació sobre la zona i hi podem reservar un tour per l'endemà.

Imatge Imatge

Imatge

Ens espera el primer dia sense moto des que vam començar el viatge, i de bon matí ens vénen a buscar a la pensió per començar el tour. A Göreme esperem a que s'ompli el bus per començar la visita, i la primera serà el "Göreme panorama" on es pot veure un exemple de les típiques formacions i ens expliquen l'origen del territori.

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Continuem i anem a visitar "l'Ihlara Valley" que, potser va ser el més fluix de tot el tour, ja que si només tens un dia per visitar la zona, no és el més recomanable ja que no deixa de ser una vall com moltes de les que tenim per aquí.

Imatge

Imatge

Imatge Imatge

Imatge

Després de dinar, la següent parada és el monestir de Selime on podem entrar a les seves estances excavades a la roca.

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

I per acabar, visitem la ciutat subterrània de Derinkuyu. Aquesta ciutat està excavada sota terra i té una vintena de nivells, podent allotjar fins a 100.000 persones. Circulant per els seus passadissos, te n'adones que la societat ha anat enrere en comptes d'evolucionar. Fins i tot hi ha un passadís de 9Km que comunica Derinkuyu amb una altra ciutat subterrània veïna.

Imatge

Imatge

Tot i que el tour ha estat força bé, ens queda un sabor amarg ja que els tres ens esperàvem una altra cosa. Ja a la pensió, i veient que s'apropa la posta de sol, sortim a tirar unes últimes fotos del paisatge. Pugem al castell d'Uçhisar, però per visitar-lo s'ha de pagar entrada i està molt amunt, així que decidim baixar fins a la carretera vorejant-lo per un caminet que es veu, i això va ser una de les millors decisions que podíem prendre, i les imatges ho demostren.

Imatge

Imatge Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Fins i tot els dies que pensàvem que serien de pur tràmit ens aportaran coses interessants. Direcció al mar Negre fem nit a Safranbolu, poble típicament otomà. Allà ens allotgem al centre antic del poble a la pensió Bastoncu. Malgrat que el poble ens ha rebut amb pluja, quan para fem una volta per els seus carrers. De parada en parada tenim la sort de conèixer a un professor d'àrab, i parlant li preguntem si seria possible entrar a la mesquita. En un principi ens diu que ara no, però que en uns vint minuts si que seria possible. Nosaltres pensàvem que potser ara estaven resant i que quan acabessin podríem entrar. Al cap de vint minuts sentim el ja famós crit a la oració i, ens mirem estranyats ja que pensàvem que cridaven a la entrada, no a la sortida, però com que d'aquestes coses no hi entenem.... Veiem al professor que ens ve a rebre i ens diu que entrem, i nosaltres cap a dins. Quedem astorats quan veiem tota una fila de fidels resant i l'iman fent les seves pregàries. Sentir aquella veu ressonant per tota la sala ens va fer posar la pell de gallina.

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Ens despertem aviat, i sort n'hi ha ja que era dia de mercat, i les motos estaven aparcades al bell mig de les parades. Algunes les havien mogut per poder fer lloc, i les altres estaven a punt de fer-ho. El dia segueix molt núvol i tenim algun ruixadet. Un cop vist el Mar Negre ens dirigim directament cap a Istanbul, on hi arribem a mitja tarda.

Imatge

Imatge

A la plaça Taksim ens trobem a en Salva, que serà el nostre amfitrió per la ciutat. Aparquem les motos prop de casa seva, en un pàrquing vigilat on hem de fer unes quantes maniobres per poder-les guardar, però al final ho aconseguim. Ja ben dutxats i amb la bugada en procés, ens disposem a anar a sopar i a descobrir la "Saturday night live" d'Istanbul. Sortint de casa en Salva ens sorprèn el típic diluvi de 5 minuts d'Istanbul, cosa que aprofitem per descansar un moment i fer una cerveseta.

Imatge Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

De bon matí, i encara amb el cap donant voltes ens disposem a fer el turista per Istanbul, però primer toca prendre un bon esmorzar per agafar forces. A Istanbul també només hi estem un dia, però gràcies a en Salva anem directes de punt a punt, sense perdre el temps ni deixar-nos res per veure del que es pot veure en un dia. Així doncs visitem la mesquita blava, Santa Sofia, el Bòsfor, el barri de Beşiktaş i la torre de Galata entre moltes d'altres punts. Al ser diumenge els basars estan tancats, sempre s'ha de deixar alguna cosa a la llibreta de pendents.

