11 nov. 2009

DAVE BARR

Va ser soldat professional fins que l'explosió d'una mina va acabar amb la seva carrera militar, va arribar a establir l'estàndard en els viatges de llarga distància en moto, amb una sèrie de viatges èpics que el va convertir en una icona internacional a la capacitat de l'esperit humà per superar l'adversitat física.

Tot i la pèrdua de les seves cames, ha viatjat al voltant de tot món, a través de Rússia en l’hivern siberià i als quatre punts més distants d'Austràlia, a bord de motocicletes Harley-Davidson. En el procés, Barr ha escrit llibres, documentals, va guanyar dos Records Guinness i va establir una fundació per donar suport a una organització benèfica que ajuda a les persones amb discapacitats físiques. Com a orador i motivador, assenyala els seus èxits, com a exemples del que es pot aconseguir mitjançant la lluita amb les circumstàncies de la vida en lloc de cedir davant d'elles.


Barr va néixer el 12 d'abril de 1952, a Los Angeles (Califòrnia) i va ser abandonat al seient del darrere d'un cotxe. Després de nou mesos, va ser adoptat per Guy Barr, un veterà de la Marina durant la II Guerra Mundial al Pacífic, i la seva dona, Lucille, que havia treballat en una fàbrica de muntatge d'avions durant la guerra. Va comprar la seva primera moto, una Harley-Davidson PanHead del 61, després del seu retorn del Vietnam l’any 1971, on li havien concedit 57 condecoracions, incloent-hi una pel seu valor en combat com artiller en el cos d'helicòpters de la marina dels EUA.

Amb la seva Harley-Davidson PanHead va recórrer els EUA de costa a costa i de seguida va comprar la seva segona moto, un Harley-Davidson 1200 FX Super Glide.

Mentre servia a l'exèrcit sud-africà a Angola, una dècada després, el vehicle blindat de Barr va trepitjar una mina antitanc. Va passar nou mesos en un hospital militar de Pretòria, sotmetent-se a 20 operacions per amputar-li les cames, els empelts de pell, teràpia física i recuperació per aprendre a caminar de nou. Quan va ser donat d’alta a l'hospital, Barr es va oferir a anar de nou a la zona de combat, per tal d’acabar el seu allistament amb les cames ortopèdiques.

Barr es va llicenciar el desembre de 1982 i va tornar amb la família a West Covina (Califòrnia). Va treure la Super Glide del garatge per posar-la a punt i adaptar-la a les seves pròtesis. Va afegir-li una posta en marxa elèctrica i un estrep en el pedal del fre per poder-hi descansar la seva protests dreta. En el seu primer viatge, un pensament ocasional se li va ocórrer i va posar la seva vida en un nou rumb, que el portaria per tot el món i pels seus climes més extrems i desafiadors.

Així ho va descriure en el seu primer llibre, Riding the Edge: "No seria bo compartir aquest èxit, d'una motocicleta i un amputat doble, amb les persones amb discapacitats de tot el món?.” Potser podria ser un model per a aquelles persones que algun dia van patir la pèrdua de la bona salut ".

Set anys més tard, es va posar a prova amb la seva Super Glide des de Johannesburg (Sud-Àfrica), fent 14.500 km. pel continent africà per recaptar fons per la Fundació Leonard Cheshire, una organització benèfica internacional que ajuda a persones amb discapacitats. El setembre de 1990, nou mesos després de completar el viatge per l'Àfrica, Barr va decidir dirigir-se cap al nord per continuar el seu camí. Creuant sis dels continents del món, no va poder trobar una manera de posar la seva moto a l'Antàrtida, però va recórrer 134.000 km. a través de les regions més perilloses i implacables del món durant els 3 anys i mig que va durar el viatge (del setembre de 1990 al maig de 1994)

En les 500 pàgines del seu llibre “Riding the Edge”, Barr relata el seu viatge pel món, amb imatges en blanc i negre reflexa la lluita d’un home i la seva moto a través del fang al Camerun, en la sorra del desert del Sàhara, en el Cercle Polar a Noruega, el creuament d’un primitiu pont sobre un riu del Brasil, en espera d'un tractor per netejar una allau a 12.000 peus d'alçada als Andes xilens o bolcat en un camí de terra a l'interior d'Austràlia. Després de suportar un munt de penalitats físiques i emocionals gairebé indescriptibles, la superació de les avaries mecàniques, llaurar a través de milers de quilòmetres i lluitar amb la burocràcia que desenes de països, Barr va arribat a casa el maig de 1994.

Desert del Sàhara, Algèria, desembre de 1990

En el punt més al nord del continent americà, accessible per carretera.

Al llarg de l'Àfrica Equatorial, Dave va trobar camins de terra plens de fang. (Zaire, octubre –novembre 1990)

Campament a l’Amazonia (març 1992)

Posant clau al pneumàtic a Polònia, desprès d’una turmenta de neu

Barr va retirar la Super Glide l’any 1996, amb 402.500 km. El mateix any va sortir de Le Conquet, a la costa atlàntica de França, amb una Harley-Davidson Sportster 883 equipada amb un sidecar. Gairebé quatre mesos després de sortir de França, Barr va arribar a la ciutat portuària de Vladivostok (Rússia) a més de 15.000 km. del seu punt de partida. Gran part del trajecte el va dur a terme per sobre del Cercle Polar Àrtic i a l'hivern, ja que es va traçar la ruta per creuar centenars de quilòmetres dels pantans russos, els quals sols es podien travessat quan estaven congelats. Guinness World Records va reconèixer l'èxit, que Barr relata en el seu segon llibre “Riding the Ice”, com el primer i més ràpid viatge en moto a través d'Euràsia en hivern.

Normalna (Sibèria Oriental) març 1997. Una típica reparació al costat de la carretera. Dave, no només va haver de lluitar contra els elements, sino que també havia de fer contínuament manteniment a la seva moto i no sempre s’avariava en el moment més oportú.

Reparació d'una cadena trencada, la primera de tres vegades. 400 km. al nord del cercle polar àrtic. 12 abril 1997

Acampant a Sibèria

Preparació per creuar el riu congelat Shilka. (Sibèria oriental, març 1997)

Escalfant el motor amb un cremador de benzina. Aconseguir que la moto estès llesta per posar-la en marxa en aquelles temperatures, era una àrdua tasca en sí mateixa.

A l'oest de Tyshet (Sibèria Oriental) Dave va haver de cavar amb la pala de neu, després d'una gran nevada la nit anterior.

Posant sota el bust de Lenin més gran del món a Ulan Ude (Sibèria oriental), el 28 de febrer de 1997.

L’any 2002 Guinness World Records va donar una segona marca mundial a Barr en reconeixement als 10.000 quilòmetres del seu viatge “Creu del Sud”. A l'edat de 50 anys, va equipar una Sportster 883 per fer els quatre punts cardinals més llunyans d'Austràlia, completant el recorregut en vuit setmanes. Amb diversos accidents importants que li van causar lesions greus, terrenys intransitables i la dificultat afegida de que, aquells 4 punts cardinals australians, no són accessibles per carreteres.

En el punt més oriental, els guardes del parc “Byron Bay Park”, li va negar a Barr el permís per circular fins a la vora de l'aigua, però si li va permetre baixar amb la Sporster per una escala de 60 esglaons fins a l'Oceà Pacífic. Al promontori de Wilsons State Park, l’objectiu Sud d’en Barr, el personal del parc tampoc li va permetre circular fins l'aigua, però això no el va fer endarrera, va desmuntar la roda davantera i carregant amb ella, es va arrossegar per tres quilòmetres d’un esmunyedís penya-segat de roca nua fins l'Estret de Bass.

"Si no estàs disposat a córrer riscos, no vagis enlloc" va dir Barr en una entrevista del 2003. “"Vaig prendre les cames però això va donar un altra significat a la meva vida. De manera que potser algun dia algú podrà dir:" Vaig conèixer a Dave Barr i si ell va fer totes aquestes coses, segurament jo puc viure la meva vida normalment ".

A més de ser membre del “Motorcycle Hall of Fame Museum”, Barr va ser un dels individus que formaven part de l'exposició "Herois de Harley-Davidson" d’aquest museu, organitzat per “Progressive Motorcycle Insurance”, per celebrar el 100 aniversari de la fundació de Harley-Davidson. Una foto de Barr amb la seva Super Glide, durant el viatge al voltant del món, mostrant-se a la Plaça de Tiananmen a Pequín, sota un gran cartell del president Mao. Barr la va descriure com una juxtaposició perfecta de sistemes oposats: la bandera de Mao simbolitzant el control i l'opressió del sistema comunista xinès, i la Super Glide en representació de la llibertat a la carretera.

Actualment, en Dave, viu a California i té un negoci de viatges en moto Dave Barr Motorcycle Tours


5 nov. 2009

ODISSEA AFRICANA


Què és l’Odissea Africana?

Es un documental fet per quatre amics procedents de Whakatane (Nova Zelanda). Tenien poca experiència en motos, en qüestions econòmiques i en planificació, però estaven plens d’entusiasme. En Phillip Anderson, en Jeremy Gray, en Julian Kardos i en Nicholas Twaddle, vam conduir les nostres motos des de Ciutat del Cap fins a Londres. Sense preocupacions a les que atendre, amb l’esperit jove i amb el lema de “una Honda XR-250 del 1990, és tan bona com una flamant BMW 650”, vam abandonar la prudència i ens vam deixar portar pels inconstants vents de la sort. El 28 de juliol del 2006, iniciàvem la “Odissea Core Crew”, en moto i des de Ciutat del Cap fins a Londres.

Vam decidir obviar la feina, obviar les seguretats econòmiques, els bons consells, deixant de banda les paranoies i les històries enormement exagerades. Una oportunitat per fer un viatge així només es presenta una vegada a la vida i tots nosaltres sabíem que, si no ho fèiem ara, no ho faríem mai. Us preguntareu com ens en vam sortir amb èxit? Doncs amb una planificació mínima i amb unes motos que la majoria de gent no voldria conduir ni tan sols fins a l’estable, però ens les vàrem arreglar per conduir al llarg del continent Africà durant 21,000km.

Abans de començar l’aventura, una mica esbojarrada segons creien alguns i especialment els nostres pares, el grau de preocupació dels amics i de la família era notable donat que contemplaven la possibilitat que tinguéssim un perillós final per aquells camins. Però la veritat es que l’aventura va ser extremadament tranquil·la durant la majoria del seu curs ( sempre i quan ignorem fets com que les motos van ser atropellades per un munt de camions).

Al llarg del camí vam gravar tant les avaries com la bellesa d’Àfrica amb una camera Sony d’alta definició. Ara, aquest material, s’està convertint en un reportatge de l'Aventura Africana a punt de ser emès a la televisió de Nova Zelanda.

Perfils dels aventurers

Phillip Alistair Anderson “Phill”

Després de set anys i mig, en Phill havia acabat el doctorat d’enginyeria elèctrica a la Universitat de Canterbury. Va ser llavors quan va posar fil a l’agulla per concretar aquest viatge, del que havia començat a sembrar les llavors cap allà l’any 2005. Condueix una Yamaha 1995 TTR-250 Raid del 1995, amb carnet restringit.


Jeremy Miles Gray “Mungo”

Graduat en Arquitectura per la Universitat de Victòria. Normalment col·laborava amb Indústries Wellington- Plus One. Condueix una Honda XR-250 del 1990. També amb carnet restringit.



Julian David Kardos “Juls”

En Juls ha estat somniant en l’aventura des que va tornar de Sud-Amèrica el 2005. Abans s’havia llicenciat en Sistemes Geogràfics d’Informació a la Universitat d'Otago i a Lió (França). Li agraden l’electrònica i les activitats extra-curriculars. Condueix una Honda NX-650 Dominator del 1990, sense limitació.



Nicholas John Twaddle “Twads”

En Twads és Llicenciat en Marketing per la Universitat d'Otago i ha renunciat a una vida al mar per apuntar-se a l’odissea, molt feliç de tornar a ser a terra ferma. Home prudent, en apariència, condueix una Kawasaki KLR 650 del 2000 amb carnet de principiant.


Preparació de les motos i equipament

Amb la nostra poca experiència i mancança de coneixements en organització, junt amb el nostre baix pressupost, aconseguim quatre motos diferents uns dels altres. Només dues de les quatre motos són de la mateixa marca i aquestes encara son diferents.

Al tenir motos diferents, es va incrementar els problemes de càrrega així com la quantitat de peces de recanvi, de manera que cadascuna anava amb diferent pes i amb els seus recanvis. Alguns van dir que ho vam fer a propòsit per tal de dramatitzar el nostre documental. Responem a això dient:, "el que vulgueu, però una moto es una moto i amb bona voluntat demostraran la seva vàlua al final.". Per cadascun de nosaltres era més important aconseguir una moto que no pas aconseguir els mateixos models.

Basant-nos en l'assessorament de persones que havien viatjat prèviament per Àfrica en moto a la de 250 cc de 4T, vam adequar les preparacions. Amb això vam deduir que teníem que treballar molt be el tema d’embalatge de les motos i que la NX 650 Dominator, amb la seva potencia i capacitat de càrrega, podria ser un valuós actiu per a la missió.

La TTR 250 i la XR 250 són essencialment motos per fer camins, molt utilitzades en el mon rural a Nova Zelanda. La part positiva d’aquestes motos es que tenen un disseny simple, un motor de fàcil accés i són relativament comuns a tot el món. Per tant, les possibilitats de trobar peces i un mecànic per arreglar-les en cas d’avaria, son altes. La NX 650 i la KLR 650 són trails, fetes a propòsit per circular tan per carretera com per camins. Tenen una còmoda posició de conducció, bons seients per reduir la fatiga i una bona estabilitat en situacions difícils.

Alguns punts en contra de la NX 650 són el seu pes i el seu consum. En primer lloc, tota la moto es més gran i per tant més pesant, això no és un problema per camins fàcils, però quan les coses es posen difícils i el terreny es pantanós o sorrenc, el seu pes juga en contra del pilot. En segon lloc, el motor més potent i consumeix més. No és un problema si tens un dipòsit gran, però significa que la cartera ha de ser més gran també.

En l'actualitat les nostres estadístiques el consum de gasolina són les següents:

NX 650 16 – 20 km per litre
KLR 650 21 – 23 km per litre
TTR 250 20 – 23 km per litre
XR 250 27 – 35 km per litre

Amb això preveiem un consum entre 4 i 5 litres als 100 km. La nostra capacitat de combustible serà de 110 litres en total, així que tindríem una autonomia entre 550 i 690 km. Ens agradaria aconseguir al voltant dels 1.000 km, però no ho creiem.

Després d'uns mesos de provar les motos, les coneixem fins a l'últim detall. A les de 250 cc no els hi agrada l'altitud i mostren alguna fuita d'oli per juntes i cargols. La 650 cc, encara que poc, mostra signes de debilitament en l'altura, amb alguns estossecs costa amunt.

La moto d’en Phill perd una mica de gasolina, però no prou per a suscitar una gran preocupació. La de Mungo està fent un so de vàlvules, ho vam intentar solucionar a Nova Zelanda, però a pesar d’això, no es van poder arreglar del tot. La moto d’en Twads només té problemes amb el motor d'arrencada. La d’en Juls te un estat penós al anar tan carregada. A part d’això, no hi ha problemes seriosos en totes les motos, excepte les seves reserves de gasolina que son petites.

Per tal de tenir les motos a punt per a la prova que teníem per davant, els hi vam fer un bon manteniment així com algunes modificacions.

XR 250: Ajustar les llums i augmentar la capacitat del dipòsit (un de 20 litres de plàstic, de segona ma)

NX 650: Revisió total del motor, millora del seient , afegir maletes i millorar la capacitat de càrrega

A TOTES: Transmissió I pneumàtics nous

El tema de recanvis i equipatge requereix una selecció delicada, ja que l’espai disponible es limitat. A continuació mostrem el que portem:

Recanvis

Bugies
Rodes dentades de recanvi
Cameres d'aire
Filtres de gasolina, d’oli i d'aire.
Adhesiu Ràpid
Diversos femelles i cargols
Fusibles
Filferro
Brides per a cables
Corda

Equipament personal

Jaqueta i pantalons per moto.
Bones botes tot terreny
Casc.
Repel·lent de mosquits
Roba lleugera de màniga llarga
Una samarreta d’abric
Poli capes per sota de la roba
Pantaló curt i llarg
Tovallola petita
Coberts i tassa d'alumini
Sac de dormir
Coixí de plomes (cortesia de Malaysian Airlines)
Estora Thermarest

Equipament compartit

Bidons d'aigua i combustible
Una bona olla
Ganivet
Graella per cuinar al foc
Tendes de campanya

Medicines

Antibiòtics
Lluita contra la malària
Antihistomenes
Farmaciola de primers auxilis
Agulles estèrils

A part d’això, tots ens vam vacunar contra la Febre groga, Polio, Hep A i B, Ràbia, Febre tifoidea, Tètanus, Còlera, Grip i Meningitis


14 d’abril del 2006 - North Island (Nova Zelanda)

Durant els primers dies de planejar el viatge, en Mungo i en Phill van posar a prova les seves motos fent una sortida de cap de setmana per Pasqua amb algun contratemps. Després de trobar-se a Welligton (en Phill venia de Christchurch), la ruta seguia el mar Tasman al voltant de la costa, fins a Wanganui per passar la Pasqua amb la família Jones.


El dia següent van anar des de Stratford fins a Taumaranui, per carreteres oblidades, fent una parada a la infame República de Whagamonoma. A partir d’aquí, el viatge arriba a Ohakune i després de passar la nit ajaguts a terra, segueixen el curs del riu Wanganui cap avall fins a la costa. Els contratemps van acabar a Wellington, després de 3 dies conduint. La distància total del viatge va ser de 1.700 km.


17 de juny del 2006 – Christchurch (Nova Zelanda)

Després d’un curt viatge en ferri des de Wellington a través de l’estret, en Mungo i en Juls van anar amb les seves motos cap a South Island, per carretera i respirant aire fresc. Després d’una parada, ja cap el capvespre, al començament de conduir cap a Christchurch. Allà vam valorar la situació per fer les caixes d’embalatge de les motos i ens vam posar a construir-les.


Quan vam haver acabat, vam baixar les motos a terra, una per una. El dilluns al matí les vam portar a l’aeroport, perquè fossin traslladades cap a Lyttelton Port, per tal de sortir el divendres. Caixes d’embalatge i missió d’embarcament, realitzades i completades!.


28 de juliol del 2006 – Whakatane (Nova Zelanda)

Vam fer un meravellós àpat de comiat amb les famílies dels membres de l’expedició la nit abans de deixar Whakatane. La conversa estava centrada en el viatge, el menjar i el vi eren excel·lents. Desprès fèiem els darrers preparatius, recollint les eines escampades pel voltant de la casa i fent un bon assortiment de medicaments.


Després de dormir una mica vam omplir a vessar els cotxes i vam dirigir-nos cap a City of Sails per tal de gravar una mica de documental fent l’equipatge, abans del acomiadament amb els amics. Gràcies a Ripeka, a la Caroline, a l’Emma, a la Gemma , a l’Andrew i a l’Aldous per la seva càlida hospitalitat en la nostra última nit a Nova Zelanda.

31 de juliol del 2006 - Kuala Lumpur (Malàisia)

Hem tingut el primer càstig per haver sigut desorganitzats. Amb la bogeria d’organitzar l’equip pel documental i l’equipatge general pel viatge, vam oblidar que el cinquè dia de parada estaríem a Malàisia. El resultat :durant les primeres nits d’allotjament, ens van fuetejar de valent.

Vam arribar a Kuala Lumpur tard, al voltant de les 23:00 i ens vam registrar nosaltres mateixos en un hotel “barat” recomanat pel nostre taxista.


Ignorants, vam pagar sobre 130 NZD per dues habitacions durant una nit. No va ser fins que ens vam registrar en el proper allotjament, a Cameron Highlands i vam veure que ens costava 18 NZD, que ens vàrem adonar que ens havien estafat de mala manera.

La lliçó de tot plegat: Si caus en un parany espera cinc minuts abans de sortir-ne, contempla i valora totes les possibilitats tot pensant en el preu que estàs disposat a pagar. No actuïs impulsivament ni siguis massa confiat, reflexiona sempre abans de prendre qualsevol decisió. Això pot estalviar-te centenars de dòlars!

Estava vist que érem preparats per la nostra aturada a Kuala Lumpur. Però, si més no, va ser un lloc idoni per practicar la nostra habilitat amb la camera, abans de trepitjar terra africana. Vam trobar gent amigable i vam provar l’encantador Boh Tea al voltant de Cameron Highlands i vam caminar enmig dels febrils mercats d’olors, menjars, colors i brutícia de Kuala Lumpur.

Sens dubte serà un alleugeriment tocar terra africana i començar a gravar l’Odissea!.

6 d'agost del 2006 – Ciutat del Cap (Sud - Àfrica)

Finalment hem arribat a l’Àfrica!. El vol a Ciutat del Cap ha estat una penosa i esgotadora experiència de 14 h. de durada. Ens les vam arreglar per passar la duana amb els nostres bitllets i per poder estar a Ciutat del Cap amb els cosins de Jeremy, l’encantadora família Shillington.

Com que comptàvem que el vaixell que portava tres de les nostres motos anava endarrerit, tot i que se suposava que havia d’atracar al moll la nit anterior, vam decidir recollir les motos el dimarts. En Twads ja havia recollit la seva moto, (la qual va comprar a Ciutat del Cap) i va anar a fer els tràmits administratius.


Ahir vam pujar a Table Mountain i vam veure algunes de les vistes més al·lucinants dels voltants. També hem sortit, en algunes ocasions, per veure una mica la vida nocturna, un moment remarcable (o no??) el vam viure el dissabte a la nit en un local de festes. Va acabar amb què, en Phill, massa borratxo va caure dins d’un forat, encara que no es va fer massa mal. Malgrat la persistència d’en Jeremy no vam sortir a la nit pels barris de barraques, això ho podem deixar per la propera vegada.

12 d’agost 2006 – Ciutat del Cap (Sud-Àfrica)

Sí, encara estem a Ciutat del Cap. L'espera esperant el vaixell que porta les ha estat prolongada i tot aquest temps l’hem aprofitar per lligar caps. Sembla que les motos han arribar sanes i estalvies. En mitja hora obrim les caixes i procedeixen a la inspecció duanera.

Era el dia nacional de la dona aquí i per celebrar-ho, les noies de la família Shillington, ens van despertar amb un gran esmorzar en honor d’elles mateixes.

Amb els estómacs plens ens vam dirigir al riu Palmiet, on Tim Shillington va portar una barca inflable i tot l'equip per fer rafting en aquelles fredes i braves aigües. Però feia un dia assolellat i això ens va permetre passar un gran dia al riu.

15 d'agost del 2006 – Durban (Sud - Àfrica)

Partim!. Ciutat del Cap és un record llunyà situat a 500 km de la millor autopista de Sud - Àfrica, la N2. Cal dir que no oblidarem mai l’hospitalitat mostrada pels Shillingtons. Moltes gràcies a tota la família Shillington. Una vegada a la carretera ens vam dirigir per boniques i tortuoses carreteres cap a Coastal Route fins a Pringle i Hermanus, on vam prendre instantànies de balenes que nedaven pel litoral. Aquest ha estat el principi del viatge.


Mai arribem enlloc de nit. Aquesta és una de les nostres regles d’or, no obstant, degut a l’endarreriment en l’hora de sortida de Ciutat del Cap vam anar a parar a un poble anomenat Stanford, negre com la gola d’un llop. Cada lloc que veiem amb alguns arbres tenia el senyal de prohibit el pas, per tant, no teníem gens clar on poder descansar, no desitjàvem de cap de les maneres que ens despertés un granger amb una escopeta.

Vam preguntar en una botiga si sabien algun lloc per dormir i el botiguer, un noi africà jove que es deia Stefan, va fer una ullada a les motos i va decidir que no podíem ser mala gent i ens va oferir dormir a la gespa del darrera de la seva botiga!. Així que va ser la bondat de la gent la que ens va permetre poder dormir tranquils durant la primera nit del nostre viatge. Moltíssimes gràcies Stefan, Bar i el gos més gran del món, Caesar, per allotjar-nos.

Ens vàrem llevar d’hora i vam donar les gràcies a l’Stefan i a en Bar i ens vam posar a fer la carrera des de Garden Route, encara a la N2. Va ser un gran dia, tot i que vam tenir un front del sud-est perseguint-nos durant tot el camí. Just quan pensàvem que havia passat el front i volíem parar a fer benzina i a comprar menjar, just al front nostre treia el nas un bon núvol de turmenta.

Finalment, a 60 km de Knysna. vam aturar-nos per assegurar el plat de la moto d’en Twads, que havia perdut un cargol. El núvol va situar-se damunt nostre, de manera que vam passar els últims 45 minuts conduint sota la pluja. Bé, aguantàvem el temps i les carreteres sense problemes: Que agradable és estar en ruta!.


22 agost 2006 – Durban (Sud-Àfrica)

Després de relaxar-nos a Knysna durant uns dies, vam dirigir-nos a Sunshine Coast, la meca del surf, la Badia de Jeffrey. Teníem l’esperança de fer una onada, però la combinació de la mare natura i de que no van ser capaços d’alçar-nos a les 7:00 del matí, quan les onades son bones, va significar que no ens mulléssim gens ni mica.

De Badia de Jeffrey vam seguir fins a Grahamstown per allotjar-nos a la granja dels cosins d’en Julien: Camilla i Robbie Bloomfield. Durant el dia ens vam divertir per la granja, vam anar a veure pintures rupestres fascinants en una gruta. El matí següent vam començar molt d’hora i vam dirigir-nos a l’antiga terra de l’apartheid, el Transkei. Encara es tracta d’una zona molt pobre però la gent de fóra hi és benvinguda i no vam tenir cap problema.


Seguim cap endavant i anant de Transkei fins a Durban, vam arribar al vespre a l’encantadora hospitalitat de la Gabrielle i de l’Anthony Elworthy. Al matí preparem uns últims minuts abans d’allunyar-nos del confort del món desenvolupat. Pel camí cap a Botswana, dissabte, veurem un partit dels All Blacks vs Springboks a Pretòria.

Hem tingut alguns problemes amb les motos. Una de les maletes d’en Jeremy es va cremar degut al contacte amb el tub d’escapament i així no era la manera més segura de portar l’equip, amb tot i això, és molt millor que deixar una de les teves maletes al mig de l’autopista perquè la trobin els locals. En Phill va perdre tota la seva roba, el sac i l’estora de dormir després que la seva maleta es perdés camí a Kei Mouth. Es va trencar un cable de l’embragatge al bell mig de Traskei i, desesperadament, el vam fixar amb el cable de l’accelerador abans d’engegar.

28 d'agost del 2006 - Johannesburg (Sud - Àfrica)

Un tram de viatge molt fred ens va acompanyar quan rodàvem fóra de Durban en direcció a Drakensburg.


Drakensburg està declarat com Patrimoni de la Humanitat i era un magnífic lloc per aturar-se, malgrat la pluja vam voltar per la zona i vam visitar diversos punts d’interès, com per exemple, un sorprenent amfiteatre natural i molt gran. Degut al partit dels All Blacks del dia 26, només teníem un dia per estar a Drakensburg, és una llàstima haver de córrer tant quan et trobes en llocs tan bonics.

No obstant, el partit dels All Blacks era una magnífica idea. Hi havia alguns locals disgustats, el quals haguessin preferit que no fóssim allà i que no els veiéssim patir. Però la multitud, en general, es mostrava només una mica hostil i m’atreviria a dir que, fins i tot, alguns eren simpàtics. Bona feina, All Blacks!


Ara que el partit victoriós dels All Blacks ja és història, podem relaxar-nos una mica ja que no tenim cap mena de calendari fixat. És un sentiment agradable. Johannesburg és la nostra última oportunitat per arreglar les motos i aconseguir tenir-les a punt per les regions de l’Àfrica on “ni tan sols es pot anar a comprar, ni es poden aconseguir peces de recanvi”. El fet d’aconseguir peces de recanvi aquí a Sud-Àfrica ha estat d’allò més complicat. Per això, no som optimistes pel què fa als subministres que podem trobar en els països menys desenvolupats de més al nord.

Avui fa un mes des que vàrem deixar la comoditat i el confort de Nova Zelanda. L’últim mes ha estat realment dur. Hem de “suportar i resistir” tous i còmodes llits proporcionats pels diferents amfitrions, encara que el pitjor és la magnífica cuina local que ens ofereixen i que és tan pesada per l’estómac, ja que ens fan repetir dues i a vegades, fins i tot, tres vegades.

Sí, viatjar per l’Àfrica és realment dur. Des que vam arribat hem augmentat 3 kg., degut a menjar tants aliments grassos en tan poc temps. Gràcies als nostres actuals amfitrions, Lucille i Jason, us prometem que durant el proper mes farem alguna aturada més llarga.

14 de setembre del 2006 – Maun (Botswana)

Som a Botswana i les aventures se’ns acumulen. A Fraain Veld, vam ser rebuts amablement a la granja de Luis de Vet. Aquest mateix dia havia comprat les 4000 H. en propietat. Les utilitzava per turisme i per això, l’allotjament i els serveis, eren extraordinaris.


Des de la granja vam viatjar cap a la frontera de Botswana, al llarg de carreteres desastroses. No havíem fet ni 5 Km que la suspensió del darrera d’en Phill es va trencar. Per sort, hi havia una granja a prop i el propietari tenia soldador. Hannes De Presse, el granger, va treure la suspensió i la va tornar a fixar en menys de dues hores!. Ens va estalviar força dies d’endarreriment. Creuant aquestes regions salvatges i accidentades de la frontera de Botswana, vam començar a veure elefants salvatges.


A Botswana, vam acampar una vegada al costat de la carretera, amagats per matolls i una altra en un terreny de terra a Nata. Aquí vam perdre una mica de temps relaxant-nos al Nata Lodge (casa del guarda), un establiment encantador, principalment pel seu estanc. Alguns turistes ens recomanaven la visita als salts de Makgadikgadi.

Per veure’ls vam decidir agafar una carretera sense asfaltar. Va ser una experiència penosa rodar durant 4 h. per terra fina, amb caigudes i punxades incloses. Quan finalment vam arribar i vam veure la magnificència de les vistes, ens vam sentir plenament recompensats per l’esforç. Acampar allí va ser espectacular: lluna plena i alta, situats al damunt d’una enorme extensió de no-res, era comparable a caminar per damunt d’un nou planeta. Al despertar-nos vam trobar petjades de lleó i rastres de serps a prop de la nostre zona d’acampada


Dels salts de Makgadikgadi vam continuar riu Boete amunt fins a Maun, la porta del Delta Okavango. Maun és una ciutat sorollosa que proporciona un punt d’entrada pels viatgers cap al Delta. Ens establim a darrera d’un pont i reservem per fer una passejada amb Mokoro el matí següent. Els Mokoro’s són canoes de fusta mogudes per un màstil que fa també de guia.

Passem tres dies i dues nits al delta. Els nostres dies consisteixen en passejades a la sortida del sol, d’unes quatre hores o més de durada, durant la resta del dia intentem evitar el sol. Ens les vam arreglar per veure elefants, zebres i impales així com nombroses espècies d’ocells. I on vàrem acampar estava a prop de la bassa dels hipopòtams que podíem sentir grunyir allà lluny.


Botswana ens ha deixat un magnífic sabor de l’Àfrica més senzilla. Comencem a adonar-nos com de limitades poden ser les provisions més al nord. El delta era la nostre primera atracció turística i l’esforç ha valgut la pena. El nostre següent destí principal és Livingstone, a Zàmbia. La seu de les cataractes Victòria i del poderós riu Zambeze.

26 de setembre del 2006 – Lusaka (Zàmbia)

Vam deixar a desgrat el nostre relatiu confort a Maun; gràcies a Matt Pohio per allotjar-nos i vam tornar a conduir al llarg de la ribera oest del Delta Okarango, fins a la frontera de Namíbia. Vam entrar a la reserva de Caprivi Ship i la calor del sol augmentant poc a poc a mida que va avançant el dia, això feia que les motos s’escalfessin molt i per compensar afluixàvem la marxa. Caprivi va resultar ser una camí meravellós que servia als elefants per passar cap a terres salvatges.

Dins de la foscor de la nit, vam instal·lar-nos a Ngepi Lodge després del nostre recorregut més llarg. El matí ens va donar la benvinguda, per sorpresa nostre, la crescuda del riu inundant la gespa de la vorera i el sol brillant sobre aquest. No és estrany que aquesta sigui la zona d’acampada més apreciada de l’Àfrica. La nostra estada aquí ens va fer veure que la gent, engegava els motors, pescava i sense tenir un dòlar estava satisfeta i feliç.


Pescàvem i ens relaxàvem a Ngepi Lodge. En Twads i en Juls van fer fornades de pa i galetes per tal de saciar la nostra gana i en Phill va cuinar el nostre primer estofat de pollastre africà, el qual era absolutament deliciós. Però, més tard, en Twads i en Phill es van trobar malament, potser va ser el pollastre, potser va ser l’aigua que vam beure directament del riu. Vam aprofitar aquest moment per treballar la música que havíem decidit inserir en el documental. En Juls ja havia començat a escriure una cançó, però hi havia opinions diverses sobre el què era més apropiat. Si més no, la qualitat del material era bona.

Entrar a Zàmbia va ser una mica més difícil però després que en Phill hagués reparat la punxada de la part del darrera de la roda, vam omplir la butlleta d’inscripció i vam completar el full de l’assegurança; vam pagar l’impost de circulació, vam omplir els formularis CIP dels vehicles i llavors, quan vam tenir els nostres passaports segellats, vam conduir una bona estona passada la posta de sol, enmig de cabanes cobertes de fang, cap a Livingstone. Vam travessar el cabalós riu Zambeze en una barca inflable, en Phill va pagar el compte i es vam dirigir cap a les cataractes Victòria. Circulem cap a Sinazongwe i els esdeveniments tornen a fer un tomb interessant, de manera que el resultat és que ens llevem a l’alba i amb els pescadors del matí.


El Dr. Livingstone va suposar que s’havia perdut en el moment en què va reivindicar un poble anomenant-lo Livingstone i va reclamar unes cataractes anomenant-les Victòria. No volíem embolicar-nos amb aquest detalls i vam fer rafting pel riu Zambeze, conegut per devorar gent i també barques. Dins d’aquelles enormes quantitats d’aigua gaudíem amb un munt de rialles, tombarelles i cantant cançons.

La nostra travessia fluvial de quatre es va convertir en un grup de sis, al afegir-s’hi: l´Aussie, l´Anna i la Melody. Tothom era benvingut i tenia un nom de pirata, el qual normalment feia referència al color de la barba o a la longitud del cabell. Més tard, el nostre guia ens va portar a casa amb el seu camió, cantant i amb una cervesa a la mà.


Movent-nos a l’atzar pels locals nocturns de Sinazongwe, a prop del Llac Kariba, vam conèixer a Xsuda Mezinga. Estava borratxa, tenia una cervesa a vessar i nosaltres no teníem res. Estava segura que teníem set i nosaltres li agraíem el compliment, així que ens va vendre alcohol a tots. Repetia tot el què deia i no podíem ignorar-la, tenia cara de bona persona però no hi havia llum i per tant no es podia veure massa bé el seu rostre.

Estàvem cansats i ens vam retirar, vam intentar dormir però la calor era extremadament seca. El despertador que xisclava electrònicament cada hora que passava contribuïa en que no poguéssim dormir. Ens vam llevar abans de la sortida del sol per tal d’evitat problemes amb el propietari que havia de venir a les 7:00.

Ens vam posar d’acord per buscar un lloc en més bones condicions i fugir de Zàmbia abans dels potencials problemes de les eleccions. Vam anar direcció Est creuant el desert del sud-est de Zàmbia i a Lusaka per quedar-nos en un allotjament més luxós.

Vam entrar a Malawi, un dels països més pobres del món, per la frontera de Chipata. Les autoritats de Malawi van acceptar al grup de l’Odissea amb els braços oberts. En canvi, els oficials de Zàmbia semblaven voler entretenir-nos en el seu país, parlant durant més d’una hora, total per posar un segell en un formulari per tal que poguéssim continuar el nostre feliç camí. Sense posar-nos nerviosos, vam passar l’estona regatejant amb els nois del mercat de canvi de moneda.


Vam seguir fins a la capital Lilongwe per passar-hi algunes nits. Malawi conserva un munt de tradicions de les colònies angleses, la qual cosa ens va sorprendre una mica. La gent de Malawi eren molt hospitalaris i generosos malgrat la pobresa del país. De Lilongwe vam anar cap a la Badia Senga, després a la Badia Nkhta on hi ha idíl·lics poblets al costat del llac i que són ideals pel relax.

En Mungo li dona una cervesa a en Twad i aquest li està ben agraït. En Twad comenta que és agradable poder fer una cervesa a la vora del Llac Malawi. Som a l’Àfrica!. En Mungo no li contesta, està meditant en silenci i sembla que estigui absorbint l’energia del lloc, d’aquest lloc, del Llac Malawi.

5 d'octubre del 2006 – Mzuzu (Malawi)

Ja portem una distància recorreguda de 7.800 km. Anem cap al llac Chitemba, en un poble petit al costat del llac fem algunes provisions. Els chapati (un gruixut canapè) i mongetes eren la nostra dieta principal.

Conduir cada matí és la recompensa a l’esforç que requereix tornar a carregar les motos i marxar. Et sents a gust estant damunt de la moto, uns d’arrera els altres, com una manada fent ruta a través d’Àfrica. Aquest és el moment en què sents que conduir una moto és perillosament addictiu. És el moment en que notes que et sents millor estant damunt de la moto que relaxant-te en el lloc on eres just cinc minuts abans. Conduir a la tarda amb la calor fa venir són, l’aire fresc del mati ja fa estona que ha desaparegut i les rectes inacabables encara fan més pesat el cansament.

Ens afanyàvem, parant ocasionalment per filmar. Quan ho fèiem érem atropellats per la canalla local, que volien que els donéssim qualsevol cosa, les seves petites mans agafaven l’equip o les eines de les motos Acompanyat de “Ei, dóna boli, mi” solia ser la presentació. Els demanàvem que primer ens el donessin ells, el boli, això els confonia i els feia callar durant al menys cinc minuts. No pots ajudar però et sents malament degut a la seva situació, tot i això no es bo que els alimentem amb falses esperances . Els problemes són llunyans i complexes alhora i no s’arreglen donant-los uns quants bolis. No obstant, la impressió global que hem tret de la gent ha estat una experiència molt positiva.


Les restes de les èpoques colonials no van ser totes dolentes. Lilongwe, la capital de Malawi, era la seu d’una d’aquestes restes, unes instal·lacions que es volien comparar a un camp de golf. Un camp de golf amb una assegurança barata del terreny, per sobre de tot!. Vam llogar els caddies obligatoris i en la majoria dels forats fèiem sis cops per poder arribar al green. En Mungo, probablement, era qui jugava el golf més bé, els altres exhibíem aïllades jugades brillants.

La frustració del golf va ser compensada gràcies a 45 minuts de futbol en camp de gespa. Com suplents del equip local, vestits d’un blanc brillant, vam ajudar a l’equip local UIBM a guanyar 7-5 a favor. Els equips van comprovar que els nois blancs, en Phil i en Mungo, podien marcar un gol cadascun. Qualsevol que veiés als jugadors locals, podria adonar-se que aquest fet esportiu va ser per ells com donar de mamar a un nadó amb gana.


Un bus es va encallar en una parada i els seus passatgers miraven fixament per damunt dels altres per veure el perquè anaven tan a poc a poc. Van veure en Twads obrir-se pas amb dificultats i intentant aixecar la moto del terra. Després de la caiguda vam intentar girar per tal de seguir alguns locals que ens van guiar fins a les pistes per anar direcció al Llac Malawi.

La confusió més gran del dia va ser, no obstant, quan vam adonar-nos que ens havíem oblidat el segell de l’Odissea que en Juls i en Jerry havien fet a Lilongwe!. No obstant, vam anar per la vorera del Llac Malawi, circulant a través de carreteres netes i de plantacions de cautxú. Degut a la calor tropical, 30º C a les 8:00 del matí, vam xipollejar dins del llac malgrat el risc de contraure el paràsit bilharzia. I després, vam dormir.

12 d'octubre del 2006 – Iringa (Tanzània)

Distància recorreguda: 8.700km

El viatge continuava anant cap al nord per la riba oest del llac Malawi cap a un altre dels llegats del famós doctor anomenat : Livingstonia. Vam anar d’excursió fins a l’espectacular plana la qual alberga el petit poble missioner. Uns nois ens van convidar al seu poble, a un festival de danses tradicionals. Un munt dels seus vestits “natius” tenien l’aspecte de vestits reciclats procedents de USA, però vam deixar de banda aquest detall ja que es veien feliços així.

Des de Livingstonia hi havia poca distancia a la frontera de Tanzània, el nostre país número set. L’escenari va canviar després de passar els controls de duana de Tanzània amb poques dificultats cap a les plantacions de té i camps de plataners rodant per damunt de turons verds. Quin paisatge després de mesos de planes sorrenques de color marró.


Les motos lluitaven una mica contra els quilometres a tanta alçada i vam passar algunes nits en pobles petits allunyats de les rutes més turístiques. Vam arribar una tarda al brut poble de Makambako i vam allotjar-nos en una casa de hostes, on el propietari gosava abusar de nosaltres en Swahili, els lavabos s’inundaven i algú treballava amb maquinària pesada prop de la nostra finestra, a les 5:00h de la matinada. Això es Àfrica.

Seguint endavant cap a Iringa vam organitzar un tour de tres dies pel Parc Nacional de Ruaha, a l'oest d’aquesta població. Vam veure que els preus eren barats, ja que el nombre de turistes havia baixat. Així que vam llogar un Land Rover Defender i un guia, en Frank, que parlava una mica d’anglès i tenia set anys d’experiència en el parc. Carregats completament amb eines i subministres vam conduir dues hores dins del parc, gaudint de tota la seva esplendor i de la seva pròspera i gran població. Les girafes i les impales cobrien l’horitzó, els hipopòtams i els cocodrils desbordaven l’entrada de les basses del parc.


Vam acampar en uns espais condicionats pel govern, petites i cilíndriques estàncies d’acer, que ens protegien dels búfals, elefants i lleons que freqüentaven el lloc. Teníem vistes al llit del riu que era normalment sec, des de la nostra posició vam poder veure girafes que sobrepassaven els arbres, elefants bevent, impales menjant, mones, mandrils i zebres que jugaven.

Vam viatjar damunt dels sostres del Land Rover durant la majoria de la nostra primera passejada, fins i tot, quan vam aparcar a 5 metres de tres joves lleons mascles. Quin començament per un safari per l’Àfrica!. Vam passar el dia següent buscant tantes espècies com fos possible incloent-hi els búfals i un lleó mascle vell.

El matí següent, vam trobar-nos amb una manada d’elans, un amb una lleona lligada a la seva pota posterior. Vam veure un lleó que havia mort feia més o menys una hora i mitja, i també com la lleona agafava un animal de 600 kg al costat del nostre vehicle, fins arrossegar-lo 10 m. enllà per menjar-se’l. Un safari complert per la vida salvatge africana.


Una nit, en Juls i en Twads, es van alçar del llit per anar a saludar un elefant famolenc. Sortosament, només estava interessat en els arbres exuberants que hi havia prop de la seva porta, però va ser definitiu per culminar el safari, veure’l . En realitat, les paraules no poden fer justícia a l'Area de Ruhana.

28 d'octubre del 2006 – Arusha (Tanzània)

Distància recorreguda: 9700km

El Kilimanjaro vigila l’Odissea Africana i les nostres variades motos avancen acomiadant els fantàstics primers tres mesos que hem deixat enrera. Vam celebrar el nostre tercer mes de viatge amb un petit bistec d'elan. No es tractava de l'elan que havíem vist feia poc temps i que portava un lleó enganxat. L’Odissea Africana va fer un gir, quan faltava poc per fer els 10.000 km., ens van concedir els visats del Sudan per tal de poder estar-hi durant un mes. No obstant, sols disposàvem d’un mes per viatjar des de Tanzània fins a Uganda, Kènia i Etiòpia.


Vam fer carretera de nou. L’Odissea continuava cap a l’est a través de la vall de baobabs i acabava al parc de serps de Mukumiper per veure els rèptils de l’Àfrica. Després d’alguns maldecaps sobre els atacs dels negres mamba, vam voltar pel parc nacional de Mukumi, una de les poques reserves on les motos no estan prohibides.


Així doncs, des de la bellesa natural de parc Nacional de Ruhana vam fer un gir cap a la costa. L’entrada cap a Dar es Salaam estava plena a vessar, però va ser més fàcil del què ens esperàvem, vam lliscar enmig del tràfic i vam fugir cap a un lloc d’acampada a les precioses platges del sud. Per quatre nois que havien passant els estius a la platja d’Ohope, estar prenent el sol en els oceans de Tangaroa, a l’oceà Índic, era estranyament terapèutic. Aprofitàvem fins l’últim minut gaudint de les postes de sol sobre el mar, la bellesa de la zona d’acampada era inenarrable.


Vam passar un febril dia i mig a Dar es Salaam donant voltes acompanyats pel nostre taxista, Fèlix, el millor taxista que podíem trobar a Dar. En Fèlix ens va acompanyar arreu, vam anar als locals més barats de menjar per comprar chapatti i mongetes i cap a les ambaixades i les botigues de motos. El matí que vam agafar el ferri per anar a Zanzíbar vam pagar $80 NZD cadascun per obtenir una carta de l’Alt Comissionat Britànic, que no deia res en particular però que ens servia per poder sol·licitar els nostres visats del Sudan. Ens les vàrem arreglar per lliurar els nostres passaports a l’ambaixada del Sudan i embarcar cap a Zanzíbar.

Quan vam baixar del ferri ens vam adonar de la nostra situació, havíem oblidat els nostres passaports a l’ambaixada del Sudan. Zanzíbar era una “quasi” nació i ens demanava els nostres passaports. Qui podria pensar que es necessitaria passaport per entrar en un nou país que encara no ho era??. Afortunadament i després de no poques converses persuasives, vam entrar a Zanzíbar amb les fotocòpies dels passaports. Lliçó apresa i extremadament rellevant. Vam passar 6 dies a Zanzíbar, els alts preus eren tolerables ja que cada nit fèiem servir habitacions dobles, la qual cosa representava un canvi confortable comparat al que estàvem acostumats.

Stonetown, la capital de Zanzíbar, era ple de musulmans, resultat de les activitats àrabs del segle passat. Vam arribar al final del Ramadà, els mesos on ningú menja, beu, ni fuma durant les hores de claror. Una vegada era de nit tothom podia ser en els mercats locals nocturns.

Els mercats nocturns eren delícies culinàries especialment per la varietat de marisc o de sucs de canya de sucre. No obstant, havies de ser selectiu perquè segons quin marisc o peix mengessis, ja que estava preparat per emportar nit rera nit, la carn canviava de color. En Juls va caure malalt degut a algun menjar local, però no sabíem exactament de quin. Però es va recuperar completament i vam estar celebrant el final del Ramadà quan la lluna nova va aparèixer el 22 d’octubre.


Amb l’experiència muslim de Zanzíbar malgrat que no portéssim els passaports, vam anar cap a Dar en un ferri nocturn. Una vegada que havíem tornat vam recollir els nostres visats i passaports a l’ambaixada del Sudan i ens vam dirigir cap el nord. Ja no tornaríem a veure l’oceà de nou fins després de dos mesos, quan féssim el nostre recorregut a través de l’Est i del Nord de l’Àfrica. Desitjàvem passar el Nadal a El Caire abans de dirigir-nos cap a Líbia i Tunísia on agafaríem un ferri cap a Itàlia i faríem una volta a través d’Europa en ple hivern amb el ferri passant pel Canal Anglès.

Sí, és veritat que l'Odissea Africana estava sent un agradable viatge. Havent experimentat només problemes insignificants durant els primers tres mesos, incloent-hi punxades de roda, suspensions trencades, aturades dels motors, caigudes a la sorra i algun estómac malalt, només podíem esperar que els propers tres mesos anessin tan bé . Toquem fusta.

De fet, és difícil creure que ho estem fent. Les motos, la camera i els expedicionaris hi som tots encara. I això és bo. Només tres mesos més de decisions en grup i arribarem en el hivern per abraçar la ciutat de Londres.

6 de novembre del 2006 – Kampala (Uganda)

Distància Recorreguda: 10.500km

L’aroma de l’aventura salvatge estava en l’aire, podíem respirar-lo. Vam decidir no agafar la carretera principal per anar d’Arusha a Nairobi, el que va fer de la ruta un intrèpid viatjar entre rugoses carreteres i poblets del sud del llac Victòria, el segon llac més llarg i d’aigua més freda del món. El sol brillava fóra, fent més vius els colors dels guerrers massai que trobàvem.


Vam acampar a costat d’una església i vam buscar menjar més del que us podeu imagina. Havíem decidit fer els 250 km de carreteres secundàries i uns altres 100 km. fins a Nzega en un dia. Va ser una jornada plena d’incidents i caigudes (semblàvem acròbates xinesos d’amunt la moto) a través d’aquestes inacabables carreteres del nord-est de Tanzània direcció a Mwanza.


Mwanza, una ciutat a la costa sud del Llac Victòria estava plena de tensió i això no ens proporcionava seguretat. La borsa de dipòsit d’en Juls (amb la camera a l'interior) va ser tallada amb una fulla d'afaitar. La policia ens va aturar i ens va dir que no sortíssim de nit. A part d'això encara hem sopat tranquils. Hem reservat un ferri a Bakoba surt a les 10 pm, hi pugem en mig d’una tempesta però planegem torns al costat de les nostres motos per vigilar-les constantment. Ens havien advertit que no les deixéssim soles, en cas contrari no les haurien trobat al mati següent. Fem el programa dels torns de nit: Jerry ho va fer 10 a 12, Phill de 12 a 2, Twads de 2 a 4 i Juls de 4 a 6 am. Vam utilitzar un gran tros de ferro per espantar i persuadir als veïns que no s’acostessin.


Vam córrer com boixos per anar a Kampala, per tal d’agafar els nostres visats d’Etiòpia abans del cap de setmana. Vam conduir sota la pluja, travessant camps de té i de canya de sucre, esquivant els perillosos taxis d’Uganda i així vam arribar a Kampala amb la bogeria del tràfic. En Twads es va colpejar amb la moto en una cruïlla i vam acabar contractant a un local perquè ens fes d’escorta fins a l’Ambaixada d’Etiòpia. Vam arribar a les 16:00h del divendres i vam preguntar si podíem obtenir un visat per viatjar pel seu país abans de que tanquessin. Al final, va anar bé pagant una propina amb dòlars i sortir d’Etiòpia cap a Uganda visats en mà. Podem estar contents d’haver-nos-en sortit i poder explicar la història.

18 de novembre del 2006 - Addis Abeba (Etiòpia)

Distància Recorreguda: 12.300km

Partim de Kampala i ens dirigim a la capital d'Uganda, Jinja. A la capital hi ha molt negocis d’activitats aquàtiques, semblants a les nostres gestes al Zambeze i en Twads fa unes incursions de piragüisme a les aigües escumoses. Amb els pensaments de la data límit del visat sudanès encara en les nostres ments, hem fet una línia recta cap a la frontera amb Kenya, on som sorpresos per una tempesta provocada pel huracà Katrina. Calats fins als ossos vam arribar a la nostra primera nit a Kenya.


Les motos balbucejaven al creuar les altes serralades que marquen les vores del Gran Vall del Rift. Tot i els atacs de gossos i malalties estomacals, arribem conservatori de Lewa Wildlife del qual es director l’intrèpid viatger de moto, Simon Dougdale. Vam estar un gran estona amb ell, explicant-nos històries de motos i la manera de posar-les a punt pel difícil camí que teníem per davant, un gran agraïment a Simon per la seva hospitalitat fantàstica. La nostra sortida de Lewa es a les 7:00 i la vam iniciar amb els “plaers” de la conducció per fang. Un aiguat durant la nit havia deixat els camins que condueixen fora del conservatori gairebé infranquejables. Vam patinar, vam relliscar i vam empènyer les motos durant 2 h., tot per fer el 4 km. fins a la carretera principal.


El govern de Kenya, com la majoria dels governs de l'Àfrica, té un dèbil control sobre les diferents parts del seu país. Per desgràcia per a nosaltres, havíem de travessar 250 km. d’una regió sense llei que els viatgers s’hi refereixen com "la carretera de bandits". És l'únic camí que condueix al nord d'Etiòpia, els vehicles hi viatgen sovint amb un guàrdia armat, però ens vam negar a portar un individu armat amb un AK amb nosaltres.

Tremolàvem per dins, però tractant que no es notés, vam deixar la "civilitzada" ciutat de Isiolo, va agafar direcció al nord i vam creuar els dits. La carretera es va deteriorar ràpidament, convertint-se en una pista ondulada i rocosa que constantment ens sacsejava a nosaltres i a les motos. De tant en tant ens trobem a un natiu fent de captaire al carrer, que segur pensava: "déus, han d'estar bojos".

Passem dues nits en els campaments de policia d’aquesta carretera de bandits, on els oficials portaven metralladores pesades. Les històries explicades per la policia sobre les milícies somalis no eren per calmar els nervis precisament. Vam tenir una avaria a la carretera en la que van participar Juls, un protector de cadena es va allotjar al seu pinyó d’atac. Mentre ho arreglava, la resta de nosaltres miràvem nerviosament la selva. Després de tres dies de dur viatge de sotracs, roques i fang, sortim d'una peça de la carretera de bandits, saludats per el salvatge oest de la ciutat fronterera de Moyal.

A l’entrada a Etiòpia, la carretera de Moyal fins a Addis Abeba era un somni comparada amb els durs camins del nord de Kenya. La gent ens avisava que no deixéssim les motos soles, però a part d'un petit robatori i l'estranya pedra llançada per uns petits delinqüents, tothom és molt acollidor. Aquesta és l'última parada per fer reparacions a les motos fins a El Caire, per això ens les mirem amb lupa. El següent tram és potser el més dur de tots els llocs d'interès d’Àfrica: el desert del Sàhara.

8 de desembre del 2006 - Assuan (Egipte)

Distància Recorreguda: 15.600km

Cent trenta-quatre dies des que vam sortir, traduït hores, això és un munt, en mesos només en són quatre i mig. Finalment hem aconseguit arribar a un dels països de més al nord de l’Àfrica i ara travessarem el desert del Sàhara. Això es un repte per sí mateix.

D’Addis Abeba, anem cap a l’oest fins el Sudan, a través dels turons i els canons dels afluents del Nil Blau, deixant a darrera la multitud i del cultius ben plantats. Les terres altes d'Etiòpia , al nord d'Addis Abeba, estan fetes a prova de les motos. Es combinen carreteres perfectament asfaltades amb horribles pistes rocoses: Etiòpia és sens dubte una terra de contrastos.



Al Llac Tana, la font del Nil Blau, ens va cridar l’atenció un petit vaixell, en el qual destacava la resistència de 50 remers per desafiar els 12 km de la llacuna per vendre en el mercat. Els vaixells es feien de fusta i tot just flotaven sobre la superfície de l’aigua.

Etiòpia havia de ser l'últim país amb serveis abans d’entrar al Sudan, en el qual teníem un límit de temps en el visat per estar-hi.. Estàvem mirant d’estalviar diners, però Mungo tenia problemes que necessitaven assistència mecànica, en Twad estava tenint problemes amb el ventilador de refrigeració. Tot va ser focus de perseverança frustrant, fins que vam parar un camió d’escombriaires a ultima hora del dia, i desprès d’algunes negociacions, va decidir carregar la seva moto al camió per tal de transportar-la a la propera ciutat.


En un camí de terra, en una vall d’escarpades roques i un cel ja enfosquit, la KLR-650 va ser hissada amb precarietat a 5 m. d’alçada per entrar-la dins la caixa d'acer, amb l’ajut d’una vintena de natius dels quals cap parlava anglès, la foscor va ocultar el que va ser un caos calamitós. Un cop carregada a bord, els 64 quilòmetres van ser un passeig fins a la veïna ciutat de Debre Markos, on podrien arreglar el ventilador. Ens dona la benvinguda al cap de la població, començant amb un alcohol típic d’Etiòpia. Vam quedar sorpresos tant per la quantitat com per el seu sabor.

Amb l'ajuda d'uns mecànics, la moto tenia un ventilador nou al dia següent, i així tornàvem a la carretera en direcció a Sudan. Passant turons, castells i monestirs arribem a la ciutat fronterera de Metema, amb dos dies lliures als nostres visats, això ens va fer llançar un sospir d'alleujament.

Auxiliem el nostre estat d'ànim amb molta paciència al passat per immigració, a la frontera amb el Sudan. Etiòpia estava darrere nostre, Sudan era a les nostres rodes. Un home intentava aprofitar-se de nosaltres demanant diners per la seva ajuda. Al dir-li que no necessitem la seva ajuda, va posar mala cara i se’n va anar cridant: "Espero que els homes blancs tinguin un mal viatge. Odio a l’home blanc". Més enllà dels ramats de cabres, més enllà dels camions pintats amb colorins, més enllà de les túniques blanques dels sudanesos, més enllà de la terra polsosa; creuem la frontera i deixem Etiòpia. Gairebé en un moment, l’enorme duaner sudanès, va fer la traducció dels nostres passaports en àrab i amb un enorme i violent gest va estampar cada un dels nostres passaports. Es va aixecar amb un somriure i en veu alta ens va dir: "Benvingut al Sudan!"


Sudan és un país sec i ens dirigim cap al desert de Khartum, el qual es va desplegar davant nostre. La nostra ruta d'estiu es va convertir en una carretera plena de pols, de sots, amb quitrà negre en segons quins llocs. Era una carretera només per a nosaltres. La planícia s'estenia per quilometres a banda i banda, amb els conreus de zones àrides de sorra. Ens vam aturar a estirar-nos en el camí i sentir la calor del dia. El sol havia començat a ser la rutina diària, quant queia darrere l'horitzó semblava fer flames de color taronja i vermell i una mica de color porpra. Un camió es va aturar a costat nostre i dos homes van saltar: "Venim d'Egipte! Benvinguts al Sudan!". Ens van dir que estaven construint la carretera, un regal d'Egipte.

Anem direcció a Khartum, filmant i gaudint dels nombrosos llocs de menjar calent en el camí. Un home ens va convidar a prendre cafè en una parada d'aliments. "Veniu. us convido. Invito a un cafè." Es deia Daris, tenia dues dones i un munt de Adriss petits, estava molt orgullós de tots. La cultura àrab era evident, els natius anaven exclusivament vestits de blanc amb el cap tapats i les dones només feien que servir te.

Després d'incomptables tasses de te amb en Adriss, arribem a la molt presentable i ben organitzada ciutat de Khartum. Instal·lem el campament a la dreta de la confluència del Nil Blau amb el Nil Blanc. Ara, el tram més sec i més difícil del desert del Sàhara era l'únic que ens separava d'Egipte.

Khartum, està a la confluència del Nil Blau i el Nil Blanc, que havia de ser un dels fets destacats en aquesta de l'aventura. Per continuar el viatge teníem dues opcions: una era anar a buscar el ferri a Wadi Halfa, per seguir el Nil, a través del desert per la carretera Dongola, l'altre era un camí que acaba a Abu Hamid a través de 400 km per les sorres del desert de Wadi Halfa a Núbia. Triem la segona, romanent prop del Nil per evitar que el clima més dur del desert.
.
Amb aquesta decisió, l'emoció va córrer els nostres pensaments: Aigua suficient!! Suficient combustible!! Menjar!! Què mengem sinó tenim res per cuinar? Quant pes podran carregar les motos? Què passa amb les punxades?? Estan be les motos?? La d’en Twad tindrà el ventilador a l'alçada? a Phill li aguantarà la seva suspensió? La de Mungo esta be??. No tenim mapa, però ens han dit que només hem de seguir les vies del tren. Què es pot esperar de tot això?

Comencem a recollir subministraments al matí, entre ells 29 litres d'aigua embotellada de la República Popular Democràtica de la Xina, i en posem en marxa per la sorra. Els problemes amb les motos no va aparèixer tan sols per Abu Hamid. Tot el camí era de trossos de sorra tova, alternats amb capes relativament fermes de pols i roques. Un desert tot per a nosaltres sols, l’escena era un camí de pols amb un ramat de motos sorolloses. Les roderes de camió i un fort vent empenyent-nos des de darrera, ens van ensenyar el nostre camí cap al nord.


En passar per la ciutat d’Atbara van ser convidats a un dinar pel ministre d'Agricultura i Pesca. Va ser molt valorat per nosaltres, ja que començàvem a estar cansats de la grapa sudanesa de puré de fesol i guisat de cabra.

La nostra nit sota les estrelles la passem a l'esplèndida ciutat real de Meroë, un impressionant recull de piràmides fetes pel poble nubi al mig del desert. Passejant per la ciutat al capvespre i ser les úniques persones que visitaven aquest lloc, va ser una experiència molt memorable. La nit va ser freda, amb vent i breument interrompuda per un tren que va passar. Només passava dues vegades a la setmana i fins a la propera estació, on una vintena de persones vivien d’aquest tren per vendre aigua. Entrada la nit, vam veure un parell de camions que feien ruta cap al sud. En Phill va sortir del seu sac de dormir en la foscor per fer-los saber la nostra posició i evitar així que els camions ens passessin per sobre. Al matí, en Juls tenia la camera a punt, saludant-nos i filmant-nos amb un sol radiant.


Arribem a la polsosa i decrèpita Wadi Halfa, després de dos incendiaris dies a través del desert. Teníem un tros de pa, dues taronges, 23 dels 29 litres d'aigua potable, no gaire benzina i pocs diners. Això si, teníem quatre colls cremats pel sol. No era el repte què ens havíem preparat, però havíem tingut el desert de Núbia tot per nosaltres, encara que per breu temps.

Vam estar a Wadi Halfa un total de tres nits, fins que el tren va portar de nou passatgers pel ferri. Els carrers de terra eren molt tranquils, un bon lloc per seure i gaudir d'un te o un cafè amb els natius. Les dones estan a casa mantenint-la, a excepció de les venedores que es passen dia i nit servin un té meitat sucre meitat líquid.. Aquest va ser el temps d'inactivitat per a nosaltres i el poble adequat, fins i tot vam tenir temps per fer un pressupost per els següents 43 dies. Però això no va ser massa bo, ens vam adonar que el viatge tindria que ser una setmana més curt.



Els diners sempre ens afectaven d'una manera o altra en aquest viatge, per a ser honestos era una part important d'ell, o petita part depenent de la forma que es miri. La nostra ruta segueix per la carretera en direcció Nord, amb un petit desviament per evitar els llocs turístics, per aprofitar els serveis més barats. Aquestes carreres arran de la costa del Mar Roig, ens serveixen per reflexionar i organitzar els pensaments envers al pressupost, no obstant això els aliments no els escatimem camí El Caire.


Passem la pedant frontera de Sudan a Egipte en un vaixell pel llac Nasser. Aquest ferri va ser un altre desastre per culpa dels paralítics reglaments d'Àfrica. Passem la millor part de dos dies organitzant pujar i baixar del ferri, i en realitat per només 17 h. De travessa. Després els tràmits de duana, aquesta es coneguda per la seva extrema rigidesa i era el nostre temor des que vam sortir de Ciutat del Cap. Així doncs que, al ser divendres, l’oficina està tancada i no podem passar amb les nostres motos. Sense motos som com balenes encallades a Assuan, encallats en el centre d'una ciutat fundada pel turisme. És curiós com les persones canvien dràsticament d’un país a l’altra, de la humilitat i calma del Sudan, passem a la agressivitat d’Egipte. Però bé, és un dels països del nord d'Àfrica i almenys podem prendre cervesa en aquest país.

23 de desembre del 2006 - Ras Sudr (Egipte)

Distància Recorreguda: 16.400km

Assuan es com una central de vendes "amic que tinc alguna cosa que dir-te" o "de on ets?” “Nova Zelanda?, m'encanten el neozelandesos”, “Vine Nova Zelanda” deien els comerciants cridant tot caminant pel fang a traves del basar.

Malgrat la seva bogeria, Assuan tenia un atractiu estrany. Sobretot durant un passeig pel Nil en felluca (vaixell de vela), en què deixem de sentir el bullici de la ciutat. Molta calma després de la multitud dels carrers, un bon canvi per descansar i passejar en silenci sobre l'aigua.

Cinc dies després d'arribar a Egipte vam poder alliberar les nostres motos de la duana, amb les plaques de matricula del país. Vam sortir del port d'Assuan, mirant cap el Sud recordant les aventures que havíem passat. No podíem deixar de pensar que havia estat un gran viatge. Amb els pensaments dels últims quilòmetres 15.000 km en la nostra ment, ens vam posar en camí de nou per primera vegada en gairebé 10 dies. Ens havien disminuït ràpidament els símptomes d'abstinència amb el rugit de les nostres motos, ens recordava que encara funcionaven, que nosaltres anàvem sobre d’elles i que encara estàvem a l'Àfrica avançant cap a Londres.


Al entrar a Luxor, el cor de les atraccions de l'antic Egipte, vam veure McDonalds i KFC. Pel que semblava hi havia arribat el desenvolupament modern. No hem vist MacDonalds des de Sud-Àfrica. Ens centrem en la part antiga de la zona: Vall dels Reis, la Vall de les Reines, les tombes antigues, temple de Hatshepsut, molts jeroglífics sorprenentment conservats. Els seus autors estarien orgullós si, desprès de tres mil anys, els poguessin veure encara en aquest estat. Acabada la visita a les tombes de Luxor vam matar el temps jugant, dutxant-nos, llegint la premsa, navegant per internet o prenent una tassa de te en un carrer.


Per continuar viatge, la policia ens obliga a anar en un comboi. Una bogeria, 60 autobusos i furgonetes de totes les menes formaven la línia. A penes podíem mantenir el lent ritme i ens vam sentir molt insignificants amb les nostres motos. Es el malson de tots els viatgers per terra, el perdre la seva llibertat al viatjar. Era difícil saber si estaves més segur viatjant sol o en comboi, tenint en compte que el comboi sortia a la mateixa hora cada dia. Els combois són una mesura als atacs terroristes des darrers anys, després dels atacs en el temple de Hapsetschut l’any 1997, el nombre de turistes va passar de 6.000 a 800 diaris. La indústria turística va quedar mutilada.

El Mar Roig!. Havíem aconseguit tornar a la costa després de 2 mesos. Bonic, llevat que no hi ha res en la riba, només pedres i terra del desert, però tot i així, bonic. En la ciutat d’Hurghada, el desenvolupament i el turisme sense cap limitació, han fet canviar l'aspecte estètic o mètodes de construcció. Potser s'hauria d'haver parat després de construir les piràmides.. Juls va fer una mica de busseig i que estava impressionat per la bellesa marina.


Vam poder anar al llarg de la costa del Mar Roig, de Hurghada al Caire, sense cap comboi ja que aquest havia sortit a les 2.30 am! Ens quedàvem dormint al manillar, ja que van ser 455 km, un dels dies més llargs de l'Odissea. La costa de Hurghada al Caire és la terra del petroli, així que no hi havia necessitat de combois, cada parell de quilòmetres hi havia una base militar vigilant als oleoductes i plataformes petrolíferes. A més, no hi havia lloc on amagar-se els possibles atacants, ja que el desert és àrid. Només el Mar Roig i el petroli.

El Caire es contaminació, immensitat, autopistes metropolitanes, les normes de circulació no existeixen, dos carrils no són dos sinó tres (o quatre). Immens lloc de reunió, les identitats son confuses, els noms corregits, les orientacions errònies, donem cercles per la ciutat, 34 carrers ens porten directament de tornada a on érem, 10 carrers més, fem una tassa de te i anem a sopar per un carreró perdut, bon sopar per $ 3 USD els quatre. Sis hores després de veure el cel tapat per la contaminació de El Caire, anem a refugiar-nos al nostre allotjament prestat.. Gràcies a un amic de Twads, Mike Hanna.


Vam anar al Museu Egipci, on hi ha moltes exposicions interessants com la Tutenkahmen. Va ser realment impressionant veure l'intricat disseny de la seva joieria i el taüt, increïble tenint en compte el temps que es va fer. Els animals momificats no eren massa interessants I es tenia que pagar a part per veure les mòmies humanes. No ens podíem permetre el luxe de pagar aquest plus i a més, no volíem cap tipus de maledicció que pesés sobre nosaltres, tan a prop del nostre objectiu Londres.

A les Piràmides, vam arribar-hi després de que tanquessin. Un egipci ens ofereix un passeig a cavall i ens demana 30 lliures egípcies per fer-ho en lloc de pagar les 50 que demanen per veure les piràmides de prop. Va ser molt bonic observar l'espectacle de llums a les piràmides de forma gratuïta. A continuació vam fer un gran sopar de falàfel i mousaka en pa de pita.


Si arribem a Londres sense cap tipus d'interferència de les malediccions serem els nois més feliços del mon. Amb motiu del nostre èxit, de la Reina s'ha ofert a donar-nos una festa al Palau de Buckingham. Hem rebutjat la seva oferta i en el seu lloc farem la celebració en el “Larrik in Fulham”. Els ho devem a nostre patrocinador i amic Stephen Richards. Així doncs, la festa serà a Larrik, New Kings Road, Fulham, a Londres el 20 de gener.

Estem ansiosos d'arribar a Londres, ja que significarà que hem superat el viatge. Tots els nostres temors a les avaries mecàniques, les malalties i coses dolentes s’hauran dissipat. Però ens sabrà greu deixar les meravelles d'Àfrica amb l'alegria de despertar i preguntar-se: "On em portarà la meva moto avui?"

Gràcies a tots els que ens han seguit amb el seu suport i ens han ajudat fins ara. Desitjar-nos sort pels camins i clima d'Àfrica i Europa.

5 de gener del 2007 – Trípoli (Líbia)

Distància recorreguda: 19.300km

L’odissea entra dins un nou territori i per primer cop durant aquest viatge passem una setmana sencera en un lloc concret. Hem gaudit de la setmana de Nadal en el Mar Roig, estirats en els nostres llits, llegint, fent turisme, prenent el sol, en definitiva: sent feliços. Ara, el vent bufava fort i la temperatura baixava a mesura que s'acostava l'hivern de l'hemisferi nord


Atropellats per un camió, quasi perdem una de les motos, però per sort ningú va resultar ferit en l’incident. Twads anava davant de Juls a través de la ciutat turística i sorprenentment tranquil·la de Ras Sudre. En mig d’un intens trànsit de camions, Twads va haver de frenar en sec quan el camió de davant va decidir parar de cop. Va fer sospir d'alleujament quan es va aturar a menys d'un metre de la part posterior del camió, però el descans es va convertir en terror. El conductor del camió va començar a fer marxa enrera sense cap avis, en Juls va saltar de la moto i va començar a cridar el conductor mentre en Twads intentava treure la moto del camí, però el camió es desplaçava amb rapidesa i en Twads va caure amb la moto a sobre seu. El vehicle pesant es va aturar a pocs centímetres de la cama atrapada d’en Twads.

Com a consolació per tombar la seva moto i gairebé esclafar-lo, el conductor del camió va donar una abraçada i un petó a la galta a Twads, després va tornar al seu camí. Agraïts de que ningú vagi resultar ferit, es va haver d'enviar a Twads i la moto de tornada al Caire per arreglar la forquilla davantera i tractar de recuperar-la per acabar el viatge d’una manera digna. Així, els últims dies plens de drames al mar Roig, van acabar quan ens vam reunir de nou al El Caire, Twads amb la moto reparada parcialment però disposat a rutejar de nou. Era temps de començar a pressionar de nou, així que ens vam dirigir directament a Líbia: Tres setmanes per arribar a Londres.


Veiem el Mediterrani per primera vegada i la proximitat d'Europa ens va alegrar, que gairebé podia olorar la lasanya de la costa nord de davant. La nostra ruta passa a través d'Alexandria per una sèrie de petites ciutats costaneres, amb pluges aïllades durant el dia. Líbia va ser una alenada d'aire fresc després de la persistent pressió que hem rebut dels habitants d'Egipte

Ens dirigim al monument de la guerra de la Commonwealth i el cementiri de El Alamein. Passejar pels monuments va ser una experiència molt emocional, si haguéssim nascut 60 anys abans potser haguéssim estat aquí, però no pas de vacances. Donem els nostres respectes als morts gloriosos i visitem les tombes de diversos familiars i amics.


Per Cap d'Any estàvem a la frontera de Líbia, allà ens van reunir amb el nostre agent de viatges de Líbia, que es va fer càrrec de tota la paperassa que havíem d'aconseguir, un gran alleujament després del caòtic Egipte. Estàvem preparats per donar la benvinguda al nou any en el desert de Líbia.

Durant aquests dies de viatge cap a Trípoli ens vam tenir que aturar amb més problemes a les motos. Aquesta vegada, la corona de la moto d’en Juls va perdre 9 dents, decidint que ja era hora d'unir-se a la ferralla. Prem un camió que passava i amb un tros de corretja la lliguem per arribar a la ciutat de Misratah. En Juls va ser capaç de localitzar peces de recanvi i reemplaçar la corona en sols 2 hores, tot això en el vestíbul de l’hotel. Així manteníem el nostre registre de que mai ens va retardar més d'un dia una avaria.


Arribem a una de les atraccions turístiques de Líbia, l'antiga ciutat de Leptis Magna. La ciutat era un centre important en l'època romana la qual va ser abandonada en el segle 5è, va ser coberta per la sorra i després la van descobrir en un notable estat de conservació. Degut que a Líbia hi ha molt control del turisme, vam poder passejar per les basíliques, teatres, banys i altres llocs amb només alguns visitants al voltant.


L’ultima parada llarga de l’itinerari de l’Odissea és Trípoli, la capital de Líbia. Ens vam quedar a l’escola internacional amb el nostre vell professor de l’escola superior, Brett MacDonald i la seva esposa Bàrbara. Moltes gràcies a tots dos per la seva amable hospitalitat, aquest és un exemple per qualsevol del perquè cal ser amable amb els professors de l’escola.

L'última franja costanera del nord al llarg de Líbia va estar plena d'emoció, tensió i drama. Al arribar a Trípoli ens van dir que, per recollir els visats, o teníem que fer-ho a la frontera o esperar 3 dies a Trípoli a que arribessin i no teníem aquest temps. Així que sortim amb el nostre guia en direcció a la frontera amb Tunísia per fer els tràmits ràpidament. Al capvespre estem en terra de ningú durant 5 hores a l’espera dels visats de Tunísia.

Acampem al desert i després fem els 530 km sense parar fins a Tunis. Hem completat la travessa d’Àfrica en moto.


En uns dies finalment haurem deixat les costes de l’Àfrica i haurem embarcat per travessar Europa, fins arribar a la festa de benvinguda de Londres. És trist pensar que aquesta aventura està gairebé finalitzada, però és excitant pensar que l’hem pogut fer... Toquem fusta...

10 de gener del 2007 – Tunis (Tunísia)

Distància Recorreguda:20.000ks

Vam arribar a Tunis, la capital de Tunísia, la destinació final d’Àfrica per l’Odissea. Així que estàvem molt a prop, a sols 1.500 km de Londres.


En Mungo va mantenir l’emoció 10 quilòmetres abans de la frontera entre Líbia i Tunísia, el nostre últim pas de fronteres africanes. En Mungo va col·lisionar amb la part posterior d'un taxi que es va aturar inesperadament. En una escena dramàtica Mungo va volar sobre el manillar rebotant al maleter del taxi, d'alguna manera va aterrar amb els peus, sacsejat, però afortunadament va resultar il·lès. L'únic dany va ser el pneumàtic davanter rebentat, que es va fixar amb una mica de cola fantàstica. L'Odissea d'Àfrica va seguir endavant.


Com amb tots els incidents que hem trobat en aquesta aventura africana, d'alguna manera hem aconseguit continuar, probablement tant per casualitat com qualsevol altra raó. Una gran part de l'èxit d'aquest viatge ha estat la gent de tants països que van ajudar amb allotjament, reparacions, passejades o simplement amb la bona companyia. Es a aquestes persones que estem eternament agraïts, la seva bondat ha fet gran el nostre viatge .


L’etapa africana de l'Odissea s’acaba, encara queda per la festa d'arribada, però ens dona força la il·lusió d’arribar al nostre mon. No obstant això, l'hivern gelat bloqueja el continent europeu i el fred encara planteja alguns reptes seriosos al nostre èxit, així que ens desitgem sort pels últims 10 dies per intentar vèncer el fred i arribar a Londres el dia 20.

En un termini de 30 hores agafarem un ferri cap a Itàlia i direm adéu a l'aventura africana que ha estat la nostra vida durant els darrers 5 mesos.

14 de gener del 2007 – Lió (França)

Distància Recorreguda: 20.500km

L’Odissea europea ha començat. Després de desembarcar a Gènova, vam ser rebuts per Paolo Marancio, amb la més càlida de les hospitalitats italianes. Paolo ens va cuinar una enorme quantitat de pasta italiana a les 12:00 h. Un tipus impressionant! Ens vam posar en contacte amb en Paolo mitjançant la web www.couchsurfing.com, un concepte que permet a la gent organitzar allotjaments lliures arreu del món. Moltes gràcies per la teva hospitalitat, Paolo.


Els temps eren molt ajustats perquè puguem estar amb seguretat el dia 20 a Londres, per això vam haver d'escurçar la nostra estada amb Paolo i adreçar-nos cap als Alps. Abans que poguéssim fer-ho, la moto de Twads necessitava un ràpid repàs i vam apropar-nos al taller Mar-ch-ALD de Gènova. Aquests tipus eren impressionants. ni tan sols van fer sentir malament a en Twads quan li van revisar la moto. El nivell d’oli i aigua eren al mínim, així com la pressió del pneumàtics. Es preguntaven “com havíem arribat fins aquí, d’aquesta manera?”.


Al final sortim cap els Alps sense saber fins a on volem anar, però volíem aprofitar la major part d’aquell suau dia d'hivern europeu. Bé, lleu pot ser una descripció adequada quan es condueix a 130 quilòmetres a la calor acollidora d’una BMW. No és la forma en què es descriuen les temperatures gèlides dels Alps, dins una boira gelada. Amb això hem de prendre una decisió típica a l’Odissea: al mig dels Alps francesos es va fer fosc i vam decidir fer els 200 km fins a Lió en aquella foscor. Els pobres dits van ser els que més van lamentar aquella decisió. En realitat, malgrat el fred, eren molt afortunats amb el temps i qualsevol altre dia podria haver estat un assumpte molt més tortuós.


Ens escalfem en un dels llocs preferits d’en Julian, el pub irlandès Johnny Walshe, gaudint d'un dels dies més llargs i més freds de l’Odissea, amb unes cerveses pilsen. Amb 1.000 quilòmetres a l’espatlla absorbim la normalitat relaxada d'Europa i els seus luxes.

20 de gener del 2007 – Londres (Anglaterra)

Distància Recorreguda: 21. 525km

HO HEM ACONSEGUIT!

Cent seixanta-vuit dies després de deixar Ciutat del Cap, vam aconseguir el final. L’Odissea Africana s’ha acabat, ja és una aventura èpica.

No més nits dormint en el rocós terra, sense picades de mosquits, prou d’evacuacions d’urgència. Però també deixem darrera moltes coses positives i fascinants d’Àfrica: l'aprenentatge sobre les cultures i les llengües i ja no tornarem a creuar, amb les nostres motos, cap frontera salvatge. És un nou començament per als membres de l'Odissea: reunir-se amb el nostre món, prendre cadascun les seves pròpies direccions i deixar de prendre decisions en grup.


El tram final fins a Lió va representar el que havíem temut d'Europa: temperatures sota zero, vents molt forts i pluges. Juls, que s’havia estudiat el seu doctorat a la Universitat de Lió, rep un gran regal d'aniversari de Jean Moulin: el seu certificat en PhD. Després de dormir poca estona vam esmorzar i continuem amb extens passeig pel la segona ciutat més gran de França, això fa que arribem tard i tremolant de fred, a la ciutat de Troyes. Com sembla haver succeït tantes vegades en aquest viatge, se’ns van mostrar l’extraordinària bondat de l’hospitalitat. a uns estranys, en Rey i Elena ens van donar la benvinguda a casa seva.


Descongelats i gaudint d’un santuari com era la casa dels nostres amfitrions, al dia següent vam marxar tard. Després d'una nit ràpida però agradable a Reims, anàvem disparats cap a Calais, la porta d'entrada a la Gran Bretanya. Però la Mare Natura tenia altres idees, vam ser colpejats per vents de 130 km/h durant tot el dia i vam haver de parar i esperar que passes aquell endimoniat, en forma de forta pluja i vent, que ens amenaçava a fer-nos fora de la carretera. Estàvem a 50 km de Calais quan el temps va empitjorar tant que no podíem avançar, però hi va haver un moment que va afluixar el temporal i vam aprofitar l’oportunitat per fer el tram final com els ratolins quan el gat dorm.

Ens despertem dijous, es el dia abans de la nostra reserva de ferri, per trobar que tots els transbordadors han estat cancel·lats a causa del temporal. Juls i Mungo es van aventurar amb el poder de la naturalesa, al prendre la camera per fer un arriscat Vídeo Documental, castigats per la sorra i les esquitxades del mar. Més tard vam veure les notícies de la televisió francesa que mostraven les destrosses del temporal. Divendres, la nostra última oportunitat per passar i fer l'arribada el dissabte. En un cop de sort, últim dia de l’Odissea a França va despertar blau i clar, això ens va permetre creuar a Dover, a 75 milles de Londres. Passem la nit tranquils, gaudint de begudes i parlar d’un nou Odissea en el futur.

- Phill tenia previst romandre i treballar al Regne Unit, el dilluns tenia unes entrevistes de treball.

- Mungo volia visitar un germà seu a França i tornar a casa aquí a un mes.

- Juls tenia previst buscar feina a Anglaterra o qualsevol lloc per pagar el deute amb el IRD de Nova Zelanda.

- Twads tenia previst tornar a Nova Zelanda després d'un mes i començar el documental .


La vida tornava a començar a ser tota massa real.... estàvem realment preparats per aquest salt??? Ens teníem que trobar amb en Josh Twaddle al Tower Bridge per filmar una mica. Anàvem seguint un taxi, en mig dels Audi, Porsche, Aston Martín i d'altres cotxes nous de l'economia del primer món, fins que ens vam aturar en un bar, vam menjar Bacallà i xips. Desprès prenem una cervesa en un altre bar, ho vam fer de presa perquè ara tard. Ens havien dit: "Ens veiem a les 8, i no arribeu tard!" i ja eren les 8:05


Anàvem amb les motos per última vegada junts, esquivant el dens tràfic amb els motors revolucionats. Ens cridàvem més enllà dels grans autobusos vermells. El crit era VINGA!! VINGA!! VINGA!! Els semàfors es posaven vermells, però això no importava. Allà estava, al portal d'un edifici, dins hi havia les febles llums de color taronja càlid d'un pub anglès i un munt de persones que ens miraven.


Vam parar davant i al rugit dels nostres motors s’hi van afegir amb harmonia els crits, aplaudiments i xiulets. Aquelles persones estaven tan contentes com nosaltres de ser aquí. Mireu les seves cares!!! Estan apassionats!


Algú proper a nosaltres ens ruixava amb xampany, com si fórem al acabament d’una veritable cursa de motor. Ens vam abraçar a algú proper a nosaltres, cridant i rient. La nit avançava en una allau de reminiscències de contes i records, moltes converses van ser interrompudes, molts es van quedar amb ganes de més històries. Però era temps de festa, era el temps de celebració i quina millor manera de commemorar l'ocasió que afaitar-nos. Ho vam fer de peu en un seient a manera d’escenari, amb un parell de tisores.


Lamentablement, a mig afaitar, les llums i la musica del pub es van anar apagant. I nosaltres anàvem sortint. Ara era qüestió de comprar una vintena de maquinetes d’un sol ús per acabar d’afaitar-nos. Vam aprofitar per comprar alguna roba de vestir per l’ocasió. L'Odissea, ara amb roba nova, estava a la carretera de nou a la recerca d'alguna cosa nova. Aquesta vegada potser no tan èpica com l'objectiu anterior, però una nova aventura, no obstant.

Al matí, ens vam agrupar a Larrik portant la mateixa roba i ens vam acomiadar. Adéu Odissea Africana, fins a la propera!.

31 de maig del 2007 – Whakatane (Nova Zelanda)

El xampany es vessava i els tambors tocaven al mateix temps que la gent esperava reunida al Petit Teatre de Whakatane el dissabte 31 de maig per la Première World de l'Odissea Africana.


Moltes gràcies a la Comunitat de Whakatane i a les empreses per donar-nos suport i també moltíssimes gràcies a les nostres famílies que han fet possible aquest meravellós esdeveniment.