9 de gen. 2009

(1932) Volta al món amb una Douglas - ONE MAN CARAVAN


Robert Edison Fulton Jr. va néixer a Manhattan (Nova York) el 15 d'abril de 1909, en el caliu d'una família acomodada i amb una llarga història en la indústria del transport d'Amèrica. Fill de Bob Fulton, president de l'empresa Mack Trucks Co. i nét del pioner en diligències per al Llunyà Oest i fundador de la línia d'autobusos Greyhound i descendent de Robert Fulton, inventor de la maquina a vapor.

Des de molt petit, Robert ja va viatjar extensament amb la seva família. Va anar en el primer vol comercial de Miami a l’Havana en 1921 i va estar present en l'obertura de la tomba del rei Tutankamón a Egipte en 1923. Va Ser enviat a estudiar en Lausana (Suïssa), va estudiar arquitectura a “Harvard University” de Cambridge (Massachussets), i després va fer un post-grau a l'Escola Bauhaus de la Universitat de Viena (Àustria).

Ell mateix va ser inventor, escultor, arquitecte, escriptor, cineasta, humanista, pilot d'avió i motociclista. Aquest era Robert Edison Fulton Jr., un home insòlit amb un gran esperit d'aventura i invenció que van anar amb ell fins al final de la seva dilatada vida.

Va realitzar el seu viatge envoltant el món entre juliol de 1932 i desembre de 1933, va sortir amb la seva motocicleta per a una odissea de divuit mesos que va incloure Europa, Turquia, Síria, l’Iraq, Afganistan, l’Índia, Sumatra, Malàisia, Siam, l’Indonèsia, Xina, Japó i finalment Estats Units. Destinacions provocatives que, encara avui dia, el viatger més atrevit del món s’ho pensaria dues vegades abans de fer el viatge. Sols un tipus molt especial de viatger s’haguera atrevit a semblant aventura, però sense cap mena de dubte, un d'ells era Robert Fulton.


Tot va començar a Londres (Anglaterra) l'any 1932. Tenia 23 anys i havia completat els seus estudis d'arquitectura a Viena. Abans de tornar a la seva casa dels EUA va anar a visitar uns amics a Londres. Estava sopant amb ells quan una jove li va preguntar si trigaria molt a viatjar amb vaixell fins a casa seva. Ell va contestar: "Oh no, aniré donant la volta el món en una motocicleta" Robert Edison Fulton Jr. diria sempre, quan se li preguntava per aquest fet, que mai va tenir idea de per què va dir tal cosa.

Un amic present en el sopar li va dir que tal viatge seria una gran idea. Era Kenton Redgrave director de Douglas Motorcycle Co. i li va oferir a Robert Fulton una motocicleta d'aquesta marca per a usar en el seu viatge. Així doncs, va disposar d'una Douglas T6, bicilíndrica boxer longitudinal de 600 cc, 6 hp de potència i amb matricula GY 1616.

Aquesta motocicleta va ser modificada i preparada per la pròpia casa Douglas. Tenia un dipòsit de combustible suplementari gran amb el qual tenia una autonomia de 560 Km, un amagatall secret per al seu revòlver Smith & Wesson del 32 (del qual, durant tot el seu viatge, l'únic ús que va trobar per a ell va ser com martell al fer reparacions), unes caixes especials en la part del darrere per a dur bastant equipatge, un prestatge sobre el manillar i alguns dispositius per a protecció del motor. També li van ser instal·lats pneumàtics comuns d'automòbil, perquè així fos més fàcil trobar-ne de nous o be reparar-los.

Uns dies després del sopar, Robert Fulton va començar els seus preparatius, recopilant material i equipatge. Va comprar mapes dels països que tenia intenció visitar en el "Royal Automobile Club", no molts perquè en 1932 els mapes d'alguns països eren difícils de trobar, parament de cuina, un esmòquing, sabates de ball blancs, jaqueta de sopar, un barret Topi per protegir-se del sol i una col·lecció de llibres. Al llarg del primers quilòmetres del viatge es va anar adonant de l'equipatge tan inútil que havia preparat. Així doncs es va anar desempallegant d’alguna cosa, els llibres els va vendre en Paris i la roba de nit la va deixar a Atenes.

Per a realitzar el seu viatge, Robert Fulton també va adquirir una camera fotogràfica Leica, una camera de 35 mil·límetres Bell & Howell amb més de 12,000 m. de pel·lícula en negatiu i les va usar hàbilment. A través de 32 països i més de 64.000 Km, anava positivant els rodets de pel·lícula i de tant en tant els enviava a casa. Quan volia sortir ell en la imatge, posava la camera sobre un petit trípode, accionava un mecanisme temporitzador i tornava corrent a la seva posició al costat de la motocicleta.

Al principi, Robert Fulton va voler estudiar i fotografiar les magnífiques meravelles arquitectòniques mundials i sobre elles va planificar el seu itinerari inicial. Però aviat va descobrir que en comptes de prendre fotos de l'arquitectura, era més important fer-les de la gent. De manera que així ho va fer durant tot el seu viatge, sense deixar de plasmar els edificis commovedors i antics en cada aturada que feia per aquestes terres estranyes. Algunes de les seves pel·lícules van ser destruïdes per la calor i la humitat durant el viatge, però és un punt a esmentar - trist i vergonyós alhora – el fet que va prestar algunes cintes de Siam i d'Indoxina a l'Exèrcit dels EUA per a les operacions de la Segona Guerra Mundial. L'exèrcit, aparentment les va perdre totes i mai han pogut ser recuperades.

Unes setmanes més tard es va trobar damunt de la seva nova motocicleta i va sortir de Londres cap al port de Dover creuant el Canal amb vaixell. Ràpidament va travessar França, Alemanya, Àustria, Iugoslàvia, Bulgària i Grècia. Cada pas de frontera li va prendre diverses hores per a aconseguir els permisos per a creuar-les. Sovint discutint amb la policia a causa dels raonaments d'aquesta: en molts casos li deien que ell podia passar però la motocicleta no.

Robert Fulton parlava anglès, francès i alemany. Aviat, aquests idiomes no li van servir de molt. Però ell semblava sempre poder comunicar-se amb gairebé tot el món. Sempre va dir que, per a comunicar-se, no hi havia millor llenguatge que els senyals i moviments de cos barrejats amb alguna paraula nativa.

Cites:

“La majoria de gent que vaig trobar era, en realitat, molt amistosa. Tots demostraven molta curiositat respecte a qui era jo, d'on era, d'on vènia, on anava i el que tractava de fer. En Àsia, la gent mai havia vist una motocicleta en la majoria dels casos”.

“Sempre em donaven informació sobre el següent lloc al que volia anar, sempre advertint-me de lo perillosa que era la gent d'aquest lloc. I al arribar al següent lloc em deien l'afortunat que havia estat al passar per l'últim sense cap contratemps i sense que em degollessin. I això em va passar una vegada i una altra durant tot el meu viatge”.


Era un home agradable, jove i amistós, això li va facilitar molt la comunicació amb la gent, la qual sovint li oferia la seva ajuda quan comprenien el que intentava fer. Així doncs va travessar Turquia pràcticament dormint cada dia en presons; després de parlar amb els policies de les petites ciutats, aquests li deixaven un calabós per a passar la nit.

En les muntanyes de Taurus (Turquia), un home que vivia en una cova feta a la roca el va convidar a jugar al backgammon, en un tauló de fusta d'olivera, amb palets i pedres a manera de fitxes, acompanyat d'un menjar a base de magranes i tomàquets.

També a Turquia, seguint un camí de nit, va haver de creuar un pont. Sense adonar-se que el pont estava derruït i que el camí acabava just allí, va caure a la llera del petit riu que intentava creuar passant diverses hores inconscient fins que va recobrar el coneixement i va poder demanar ajuda.

Va travessar Jordània i va arribar a Damasc (Síria) on li van impressionar tant les nombroses caravanes de camells que, posteriorment, van donar títol al seu llibre. Posteriorment tenia intenció d'anar cap a Bagdad (Iraq). Però va comprendre ràpidament que hauria de creuar gairebé 820 Km del gran desert sirià. Els funcionaris li van dir que era impossible amb una motocicleta, en canvi la gent amb que parlava l’animaven i li deien que ho podia aconseguir.

Robert Fulton va decidir descobrir, per si mateix, que ho podia travessar amb la seva Douglas. Va carregar la motocicleta amb llaunes addicionals de combustible i aigua i va començar la seva travessa del desert. Els sirians anomenaven a aquest desert "el blau", això era perquè tot el que un podia veure era el cel molt blau i el sol molt calent.

Va sortir de Damasc i va recórrer 16 Km fins a trobar un cartell que indicava l'adreça cap a Bagdad i era allí precisament on acabava el camí; davant d'ell sols estava el gran desert. A Robert Fulton li va venir al cap que estava totalment sol en aquesta travessia, es va preocupar per la seva motocicleta. Si el motor fallava podria morir per falta d'aigua abans que qualsevol persona pogués trobar-lo, podia caure i trencar-se una cama o un braç, la calor severa podia matar-lo. Però la motocicleta no li va fallar, va sobreviure la feroç calor i va arribar sa i estalvi a Bagdad. Però en aquesta ciutat li van diagnosticar icterícia i va haver d'estar hospitalitzat durant set setmanes en unes condicions hospitalàries pèssimes, ja que la medicina d'aquella època a l’Iraq era mes bé primitiva i rudimentària.

En Bagdad, un forner li va profetitzar: "Algun dia, nosaltres també tindrem un país com el seu, però ha de passar molt temps, molts segles. En aquest país les coses es mouen molt lentament. Tenim els nostres costums i formalitats, no em malinterpreti però, les nostres idees sobre el bé i el mal són molt diferents de les seves"

Una vegada recuperat, la seva intenció era creuar les muntanyes de Pèrsia (actualment l’Iran) per a dirigir-se cap a l’Afganistan, però ja era hivern i les neus ocupaven els camins de terra pels quals tenia que passar. Va prendre la decisió de creuar el Mar d'Aràbia amb vaixell fins al port de Bombay (l’Índia), passant sis mesos en aquest sub-continent.

Durant aquest temps, Fulton va filmar en Rajputana, Panjab, Caixmir, Sind, Waziristán, Baluchistán i per totes les parts de l’Índia. Va obtenir permís per a entrar a l’Afganistan on li van confiscar les cameres, entrant en aquest país a través del llegendari pas Khyber, on va ser tirotejat per membres d'una tribu local. Va travessar Kandahar, territori dominat per les bel·ligerants i ben armades tribus pastuns. Allí va assolir filmar en secret una dansa d'espases de la tribu Ghilzais.

Després de creuar de nou el centre de l’Índia, on va ser convidat per diversos maharajás, va prendre un altre vapor fins a les Índies Orientals Holandeses (actualment l’Indonèsia) i va travessar Sumatra amb la seva motocicleta, on va viure l'experiència d'un terratrèmol i va ser atacat per micos llançant-li cocos. Va creuar Malaia (avui Malàisia) on li van oferir cadells de tigre per 2 $, va viatjar cap al nord a través de Siam (actualment Tailàndia) i de l’Indoxina (ara Vietnam i Laos) on va ser empresonat acusat de contrabandista i també la Xina, de la qual es va queixar de la constant dieta d'arròs per a alimentar-se. A continuació es va dirigir a Japó, va visitar Nagasaki, Hiroshima i Kobe. En aquesta ciutat se li van unir 33 motociclistes del “Kobe Moto Club” que el van acompanyar en formació fins a Osaka. Va viatjar a través de Kioto fins a Tokio i va ser rebut per l'ambaixador dels EUA en el Japó, qui li va aconsellar escriure un llibre sobre els seus viatges.

Des d'aquí va creuar l'Oceà Pacífic amb vaixell i va arribar a San Francisco (EUA). Des d'aquesta ciutat va iniciar la travessia del seu país cap a Nova York. Havia superat tots els imprevists del viatge, sense pràcticament avaries i solament sis punxades, però tenia que ser en Texas on li robessin la motocicleta. Finalment arriba a la seva casa de Nova York la Nit de Nadal de 1933 .

Es consideraria a Robert Edison Fulton Jr. un home inusual si aquest viatge fora l'única cosa que hagués fet en la seva dilatada vida, ja que era un viatge molt perillós. Fins i tot alguns experts de l'època van dir que va ser molt afortunat al sobreviure. Però el viatge va ser sols una part molt petita de la seva llarga i interessant vida. Més endavant, es va fer fotògraf professional i va treballar per a la companyia aèria Pan American i es va treure el titulo de pilot.

Durant la Segona Guerra Mundial va dissenyar un maquina la qual va ser el primer simulador per a artilleria d'aviació, de la qual van comprar nombroses unitats les Forces Aèries dels EUA

Una altra invenció, que va dur A Robert Fulton a un lloc especial en la història de l'aviació, va ser el dissenyar i construcció d'un avió que era també un cotxe. Volava com qualsevol altre avió però quan aterrava, el pilot podia replegar les ales i conduir-lo com qualsevol altre cotxe. A aquest invent el va anomenar “Airphibian”.

En 1950, Robert Fulton va volar amb el seu “Airphibian” fins a l'aeroport nacional de Washington DC. Una vegada allí va conduir el cotxe de l'aeroport a la Prefectura de l'Administració Civil d'Aeronàutica per a tramitar els documents jurídics necessitats per a fabricar el vehicle. Però no va ser un èxit degut als elevats costos del seu desenvolupament. Avui dia, l'únic exemplar de “Airphibian” es propietat de “Smithsonian Institution”.

Robert Fulton va posseir més de 70 patents al seu nom. Entre aquestes estava una butaca de rodes especial que ajudava als passatgers per entrar als avions. També va inventar el “Skyhook”, un sistema de rescat aeri que s'adaptava a un avió, aquest dispositiu estava dissenyat per a rescatar a pilots o personal en àrees difícils d'arribar a o bé ocupades per l'enemic. Com anècdota dir que aquest dispositiu va ser utilitzat en la pel·lícula "Thunderball" de l'agent britànic James Bond 007 .

Robert Edison Fulton Jr, va morir el 7 de maig de 2004 en la seva llar de Newtown (Connecticut) a l'edat de 95 anys. No havia conservat en el seu poder l'únic prototip de “Airphibian”, tampoc va conservar moltes de les seves invencions, no obstant això, si que va conservar una motocicleta. Era la mateixa motocicleta feta especialment per Douglas, al cap de tants anys l'havia mantingut com si fos nova.

Robert Fulton no va poder prescindir de la seva motocicleta, era part d'ell mateix. Sempre havia dit que, l'experiència de passar any i mig viatjant pel món, li havia canviat la vida. També se li va escoltar dir que la seva motocicleta Douglas li havia donat valor per a intentar moltes coses i tenir èxit.


Va ser una experiència que va començar amb unes paraules simples:

“Estic circumdant el món en una motocicleta”

Extret de diverses fonts d'Internet

La volta al món amb Harley Davidson

Zoltán Sulkowsky tenia 25 anys quan va sortir d'Hongria, El seu objectiu era veure i aprendre el més que pogués i escriure un diari per a registrar les seves observacions i aventures. Aquesta il·lusió li va dur a cristal·litzar el pla i al costat del seu amic Gyula Bartha es van trobar damunt d'una motocicleta, plens de determinació per a fer el seu viatge al voltant del món.

Va ser en l'any 1928, quan aquests dos joves hongaresos van decidir viatjar per tot el món en la seva motocicleta. Aquests intrèpids viatgers van iniciar el viatge just abans de la Gran Depressió i van tornar a Hongria en vigílies de la Segona Guerra Mundial. Sulkowsky ens conta aquest viatge en el seu llibre, publicat originalment a Hongria en 1937 i traduït recentment a l'anglès, publicat amb les fotografies de l'original.

El viatge, en una Harley-Davidson model J de 1922 amb sidecar sobre-dimensionat, es va iniciar a París (França) Durant els pròxims vuit anys Sulkowsky i el seu amic Gyula Bartha van viatjar per Europa, Àfrica, Orient Mig, Índia, Austràlia, el sud-est d'Àsia, Xina, Japó, Amèrica del Nord, Sudamérica, i finalment la tornada a Europa. En total 68 països de 6 continents, amb un recorregut total de 170.000 km. El finançament del viatge el van obtenir de la venda de les seves fotografies i contant les seves experiències en conferències ofertes en les moltes ciutats que van visitar al llarg del seu viatge.

Sulkowsky, en el seu relat, dóna una molt clara imatge de tot el món en la dècada de 1930. Un món on la influència de la colonització d'Europa havia afectat a gran part d'Àfrica i Àsia. Descriu amb detall l'efecte que havia tingut l'aclaparant influència britànica en la cultura hindú i que contrastava amb països més a l'est, on la influència del domini europeu tot just no va arribar més enllà de les grans ciutats. També descriu estralls en el medi ambient amb la perspectiva d'un home sensibilitzat pel tema, observacions sobre la situació de la dona, el sistema de castes, els llocs turístics, els preus, els aliments, el clima i les pràctiques religioses de diverses cultures. El seu interès per la naturalesa li va fer recollir espècies botàniques i mostres mineralògiques que van ser exposades en diversos museus europeus

Sulkowsky i Bartha van veure les riqueses de sultans, van ser testimonis de cultures primitives i l'extrema pobresa en llogarets remots, van viatjar a través de deserts amb el perill sempre present dels animals salvatges, i van recórrer carreteres de tot tipus. Se les van veure amb fang, sorra, calor extrema i fred, així com els rius que la moto tenia que travessar amb o sense l'ajuda d'una petita barca.

Al llarg del camí anaven trobant-se amb alguns dels personatges més notables del seu temps: Mussolini, el Primer Ministre Hamaguchi i Charlie Chaplin. Van observar jueus tractant de construir un estat en Palestina, es trobaven en l'Índia durant l'activisme de Gandhi, van viatjar a través de Xina en plena guerra civil entre els comunistes i els nacionalistes de Chiang Kai-Shek i van ser testimonis dels últims capítols del colonialisme així com dels últims vestigis de la cultura tribal.

Es van aventurar en llocs on la gent mai havia vist un vehicle a motor. On ningú era capaç de donar-los indicacions que valguessin la pena. El que els duia, en moltes ocasions, a no saber quin camí prendre. Arrossegant la seva moto a través de les sorres del desert, fent equilibris en mes d'una via fèrria per a travessar un riu, van ser arrossegats per búfals a través d'arrossars, van fer camins de muntanya, i fins i tot desmantellar la seva Harley i el seu sidecar per a creuar innombrables rius en petites embarcacions.

Van construir ponts improvisats, de vegades durant hores de treball, els mapes eren sovint inútils, incomprensibles alguns idiomes i si preguntaven a vilatans, aquests no tenia ni idea del que havia més enllà dels voltants dels seus pobles remots. No obstant això el viatge no va ser tot lluita i adversitat, per exemple en Java, on a través de la selva salvatge i primitiva van trobar pistes asfaltades amb quitrà, rectes com el vol d'una fletxa, sense el menor sot, mentre a la seva dreta i esquerra s'estenien centenars de quilòmetres d'exuberant vegetació, documentant així una part del món que ara anomenem història.

És evident que el món ha canviat des que van realitzar el seu viatge, però algunes de les paraules de Sulkowsky semblen eternes. És el cas dels seus comentaris quan en una ocasió se'ls va parar el motor de la Harley Davidson:

"Estava totalment familiaritzat amb els mecanismes de la motocicleta, les seves rosques i cargols. Mentre estudiava en la universitat, havia après els noms de totes les parts, sabia de rpms i pistons, però no tenia ni idea de què fer quan el motor s’atura”

"I per molt que consulto el manual de la motocicleta, en el seu apartat de “solució de problemes de forma sistemàtica”, part per part i línia per línia, no vaig trobar rés fora del normal. Empenyem desesperadament la motocicleta i rés, no s’engega. Al final, vam descobrir que no havíem activat la clau d’encesa a la posició" on ".

Aquestes confessions són reals i són identificables a com dos neòfits s'aventuren en un viatge que no estava realment preparat.



Extracte del llibre

“Aquest llibre no ha estat escrit per un erudit. Tampoc he exposat el meu viatge d'aventura com una expedició científica exhaustiva amb una preparació i planificació precisa. El que duia en la meva proverbial motxilla era un intens desig de veure i aprendre, i una sana determinació d'ajudar. La meva determinació, treball dur, i un vehicle ben escollit, la motocicleta Harley Davidson, em va dur no només als encreuaments de ferrocarril i als ports marítims sinó també a camins encara no construïts. A narrar pel camí la vida real de persones reals, llogarets aïllats, boscos i les muntanyes no conegudes“

Zoltán Sulkowsky, novembre de 1937

LA CARRETERA MÉS ALTA DEL MÓN

Hi havia hongaresos en Antofagasta i Valparaíso, també un pintor notable entre ells. La comunitat hongaresa més gran a Xile la localitzem a Santiago. Han de ser uns dos-cents, ben situats i contents, treballen en varietat de camps diferents, encara que la majoria tendís cap a la indústria i el comerç. En el Club Hongarès a Santiago tenien lloc esdeveniments de tot tipus relacionats amb els hongaresos, incloent una de les nostres conferències detallant el nostre viatge.

El mes de desembre arribava al seu final, Gyuszi i jo finalment ens sentim preparats per al viatge a través de les muntanyes de la Serralada Andina, que havia de ser una de les parts més difícils i belles del nostre viatge. La Serralada era impenetrable excepte durant els tres mesos més càlids de l'any. El camí de Xile a Argentina transcorre per un port de muntanya localitzat a l'altura de 4.000 metres, un pas que mai havia estat creuat per una motocicleta.

Abandonem la petita ciutat dels Andes per a dirigir-nos als cims coronats de neu. El pas no tenia mes de 80 Km. però el camí era despietadament escarpat, la falta d’oxigen i el perill de neu va impedir el nostre progrés. Estàvem a la fi de desembre, i nosaltres no podíem estar segurs si la neu s'havia fos bastant per a deixar-nos el pas lliure. Abans que nosaltres deixéssim la ciutat, la policia va prendre les nostres empremtes digitals, la qual cosa no va ser de bon averany per a nosaltres.

El camí seguia per la muntanya al llarg d'un petit riu, i no experimentem cap dificultat seriosa fins que arribem a una altura d'aproximadament de 1.500 m. Estàvem bastant irritats: el govern xilè acabava "de reparar" els camins, el que volia dir que els havien cobert d'una capa fresca de terra i còdols, cosa totalment desencertada per a camins de muntanya. Al no tenir bona tracció, el motor de la nostra moto s'escalfava massa de tant en tant, la qual cosa aprofitàvem per a descansar nosaltres. Després de tantes aturades, Gyuszi va tenir una idea i va voler aplicar una nova tàctica. Col·locant-se damunt del sidecar, a la vora de la moto, ell saltaria i amb les embranzides intentaria ajudar per a fer camí. Al cap d'una estona, ell saltava tan sovint que es va quedar sense aire, i al final acabem els dos empenyent la moto i el sidecar la major part del camí.

El camí era bastant primitiu, estret i massa escarpat per a un cotxe o per a una motocicleta. El treball dur d'empènyer la motocicleta i el sidecar ens va fer suar profusament, i agraíem contents quan bufava l'aire. Cap a la tarda del primer dia, vam arribar a un refugi militar conegut pel nom de Los Juncos, aquest refugi havia estat col·locat a mig camí de l’ascensió. Estàvem a una altura de 2.200 m. i encara teníem 40 Km. per davant. Havíem fet els primers 20 km. en aproximadament dues hores; els últims 20 ens havien costat sis. Amb aquest terme mitjà, qui sabia quant temps ens prendria arribar a el port de muntanya? Mentalitzats per a totes les eventualitats, vam passar la nit en la tenda dels soldats xilens, i els hi lloguem un dels seus cavalls al partir al matí.

La segona meitat de la pujada era clarament la més difícil. Tant com vam poder, vam seguir la ruta del famós Ferrocarril Transandí. El problema era que la pista acabava a una altura de 3.000 m., a partir d'aquí els trens seguien el seu camí per un còmode túnel fet en el vessant de la muntanya. La major part de viatgers usaven el tren per a dur els seus cotxes a través del túnel. Però no entrava en els nostres plans fer servir el tren, vam preferir fer "el cim del món " pels nostres propis mitjans i prendre un bon nombre de fotos espectaculars una vegada que arribéssim allí.

Més endavant, el camí es va posar més i més escarpat, fins al punt que ens recordava més a les “pujades de turons" americanes que a una carretera corrent. Nosaltres no teníem cap altra opció, només enganxar el cavall a la nostra motocicleta, lligant una corda a un punt fix del bastidor. Un dels nostres soldats guies anava assegut sobre el cavall, animant-lo a avançar, mentre l'altre caminat darrere de la motocicleta, acompanyat per Gyuszi i Hadji. La motocicleta va cruixir, va gemegar, i va balbotejar; el soldat a cavall damunt del cavall, el genet feia tot el que era humanament possible per a convèncer el pobre animal de donar uns passos més.

Jo no sabia de qui compadir-me més: del cavall, de la motocicleta, o dels que s'esforçaven a caminar. Jo m'havia instal·lat sobre la motocicleta, aferrat al manillar i vigilant curosament l'abisme de baix. La relliscada més minúscula podia haver estat fatal, a més era el meu treball ajudar amb el motor ja que, el desafortunat cavall, no hauria no pogut tibar de nosaltres amb el motor parat. Sabia que els engranatges del canvi no anaven a agrair-m’ho, però era la nostra única manera d'arribar al cim. Seguíem pujant pel camí retorçat i per la mateixa vora de l'abisme. Cada vegada que disminuïa l'embranzida del motor, el pobre cavall donava una enorme estirada a la corda. Si el cavall queia sabíem que es duria la motocicleta amb ell i si aquesta s'hagués lliscat cap a l'abisme, el cavall hagués anat darrere d'ella.

Les temperatures van descendir dràsticament, un fort i fred vent bufava, de vegades per a ajudar als nostres progressos i de vegades per a obstaculitzar. M'he posat totes les capes de roba a l'abast de la mà i començo a tenir enveja dels que han assolit mantenir calents els peus. El paisatge enfront de nosaltres era magnífic: muntanyes, rierols sorollosos al seguir l'aigua pel seu petit jaç, arrossegant roques i pedres de diferents grandàries. Alts penya-segats irregulars que semblen arribar al cel, les ombres de les siluetes mostren formes fantàstiques contrastades amb el brillant fons blanc de la neu. La Serralada és molt diferent de les muntanyes d'Hongria, és totalment estèril i arrugada, sense cap classe d'arbre, arbust, o brizna d'herba que serveixi com signe de la vida. Tampoc hi ha animals prop dels cims, fins i tot als llangardaixos i aus els hem deixat enrere. Les vertiginoses altures revelen la seva dolorosa bellesa; la neu per sobre de nosaltres, per sota de nosaltres, i nosaltres envoltats de neu per tots costats.

La patrulla fronterera de Caracoles ens va aclamar quan vam estar a la vista del seu lloc avançat. Estàvem en una altura de 3.000 m., no lluny de l'entrada al túnel de ferrocarril. Fent una pausa durant unes hores, vam anar amb compte del treball administratiu, vam beure un te calent, i reunim forces per als 8 km. restants que ens durien al cim. Vam conèixer altre plaer de l'hospitalitat xilena quan el comandant de la guàrdia va enviar genets davant amb tot el nostre equip. Ens va dur 3 hores més arribar al cim pel camí serpentejant. L'home, el cavall, i la màquina es van esforçar amb la poca força que els quedava, la qual anava disminuint al pujar per aquest camí increïblement escarpat. Amb la fúria dels vents freds que refermaven sobre nosaltres no sentim la calor del sol. L'aire es cada cop més lleuger, els que estaven obligats a caminar es van posar pàl·lids, cada vegada es feia més difícil respirar. Els cors sovint saltaven copejant, incapaços d'adaptar-se a la tensió física. El contingut d'oxigen de l'aire a 4.000 metres és tan baix que sabíem que escaladors encara experimentats es desmaiaven. Pocs homes serien capaços del que Gyuszi havia assolit pujar, pels seus propis dos peus i en dos dies, a una elevació de 4,000 metres. Prop del cim, amb el motor amenaçant parar-se, pujàvem per un solc profund amb fluides glaceres a banda i banda.

Els que anaven caminant van arribar al cim una mica després que el cavall i la motocicleta ho fessin, es balancejaven d'un costat a un altre, respirant amb força, amb els seus braços i cames inflats. Hadji era l'única criatura vivent que estava controlada; va descansar sobre en una elevació a 4.000 metres, i no comprenia per que els seus companys tenien els rostres blavosos. Una vegada que localitzem el refugi sobre el cim, ens vam agrupar dintre per beure un merescut té calent.

Nosaltres mai en la nostra vida havíem estat tan alts. Les vistes en el cim del món eren encisadores. No lluny d'on estàvem estava l'estàtua gegantesca de Jesucrist que marca la frontera entre Xile i Argentina. Una placa en el peu de l'estàtua assegurava al món que, aquest monument gegantesc de pedra, hauria d'esmicolar-se en pols abans que la gent de Xile i Argentina prenguessin les armes els uns contra els altres. Aviat oblidem la nostra fatiga i la incomoditat física quan vam comprendre la dignitat i la importància del que havíem fet. L'estàtua gegantesca i la bellesa dels cims nevats ens van omplir d'una tranquil·litat meravellosa.

Cap estàtua podria haver estat més benvinguda sobre aquell cim de la muntanya que aquesta imatge, tallada en pedra, del Salvador del Món. Allí estava ella, dempeus en els Andes coronats de neu, immòbil, oferint-se orgullós, el símbol de pau i qualitat sense fi. La vista bella, els becs gegantescs envoltant el fabricat als Estats Units, ens van donar consciència de la debilitat de l'home davant la força de la naturalesa.

Només uns passos ens separaven d'Argentina, i un camí de descens totalment assolellat. El descens que semblava de passeig va plantejar els seus propis desafiaments. Ens va dur 3 dies arribar a la ciutat Argentina més propera, Uspallata, localitzada aproximadament a 100 quilòmetres de la frontera. El camí ens va dur per un túnel tallat en la neu i el gel, un túnel tan estret que la nostra motocicleta tot just cabia per ell. La neu s'havia amuntegant vuit a deu metres; hauria estat impossible per a la guàrdia de fronteres llevar-la en un temps tan curt. Una hora després d'entrar en el túnel, vam arribar a Las Cuevas, l'altitud 3.200 metres. Aquells vuit-cents metres de túnel realment havien fet la seva tasca!

El nostre alleugeriment no va durar molt temps, com aviat vam poder comprovar, el camí a Argentina estava ple dels seus propis, literalment, alts i baixos. Els trams costa amunt eren tan difícils com els quals havíem fet a Xile, però ja no teníem un cavall i tot el nostre equip estava carregat en el sidecar. Intentem molts mètodes diferents de dur el nostre equip i de vegades temptats de deixar part d’ell per a assegurar la nostra motocicleta. AL final, vam passar dues nits sota les estrelles en aquelles menys que hospitalàries muntanyes aïllades de la Serralada.

Una vegada en Uspallata, vam tenir l'oportunitat de reparar la nostra motocicleta i aviat vam arribar a Mendoza en ple assolellat estiu. Dies mes tard ens van donar la notícia d'una precipitació feroç i turmentosa sobre les muntanyes que havíem creuat. Com a conseqüència de les quantitats insòlites de precipitació, el riu diminut que passa per Mendoza es va convertir en una cataracta furiosa, el seu nivell de l'aigua va créixer dramàticament en vint metres. Les aigües del riu van destruir tot al seu pas; les inundacions d'aquest any probablement van provocar el final del Ferrocarril Transandí. Uns dies abans de la tempesta, Gyuszi i jo havíem passat dues nits en el jaç del riu Mendoza. El pensament del que podria haver-nos passat si sortim tres dies mes tard de Xile ens va refredar els ossos.

Extret de Whitehorse Gear i diferents fonts d'Internet

De costa a costa amb una Indian

El 1924, en Phillip N. Gooding que tenia 20 anys, va conduir la seva Indian Scout de 1923 (bilicindrica de 1000 cc a 42º, 3 velocitats, embragatge al peu i podia arrivar a 95 Km/h) des de Baltimore a Los Angeles i va tornar. Aquest és un article que va ser publicat el desembre de 1924 al Baltimore Trolley Topics, el diari de la Blatimore Transit Company, l’empresa on treballava en Phil conduint un autobús. En Phil va fer les fotos, amb una Brownie nova de trinca que havia comprat expressament pel viatge.

“Suposo que l’única cosa que em va aturar va ser el Pacífic”, deia en Phil Gooding quan comentava el seu viatge d’anada i tornada, de costa a costa amb la seva moto.


En Phil i la seva Indian Scout del 1923


A finals del maig passat, el superintendent Martin va dir a en Phil que podria fer vacances i el jove, que sempre havia tingut molt interès per conèixer alguns llocs d’Amèrica, va decidir pujar a la seva fidel motocicleta i anar d’un extrem a l’altre del país. Així, el 30 de maig va començar el seu viatge, que hauria de durar 65 dies per recórrer un total de 15.253 km. Va ser una aventura plena d’interès i emoció.

Sortint de Baltimore, Gooding va travessar les Alleghenies, va circular per les estretes carreteres d’Ohio, Indiana i Illinois. No va ser fins que va deixar St. Louis que la pluja va convertir les pistes en un fangar i va tenir el seu primer contratemps. Va cremar l’embragatge en un dels trams a 19 km de Columbia. Semblava que li quedava una llarga caminada, empenyent la seva pesada màquina per una pista molt dura, però afortunadament va trobar uns obrers en un costat de la carretera. Tenien una mula, una mula blanca, i van acordar que li llogarien per 10$ a fi que el portés fins a Columbia. Allà va reparar la moto en un garatge i va poder continuar el viatge.

Gooding va deixar la Carretera Nacional a Kansas City i va anar en direcció nord cap a Topeka i llavors va continuar per la carretera de la Union Pacific, que es la que es feia servir pel pas dels autocars a través de l’estat de Kansas cap a Colorado. “La carretera que travessa Kansas era tota molt dolenta, diu en Gooding. “Però a mida que el terra s’anava fent més dur, jo anava guanyant temps. La pista més occidental de Kansas és molt muntanyosa. Vaig arribar a Colorado Springs, que es troba al peu del Pikes Peak el dia 9 de juny.


Garden of the Gods


“Vaig passar tot el dia pel Garden of the Gods (Jardí dels Deus) i pujant per la carretera del Pikes Peak fins al cim del Peak. El Jardí dels Deus és una gran reserva amb unes formacions rocoses interessants. La majoria de les roques, vermelloses, són trencadisses. El vent i la pluja les ha tallat formant imatges de caps i cossos d’animals. La pista fins el cim del Peak té 29 km de llarg. Des del cim es pot gaudir d’una bonica vista de les terres dels voltants i de la carretera que acabes de fer, fent ziga-zagues per pujar per la muntanya. Hi ha neu al Peak tant a l’hivern com a l’estiu, i hi fa molt fred. L’alçada del Peak és de 4.301 m.


Carretera de Pikes Peak


L’endemà al matí vaig sortir cap a Denver, i després de vorejar la ciutat vaig anar cap a Lookout Mountain, a unes 32 km. de distància. La tomba d’en Buffalo Bill (William F. Cody) és al cim, on també hi ha un gran museu on es poden veure les seves pistoles i algunes relíquies dels seus dies de lluita amb els indis i del seu Wild West Circus. Cap a l’oest es poden veure els cims nevats de les Rockies i cap a l’est la vall de Denver. La tomba es troba a una alçada de 2.347 m.

Les carreteres que travessen Colorado, la majoria de grava, estan en força bones condicions, però a l’estat de Wyoming això canvia. A Shoshoni (Wyoming), el pont per permetre els cotxes travessar un rierol estava inundat i vaig haver d’empènyer la moto fins el pont del ferrocarril durant gairebé 800 m. Com que les vies del tren i les rodes de la moto no s’han fet per rodar juntes, no va ser massa divertit de travessar-lo.


Per les planúries de Wyoming


Després de creuar el pont, vaig anar a petar al primer tram de desert. Eren només 26 km, però hi havia tanta sorra que vaig trigar 3 hores per creuar-lo amb la moto.

La carretera des de Cody fins a l’entrada del parc de Yellowstone té 97 km. i transcorre a través del Shoshone Canyon, amb una profunditat de 366 a 610 m. i una amplada de 61 a 152 m. El riu Shoshone corre a través de l’engorjat. Al riu s’ha construït una presa de 100 m. d’alçada i 61 m. d’ample, que proporciona aigües de rec a 121.400 Ha. de terra.


La pista de Yellowstone


Vaig arribar al Parc Nacional de Yellowstone el 14 de juny a la tarda i vaig acampar prop del Llac de Yellowstone per passar-hi la nit, a 2.377 m. sobre el nivell del mar.

El llac és un paradís pels pescadors de truites. El Parc, amb la seva increïble varietat d’engorjats, cascades, llacs, guèisers, és el lloc més meravellós d’aquest país.

La major part del parc és d’origen volcànic i té moltes hectàrees d’herba plens de forats escopint gasos i vapor. Hi ha un petit volcà de fang que borbolleja vapor i fang. El cràter d’aquest volcà fa uns 3 m. de diàmetre. Hi ha alguns guèisers que disparen aigua calenta i vapor. El més gran és el Old Faithful. Cada 55 minuts, l’Old Faithfull dispara vapor a 50 m. d’alçada, i el manté a l’aire durant 3 minuts.

Després de passar 3 dies al Yellowstone Park, vaig agafar la carretera del sud cap a Pocatello (Idaho), i vaig anar per la vella carretera d’Oregon, que ja l’havien fet servir els primers vagons del tren, travessant American Falls, Burley, Twin Falls i Mountanin Home a Boise, la capital d’Idaho. Les carreteres per travessar Idaho són molt dolentes i hi ha trams de 65 o 105 km. entre les cases. Sóc al nord del Gran Desert Americà.

Prop de Twin Falls vaig travessar el riu Snake pel pont penjant més alt de tot el món. Des de Boise vaig anar per la carretera d’Oregon a Pendelton, llavors vaig agafar la carretera de Columbia River fins a Portland ( Oregon). Aquesta carretera segueix el riu Columbia durant 241 km. i sempre es manté a menys de 90 m. del riu, de vegades fins i tot, passa a tocar del llit del riu, entre penya-segats de 90 m. Hi ha algunes cascades de 91 m d’alçada. Es considera que és la carretera més bonica de tots els Estats Units.

Després de vorejat Portland, vaig agafar la carretera del Pacífic en direcció sud, a través de l’estat d’Oregon i fins a Califòrnia, la terra de les palmeres i els tarongers. A Vallejo (Califòrnia) vaig agafar el ferry cap a San Francisco. Era a Presidio quan el comandant Maughan va arribar des de Nova York amb la seva avioneta, volant des de la matinada fins al vespre.

El Chinatown de San Francisco és al voltant de 7 edificis de llarg i 2 edificis d’ample. Hi vaig fer una volta que va incloure 2 edificis de túnels que portaven cap a uns caus d’opi deserts.


El Golden Gate – Sense el pont!

Deixava San Francisco el 26 de juny en direcció al Yosemite National Park, a Sierra Mountains. La pujada cap el parc és força bona, les carreteres tenen pendents de 25 graus però són prou amples per permetre el pas d’un cotxe. La carretera està tallada d’un costat per un penya-segat i és molt perillosa. Una relliscada suposa una caiguda de 914 m.


El Yosemite


La Vall del Yosemite té 915 m. de profunditat i 13 km. de llarg. Conté algunes de les cascades més altes del país. Les Yosemite Falls cauen 817 m. cap a la vall.

Hi ha un gran hotel al penya-segat a més de 900 m. sobre la vall on cada nit s’encén un foc al centre que projecta les imatges de les roques sobre la vall. A les nou en punt llencen les brases enceses penya-segat avall. La seva caiguda lenta crea un flux de guspires de 915 m. i 9 m. d’ample que dura uns 5 minuts. Aquesta cascada de foc és observada cada nit per milers de persones a la vall. És una bonica vista per admirar.

Hi ha dues carreteres a la vall. Ambdues són molt perilloses, però conduint amb cura no hi ha massa accidents. Vaig baixar la vall per la carretera de Big Oak Flat i després per la carretera de Wawona, on 6 km. després de sortir de la vall hi ha el bosc dels grans arbres de Wawona. Dos d’aquests arbres tenen forats al seu interior per on poden transitar autobusos i cotxes. El més gran fa 9 m. de diàmetre i entre 80 i 90 m. d’alçada.

Vaig arribar a Los Angeles l’1 de juliol, i durant la meva estada d’una setmana vaig visitar Pasadena i els turons de Berkeley. A Hollywood i als turons de Berkeley hi viuen moltes estrelles del cinema. Tenen les cases més maques que he vist mai. La majoria tenen bungalows amb palmeres creixent per tot arreu. Les roses i els jardins són molt bonics. El 14 de juliol vaig baixar cap a Tijuana (Mèxic) a una “corrida” autèntica i un “rodeo”.

Vaig deixar Los Angeles el 8 de juliol, pel Grand Canyon d’Arizona, travessant el Gran Desert Americà. Els primers 161 km des de Los Angeles fins a Victorville estan pavimentats, però la resta és tota de sorra. Vaig tenir una pila de problemes per conduir per la sorra i només vaig poder mantenir una mitja de 8 km/h.

Quan havia fet 30 km. a l’est de Victorville, la carretera tenia tanta sorra i estava tan feta malbé que vaig trencar el bastidor i la molla del davant de la moto. Com que tenia 80 km. fins el taller o la casa més propers, vaig haver d’esperar que passés algun turista que portés prou filferro per lligar el bastidor.

Eren les 4 de la tarda quan ho vaig deixar córrer i vaig haver d’acampar per passar la nit al desert. A les 7 del matí va passar un cotxe i em va donar més filferro de que necessitava. Vaig perdre la segona nit al desert prop de Needles, Califòrnia. A les 10 del matí de l’endemà hi havia 49ºC a l’ombra i no hi havia massa ombra. Travessant Colorado prop de Needles, la carretera comença a pujar fins a Flagstaff (Arizona), prop del Grand Canyon, a una alçada d’uns quants milers de peus.

Hi ha alguns pobles al desert, separats uns 80 o 100 km. A Flagstaff vaig reparar la moto i vaig prendre el meu primer got d’aigua des de que vaig sortir de Los Angeles. Vaig haver de soldar el bastidor jo mateix, fent servir més del doble de material del que hagués necessitat un soldador expert, però va quedar prou bé i em va poder portar fins a casa sense cap més trencada.


L’entrada del Grand Canyon


Vaig arribar al Grand Canyon l’11 de juliol a les 10 del matí. El Gran Canyon té 1,6 km. de profunditat i 21 km. de llarg. Hi ha un camí molt estret i les mules et porten des d’un extrem a l’altre del riu Colorado.

Vaig caminar 12 km. per la pista del Bright Angel fins el riu. La pista és tan complicada que costa mantenir els peus a lloc i la major part del temps, en lloc de passejar, estàs relliscant.

En molts trams, la pista té menys d’un metre d’ample i una relliscada significa una caiguda d’uns 30 m. A mig camí de la pista hi ha una font d’aigua i alguns petits edificis. El riu Colorado a l’engorjat té uns 23 m. d’ample i és molt tèrbol i ràpid. Després de fer algunes fotos vaig començar a pujar. Vaig trigar 2 hores per baixar i 10 per tornar a pujar. Durant el dia, unes 50 persones en mules baixaven dins l’engorjat i també alguns excursionistes. Hi havia 24 km. de dura caminada però l’espectacle ben bé mereixia l’esforç.

Vaig ser durant 3 dies al Grand Canyon, i després vaig continuar cap a l’est per la pista de Santa Fe a Holbrool. A 30 km. a l’est de Holbrook hi ha el Bosc Petrificat, amb una carretera d’uns 3 km. que travessa el bosc i va a parar a un petit museu. Alguns dels arbres petrificats són molt grans, però estan partits a trossos de 1,5 o 2 m. de llarg. Vaig agafar alguns trossos de fusta i escorça i els vaig portar cap a casa.

Sortint del bosc, en Gooding va travessar New Mexico, Colorado, Nebraska, Iowa, Illinois, Indiana, Ohaio, Pensylvania i Nova York, fins a les Niagara Falls


La carretera de Detroit-Lincoln-Denver a Nebrasca


Durant aquest viatge, deia en Gooding, “He viatjat sol en una moto Indian i he acampat moltes nits. La majoria dels cops he acampat en camps d’herba propers als pobles i ciutats, però si no he pogut trobar un d’aquests llocs a la nit, he acampat allà on la nit m’ha trobat a mi. A la majoria dels campings més grans hi havia cotxes de molts estats de la Unió, i cada nit era habitual trobar de 50 a 100 turistes reunits al voltant d’un foc de camp cantant, fent broma o explicant històries. El turista mitjà és molt agradable i sempre està disposat a ajudar un company amb problemes i a donar-li informació sobre l’estat de les carreteres. He tingut un viatge meravellós, però he de dir que no hi ha rés com la teva pròpia casa.

Hi tornaries?, vam preguntar-li quan va acabar d’explicar-nos el seu meravellós viatge.

“No” Ens va contestar. “Ha estat una experiència meravellosa, i no en trauria res, però no tinc intenció de tornar-ho a fer, de la mateixa manera”

El viatge d’en Phil va durar des del 30 de maig del 1924 fins l’1 d’agost del 1924

Extret d’Advrider