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Hem d'acomiadar-nos d'Istanbul per continuar mirant endavant. Entrem a Bulgària i de seguida ens entra la sensació d'estar a un país socialista per les seves carreteres, els seus cotxes, els vestit de la gent..... Travessem el país per una de les seves carreteres principals i arribem a Sofia. Tot i ser festa nacional, el centre de la ciutat està embussada en part per les seves obres, i en part per la macro-festa universitària que tenen muntada.

Imatge

Imatge

Imatge Imatge

Imatge

Imatge

A partir d'aquest punt del viatge els països aniran caient ràpidament. Entrem a Sèrbia i el primer que ens trobem just a la frontera són uns tancs per desballestar. El que ara reposa tranquil·lament sobre un tràiler, fa quinze anys causava terror. Travessem el país per la via directe, i la carretera escollida està molt transitada, no hi ha forma d'avançar amb tranquil·litat. Al final però arribem a la zona fronterera amb Bòsnia on el paisatge ja canvia. La carretera torna a estar tranquil·la i les muntanyes cobertes per un dens bosc. El camí fins a Sarajevo serà per una ruta muntanyosa on durant tot el recorregut estarem envoltats de bosc i verd.

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Arribats a Sarajevo, ens sorprèn el caràcter de poble que té el seu casc antic. Les seves cases baixes i rústiques li donen una calidesa especial. Malauradament de tan en tan es poden veure "records" a les parets del terrible setge que van patir durant tres anys i mig.

Imatge Imatge

El principal problema dels fusos horaris és que algú no se'n recordi d'actualitzar tots els rellotges, i si aquest algú és qui posa el despertador, el resultat no pot ser d'altre que tenir a tres persones a les 5 de la matinada, dempeus fent temps mentre esperen l'esmorzar que donaran d'aquí a tres hores. Després de voltar per mitja ciutat uns, i d'intentar ressuscitar l'objectiu de la càmera un altre, partim direcció Mostar. Aquesta ciutat també va patir un setge salvatge per part de dos exèrcits durant les guerres dels Balcans i les ferides per tota la ciutat encara són visibles.

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge Imatge

Imatge

Imatge

Abandonem Bòsnia i entrem a Croàcia. El paisatge continua sent encisador i avancem cap al nord vorejant el Mar Adriàtic. Cal dir que aquesta carretera és espectacular. El tram que vam fer està perfectament asfaltat i amb un trànsit pràcticament inexistent i si ho sumes a uns revolts nobles, el resultat no pot ser d'altre que unes plegades de vertigen en un entorn formidable.

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

L'últim punt fort del viatge està a punt d'arribar. Travessem Eslovènia per arribar ràpidament a Itàlia on visitarem la romàntica i turística Venècia. Intentem aparcar en una plaça, i sort que un bon samarità ens va avisar que allà la grua feia el mes d'agost amb les motos dels turístes. Al fer un cop d'ull al voltant, ja hi havia un policia esperant que donéssim mitja volta per abraonar-se sobre les nostres motos. Al final vam deixar que ens atraquessin en un pàrquing cobert i ens vam enfundar per última vegada l'uniforme de "guiri".

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

I això pràcticament s'ha acabat. Deixem Venècia i travessem el nord d'Itàlia per autopista. Entrem a França per Gap i baixem a buscar altre cop la autopista per arribar fins a casa.

Imatge

Imatge

Han estat pràcticament trenta dies de moto, de carreteres, de paisatges, de vivències, però sobretot d'amistat. Agrair a tothom qui ha fet possible que tres persones hagin pogut complir un dels seus somnis. De tot aquest viatge, el que hem fet nosaltres ha estat el més fàcil, ja que estàvem fent allò que ens agrada.

Especial atenció als nostres patrocinadors que, a part de soport moral, també han apostat per nosaltres econòmicament.

I com no, també un especial record a tots els que ens hem anat creuant per el camí.

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Gràcies a tots i fins la propera!!



Per més informació a: Projecte 10 Mars

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada