28 de juny 2010

PER TERRES D’EN QUIXOT

Aprofitant que podíem gaudir del esplèndid pont de Sant Joan, vam decidir fer una visita a les terres d’en Quixot i als seus molins de vent. Com que som una mica incrèduls, volíem confirmar nosaltres mateixos allò que Miguel de Cervantes va posar en boca de Sancho Panza:

“Mire vuestra merced, que aquellos que allí se parecen no son gigantes, sino molinos de viento, y lo que en ellos parecen brazos son las aspas, que volteadas por el viento hacen andar la piedra del molino”.

DIMECRES 23 DE JUNY

Per la tarda carreguem la moto amb l’equipatge necessari (i una miqueta més), així com unes coques de crema i llardons per tal de celebrar la revetlla de Sant Joan a Benifairó de la Valldigna, junt amb Araceli, Toni i família.

A dos quarts de sis som a la carretera .... i mai més ben dit, no més sortir de casa ja estem parats. No podem agafar la C-38 ja que està col·lapsada, ens desviem per l’Autònoma de Bellaterra i sembla que ho hem encertat, però res, sols es un miratge. Per arribar a Martorell tardem una hora i quart, passem Tarragona a dos de vuit (dues hores per arribar-hi ..... renoi, quina crisi!!! Quin país!!!).

Arribem a Benifairó sobre dos quarts d’onze i no ens dona més temps que baixar de la moto, treure’ns el casc, entrar la moto a la cotxera dels cunyats i entaular-nos. Cosa que tampoc està tan malament. També hi son invitats els amics Carol i Ulises, tots plegat sopem una generosa “torrá de carn” que ens ha preparat Toni i desprès d’una bona sobretaula amb les coques anem a dormir, demà toca una bona jornada de relacions socials pel poble.

DIJOUS 24 DE JUNY

Rés a destacar a part d’anar de compres a la capital de la Valldigna, visitar tiets, tietes i amics ..... i com no, dinar i sopar a casa Araceli i Toni per la “patilla”.

DIVENDRES 25 DE JUNY

Ens alcem sense preses, no ens empaita ningú. A dos quarts de deu ja tenim la moto carregada i preparada per sortir.

Així que comencem a fer aquesta ruteta, d'uns 370 kms. Clicant sobre l'imatge s'obre el Google Maps.

Anem fent camí fins a Pedralba, on no ens podem estar de trucar a uns amics que viuen allà i ens fem una cerveseta amb ells.

A partir d’aquí el paisatge comença a canviar i les carreteres ja son més divertides (bé.... al menys per a mi, a Júlia no em vaig atrevir a preguntar-li). Comença a fer molta calor i decidim parar-nos a dinar a Ademuz, primer parem a la benzinera per repostar i li preguntem a la noia que ens despatxa on podem dinar. Ens indica Casa Domingo, cap allà que hi anem i mengem molt bé tots dos per 30 €. Al sortir, el termòmetre de la moto marca 43º (no hi havia cap ombra on deixar-la), però no ens toca altra remei que continuar. Però desprès de dinar es fa pesada la calor i al cap d’una hora parem per buscar una ombra.



En dirigim cap a Landete i Carboneras, desprès passem per Olmeda del Rey. A aquest poblet, si ja fóssim a La Mancha li hauríem d’aplicar allò de: “un lugar de cuyo nombre no quiero acordarme”. Es un d’aquells poblets que la carretera s’acaba i has d’entrar dins del nucli per retrobar-la a l’altra costat. Doncs bé, el GPS em porta a un carrer sense sortida i en pujada. Paro i el cap em diu: Millor fes baixar a Júlia i dona la volta, però el cor diu una altra cosa: Bahhh.... no val la pena, es un moment.

Una mica endavant, una mica a l’esquerra, una mica endarrera, una mica a la dreta amb el manillar girat i ..... ai, aiii, aiiiiiiiiiii que es tomba !!!! PATAPAM !!!! . Deixo caure la moto, jo em quedo dret i Júlia fent companyia a la moto. Un avi que treia el seu cotxe d’un garatge ple de gallines ens vol ajudar, desprès surt un altra veí amb una cadira per la Júlia i la seva dona amb una mica de farmaciola per curar-li una petita esgarrapada al braç. Rés de greu, sols tocat l’orgull com es habitual en aquestes situacions, per no fer cas al que et diu el cap.

Continuem cap a Valverde del Jucar vorejant l’embasament de Alarcón. Comença a tapar-se el cel i a l’horitzó s’hi veu una cortina d’aigua, precisament allà on hem d’anar. Arribem a Villar de la Encina, un poble amb menys de 200 habitants, on parem per passar la nit a La Casa del Villar. Hotel rural on teníem reservada habitació, sopar i esmorzar, mitjançant un xec hoteler que ens havien portat els Reis d’Orient.

La senyora que ens atén, desprès d’una petita explicació, ens deixa entrar la moto dins el pati de la casa. Sols fem que entrar a l’habitació i ja comença a ploure. Rés de l’altra mon, però suficient per fer-nos posar l’equip d’aigua si ens hagués agafat damunt la moto.

Els equipaments de la casa estan molt bé i son tots per a nosaltres, ja que som els únics clients. Desprès d’una dutxa anem a fer-nos unes cerveses amb aperitiu tot mirant el partit Xile - Espanya. A les nou deixem la tele per anar a sopar, aquest no es massa esplèndid: “queso i morteruelo” de primer, “costillar de cerdo o lubina” de segon. El “queso” era industrial tipus Garcia Vaquero, el “morteruelo” no era de llebre sinó de fetge de porc, el “costillar de cerdo” i la “lubina” millor ni explicar-ho, però ja se sap .... a cavall regalat. Això si, el tracte molt correcte i amable. Tot seguit anem a dormir, comencem a notar el cansament de l’etapa d’avui.

DISSABTE 26 DE JUNY

A les nou estem esmorzant. Ens porten sucs, cafè amb llet, pastes, pa torrat, mantega i d’altres accessoris adients. Però ens diuen que si volem alguna cosa més consistent, que els hi diguem i ens ho faran. Un cop carregada la moto, hi pugem i comencem a fer els 425 kms. de l'etapa d'avui.


Sortint de Villar de la Encina encara tenim un paisatge totalment castellà, estepari combinat amb extensions de conreu de cereals, però a partir de Belmonte ja trobem les extensions manxegues. Carreteres rectes amb algun revolt, el qual segurament el va traçar l’enginyer de torn perquè s’avorria. Però tot té la seva gràcia, no parem de travessar grans extensions de vinyes amb les seves bodegues pertinents.

Comencem a veure molins de vent i ens entretenim uns moments en visitar-los. A Mota del Cuervo n’hi ha un bon nombre.



I un d’ells es pot visitar per dins. Fins i tot l’encarregat s’acomiada de nosaltres amb un “Adeusiau”


Desprès arriba l’hora de Campo de Criptana i Alcazar de San Juan



Es curiós, mentre anavem circulant, vaig recordar que de petit, quan els pares em portaven per aquestes contrades, no parava de preguntar on eren els molins de vent que m’havien venut a l’escola. En aquella època no recordo haver-ne vist cap, avui dia s’han convertit en un reclam turístic i qualsevol poblet que té un turó a costat també hi te molins. La majoria d’ells els han reconstruït i el poble que no en tenia, n’ha construït de nous.

A continuació ens dirigim cap a Riudera. De camí ens parem al castell de Peñarroya, a costat del pantà del mateix nom.



Les Lagunas de Riudera les veiem plenes d’aigua, quan fa uns anys estaven tan seques que ni s’hi podien parar les aus aquàtiques. Fa una calor de mil dimonis i decidim parar a Ossa de Montiel per fer la cerveseta. Mentre estem fent-la, rebem la trucada d’uns amics de Benifairó, Eva i Salva, convocant-nos a un “soparet” per avui. Teníem previst acabar l’etapa fent Ayora, Enguera, Xativa i Barxeta, un tram d’allò més bonic, però decidim retallar ruta per tal d’arribar a una hora prudencial al poble i de pas estalviar-nos unes quantes hores de calor.

Així que a Albacete agafem l’autovia direcció a València. Parem a dinar i tot seguit cap a Benifairó. Al passar per Alzira ens diem: Un refresc no aniria malament amb aquesta calor, oi ???, així que anem directes a la Plaça Major on hi ha La Jijonenca, establiment que ens regala una bona orxata “granisá”.

Arribem a Benifairó sobre les quatre de la tarda. Tanquem la moto (a casa dels cunyats, com no), descansem una mica i apa, a sopar !!

DIUMENGE 27 DE JUNY

Ens llevem a les vuit del mati, vaig a buscar la moto, la carreguem .... ja sabeu, rés especial. Bé si, a destacar que encara vaig tenir que fer espai a les maletes per unes bajoques (mongeta tendra pels d’aquí dalt), el meló amb que també ens obsequiava el sogre ja no hi va caber.

Ens acomiadem de la família i enfilem camí de casa amb la intenció de dinar-hi quan arribem. A dos quarts de tres ja hi som. Dutxa, dinar i a gaudir de casa les ultimes hores del dia.

I això es tot, un petit però intens recorregut per les províncies de València, Cuenca, Ciudad Real i Albacete. Amb un munt de contrastos en les seves carreteres i paisatges. Els quals, vistos des de segons quina perspectiva, semblin avorrits; però no es així. Cada racó d’aquest mon té el seu encant, la qüestió es fer-ho de gust, amb tranquil·litat i amb bona companyia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada