9 de març 2009

L'últim ...Visca!

Va ser a l’any 2005: dues antigues motos britàniques, pilotades per dos motarres d’edat avançada (al voltant dels 60 i 70 anys ) van viatjar de Beijing (Xina) a Arnhem (Holanda). La seva va ser una història de supervivència, d'entusiasme i d'aventura que va portar els nostres protagonistes a través de la Xina, Mongòlia, Rússia, Kazakhstan, el Pakistan i l’Iran, tot recorrent les altures de l’Autopista Karakoram (una de les més altes del món) i empenyent les motos a través de Turquia i d’Europa.

En un principi es pot pensar en la perillositat que podrien suposar el Pakistan i l'Iran pels occidentals, però tal com s’ha demostrat diverses vegades en altres aventures en moto de característiques similars, la gent del país sol ser molt amable i acollidora. Queda doncs demostrat que no són els ciutadans, els violents i que són els egocèntrics polítics afamats de poder els qui, en realitat, porten el planeta a la ruïna.

El nostres aventurers van utilitzar trens i vaixells quan els va ser necessari, però cal dir que van arribar a fer etapes de 700 km circulant de vegades enmig de tempestes de neu i d’altres amb els ulls cremats degut a les elevadíssimes temperatures.

Van topar amb molts obstacles, i varen patir també greus problemes financers. En ocasions, els reptes els van superar i les seves butxaques van quedar ben escurades (tant a la Xina com a Mongòlia els van obligar a contractar guies per circular a través dels seus territoris).

El seu viatge va esdevenir una meravellosa història sobre l'esperança, la fraternitat, les motos, la hospitalitat dels forasters i l’acompliment d’un somni. Una història real que demostra que, encara que el xassís pot mostrar el pas del temps, l'esperit és com la sintonia fina d’un motor que manté el seu interior inalterable.

L’aventura de dos avis ximplets, amb una voluntat ferma i decidida, muntant dues veritables peces de museu, va ser increïble i plena de reptes. Del resultat se’n deriva un èxit meravellós de tres mesos de durada, temperat per eventuals contrarietats. Volien exotisme i en van tenir a cor què vols, cor què desitges; no van assolir tots els seus objectius, però... tant se val !.



Els protagonistes van ser:

DES MOLLOY

Amb la seva Phanter Penélope 650cc del 1965. Redactor tècnic i presentador de l'Associació de Investigació de Construcció de Nova Zelanda així com el planificador d’aquesta aventura de quasi 20.000 Km.

DICK HUURDEMAN

Amb la seva Norton 600 del 1954, sobre la qual ja havia fet Nova Orleans - Buenos Aires l’any 1976. Enginyer i mecànic de motocicletes de renom internacional, - de més de setanta anys -, arrossegava un tipus greu de diabetis, que va requerir, al llarg del viatge, diverses visites a hospitals locals per tal de rebre assistència mèdica. Home dur i nòmada, ja havia viatjat a més de 35 països durant la seva vida

STEPHEN

Fill d’en Dick, els va acompanyar durant els tres mesos de viatge. Amant de les dues rodes, motoritzades o no, viatger i aventurer. Va tenir cura de la logística i es va encarregar de filmar l’aventura.

Cap a Pequín

El dimarts 26 d’abril embalem les nostres motos en caixes i les embarquem en un avió destinació Pequín. Nosaltres agafarem el vol el dia 30 per arribar a la Xina l’endemà, dia 1 de maig.

Estic assegut en un Airbus a 11.000 metres i em sembla un lloc adient per reflexionar sobre l'inici de la nostra aventura. En Dick dorm, el cap li cau cap endavant, la son l’ha vençut just després de dinar.



Recordo que les companyies aèries no es volien fer càrrec de les nostres motos i que la solució que ens oferien era la de desmuntar els dipòsits de carburant. El meu cunyat Warren es va passar tota la nit fora de casa mirant de solucionar els problemes i fins a les 4:30 de la matinada no va aconseguir veure marxar les motos dins l’avió destinació Pequín. Dos anys de planificació van estar a punt d’anar-se’n en orris!.

L’alegria produïda per l'èxit en l'embalatge de les motocicletes i el seu enviament, va disminuir quan els nostres vehicles van patir un dia d’endarreriment i van arribar a Pequin només unes hores abans que nosaltres.

Pequín


La ciutat és gran ... molt gran, bull de vida i el soroll gairebé mai s'atura. El guia de la Xina és d’uns 7000 km de Beijing, i ens trobarem amb ell per primera vegada, a la capital i per segon cop, 7 setmanes més tard, per tornar a entrar a la Xina pel Krygystan. Hi ha tants aspectes destacats de la nostra estada a Pequín que em resulta impossible intentar enumerar-los. El fet d’allotjar-nos en un hotel per a xinesos ens ha permès fer observacions molt curioses. Fins ahir a la nit, la temperatura ha anat fluctuant entre els 24 i 27 º C, però la passada nit va ploure i la temperatura ha baixat.

Les nostres experiències han estat molt sensorials: hem menjat en els sorollosos mercats de cafès, l’olor dels quals estimula tots i cadascun dels nostres teixits olfactius; hem patit la conducció de nombrosos taxis que circulaven com bojos; hem caminat pels carrers i hem respirat els vapors de dièsel. Aquest dia ha estat atapeït d’anècdotes i de records inesborrables. Hem llogat un moto-carruatge per voltar per la ciutat; en Dick, no n’havia muntat cap de tres rodes des de feia 40 anys, però n’ha sortit airós de conduir per Pequín amb els 15 milions de persones, 2 milions d'automòbils, 65.000 taxis i Déu sap quants autobusos, amb una única destinació, la Plaça de Tienamen, o al menys això és el què semblava, i per acabar-ho d’arreglar, just al mateix temps que nosaltres. En Dick també ha sortit il·lès dels molts duels que ha mantingut amb els nombrosos “quatre rodes” que es disputaven el mateix espai vial. Comptat i debatut, un dia totalment estimulant i ple de reptes incrementat pel fet de no poder utilitzar els frens reals del moto-carruatge.

Per allunyar-se de la bogeria i respirar, cal anar fins els barris que es troben apartats dels carrers principals. Aquests Hutong , uns laberints de carrerons bruts inserits entre parets de terra i habitatges tradicionals amb pati, no són aptes per a la circulació de cotxes. Veure l’autèntic Beijing, de prop, ha estat excel·lent i ens ha permès sorprendre als xinesos assentats, - normalment en un bar -, somrient. La cervesa local és sorprenentment barata i maleïdament agradable, és refrescant i la serveixen en grans ampolles de vidre de 680 mm. Avui hem decidit menjar en un econòmic kebab islàmic, situat no gaire lluny de l'hotel i per 3 USD hem quedat ben tips de menjar i cervesa.

Hem viscut moments molt divertits, sobretot durant la inspecció mèdica per obtenir el nostre permís de conduir. Wang, el nostre guia, ens va portar a l’hospital d’un suburbi on hi havia dues infermeres i un senyor més gran d’aspecte distingit. En Dick va ser el primer de fer-se la prova de la vista, però els caràcters eren xinesos i per descomptat era incapaç de llegir-los. Al final, després d'un munt d' hilaritats, ens van segellar els permisos però tinc la sospita que van anotar-hi: "imbècils".

Finalment, el nostre viatge d'aventura comença al sortir de Beijing el dijous 12 de maig. L'emoció ja és molt intensa al rutejar travessant la gran metròpoli. Fa un dia tapat, amb un smog que redueix la visibilitat a 500 metres; però malgrat tot, nosaltres cantem al damunt de les nostres motocicletes. Als afores de la ciutat trobem 3 BMW GS 1150 xineses i els seus propietaris ens demanen si poden viatjar amb nosaltres fins a la Gran Muralla. Ens diverteix que ens preguntin una cosa similar, però es pot entendre donat que som els únics que ens dirigim cap a Mongòlia.

Fem un munt de fotografies amb els nostres nous amics i després d’haver passat un gran dia, ens n’acomiadem. Més tard enfilem per una carretera amb 50 km d’embussos i la furgoneta del nostre guia i Stephen van quedar-se enrera, a dues hores de nosaltres. Hem viscut moltes petites aventures fins arribar a Jining a les 21:00h. No ens entretenim i seguim per la carretera fronterera amb Mongòlia; sabem que la frontera està tancada durant el cap de setmana. La moral és alta, donat que tot el que hem vist al nord de la Xina ha estat d’allò més interessant i continuem el camí cap a l'aventura .... En Dick canta una cançó que ha acabat de compondre i en repeteix ininterrompudament la tornada: “Ens n’anem a Mongòlia”, del dret i del revés, “A Mongòlia anem”. El dia és calorós i les motocicletes volen, ronronejant amb la satisfacció pròpia de les monocilíndriques.

Mongòlia

Arribem a la frontera sobre les 14:30 h i ens reunim amb el nostre guia de Mongòlia, un estudiant de 19 anys que ens acompanyarà durant 2.000km pel desert de Gobi. Tardem gairebé tres hores per despatxar i creuar-la. Primer vaig passar jo, però quan li tocava el torn a en Dick, van tancar la frontera i llavors, no vaig poder tornar enrera. Finalment vam tenir tots els papers de circulació en regla i ens vam reunir. Estem a més de 30º C. Hem passat la nit al poble fronterer. Al matí, el nostre 4 x 4 de suport ha anat al mercat a proveir-se i en Dick i jo hem començat a tirar endavant. No hi ha carreteres,- al final del poble només hi ha pistes que van cap al desert- ; esperem als companys, desconcertats. El ferrocarril és qui ens fa de guia per viatjar per aquests indrets i ens porta fins a Ulan Bator; només cal que circulem sempre a prop de les vies del tren o dels pals del corrent elèctric. El camí recorre totes les superfícies conegudes: terra dura, sorra, sorra gruixuda, corrugats, roderes etc. Aviat arribem al nostre primer “uvuu” i seguint el ritual, fem tres voltes en sentit horari. Contínuament ens creuem amb ramats de camells, cavalls i bestiar pelut i seguim lluitant amb les pistes. La calor és aclaparadora, estem suats i esgotats i patim moltes caigudes i petits accidents degut a aquests factors.



El Desert de Gobi


Al calorós dia el va seguir un dia fred de vent. El Desert de Gobi , regió plana i sense grans trets distintius, resulta molt interessant. Abunda la vida silvestre i hem vist voltors, marmotes, hem perseguit una gasela a 70 km / h (com si estès en una revista interactiva del National Geographic). Mengem calent en un Ger . És fascinant veure l'esforç que dediquen a la preparació d'aliments així com també ho és observar la seva senzilla i alhora difícil manera de viure. Un ger té electricitat i l’estufa es fa cremar amb fusta o bé amb fems secs de camell que recullen les iaies i la canalla.

Finalment, després de conduir més de 500 quilòmetres pel desert, veiem, - com si es tractés d’una aparició -, la imatge d’una carretera que ens portarà direcció a la frontera. Els obrers xinesos hi han esmerçat dos anys en la seva construcció i a l’agost tindrà, aproximadament, uns 50 km acabats.

Arribem a Ulaanbaator, estem molt complaguts i orgullosos de com hi hem arribat. Hem suat tinta, però ha valgut la pena per les coses que hem vist i que ens han sorprès. Si l'aventura s’acabés ara, podríem dir que ha estat magnífica i que ja tindríem un munt de coses per explicar al tornar a casa.



El sud de Mongòlia

Deixem Ulaanbaatar per dirigir-nos cap a Rússia. La zona superior del Desert de Gobi, al sud de Mongòlia sempre ha estat considerada un enorme repte i també ho ha significat per nosaltres. Esperàvem calor i fred, però, de cap manera, neu i el segon dia, després de deixar Ulaanbaatar n’hem tingut força. Hem estat en un campament a 300 km d’Ulaanbaatar i hem passat una nit extremadament freda, però ens hem despertat amb un dia perfecte. En Dick no es troba en condicions i cedeix la seva Norton a Stephen durant tot el dia i s’instal·la amb el nostre guia al 4 x 4. Després de dinar, el guia diu que nevarà però no que la tempesta ens acompanyarà durant els propers 70 km: ens passem hores lluitant enmig de pistes de fang, en primera o segona velocitat i amb una visibilitat gairebé nul·la.



L’Stephen està completament cobert de fang, donat que ha caigut de la moto, en una pista, diverses vegades. Un cop la tempesta es calma, ens n’adonem que ens hem perdut; primer, el guia em troba a mi i, a continuació, va a buscar a l’Stephen. Després de passar molt fred durant dues hores, tornem a estar tots junts i continuem per una gran vall, possiblement, d’uns 10 km d'amplada, amb una maranya de pistes a seguir. Fem nit en un antic edifici d’un petit poblet.

Els dies successius són llargs i durs. A diferència del sud del Gobi, hem de pujar a través de turons, - alguns amb una alçada de 2.400 m-. Els menjars els solem fer a la carretera: xai, patates i fideus cuits en un wok que cuinem en una foguera. Les ciutats d'Altai, Hovd i Olgii són interessants per diferents motius; en cap dels hotels hi ha aigua calenta, però... tant se val!. Sempre hem aconseguit menjar bé i hem trobat que els plats de Mongòlia són millors del què pensàvem, malgrat la poca varietat.

El nostre primer dia a Rússia

Trobem a Thomas i Greg, dos francesos que han estat viatjant a través de Mongòlia i Rússia en una camioneta 4 x 4 que van comprar a Ulaanbaatar. Tenen un ger lligat al sostre i el munten per fer un reportatge sobre els nòmades locals i porten també un projector que connecten al seu ordinador portàtil; els nòmades creuen que es màgia.

El meravellós paisatge alpí és inimaginable. Després, el cel es torna a tapar i tornem a tenir neu per segona vegada al dia; però aquesta vegada no para de nevar. Cada cop es fa més pesat, fins al punt que no podem mantenir les nostres viseres netes ni tampoc continuar; la carretera es fa impossible de seguir. Tenim la sort de trobar un jeep i obtenim la informació de que, afortunadament, hi ha una estació d’esquí, a uns 100m, al sortir de la carretera. Tornem a caure un parell de cops de les motos abans d’arribar a les tèbies instal·lacions. De sobte, deixa de nevar i el dia esdevé digne de recordar ja que transcorre a través de molts poblets russos. Boscos enormes i terrenys rics; tothom té una parcel·la, hi ha sembrats i els camps són verds. Hi ha moltes cases de camperols i tot és fascinant comparat a Mongòlia. Tot és molt barat; la gasolina costa 50 cèntims el litre i 3 cerveses, 5 gelats, un tros de salami i 2 barres de pa ens costen 3,50 USD.



Arribem a Barnaul i estem tristos per haver deixat Mongòlia després de 2.500 quilòmetres de ruta pel desert. Eggie, el nostre guia, s’acomiada de nosaltres amb llàgrimes. Quedem enlluernats pel canvi immediat dels camins tancats, les línies blanques i els senyals de trànsit. Rússia és un altre món tot i que massa gran. Descansem en un petit xalet, fem el manteniment de les motos, rentem la roba i ens dutxem.

Deixar Barnaul se’ns fa difícil donat que és molt agradable ... Hem sigut estrelles: ens han fet tres entrevistes per televisió, un reportatge pel diari, hem anat al Biker Bar i fins i tot hem fet amics. Rússia sedueix pels seus bons i alhora senzills menjars, la seva manera de viure, les seves bones carreteres i els seus increïbles indrets d’interès turístic. La mitjana, al final del dia no és dolenta; hem sortit a les 15:15h i hem fet 300 km; hem dormit en un hotel. Hem tingut fred, vent i de vegades, pluja durant tot el trajecte. Ha estat dur, però la moral és alta i les parades als cafès de carretera ens reconforten.



Encara que sembli increïble, en el nostre proper hotel ens neguen l'entrada perquè no som russos; la nit empitjora. Fa por: veiem petits traficants de droga, borratxos i fins i tot un personatge amb una pistola a la mà. Cap a les 24:30h aconseguim alguna cosa de menjar per en Dick, que necessita insulina. Estem nerviosos i ens sentim molt insegurs. De vegades, sobretot a l’estranger quan l'idioma és una dificultat afegida, les coses que semblen segures sovint no ho són i a l’inrevés. L’endemà, el nostre guia ens recull, ens acompanya a buscar les nostres motos, a canviar moneda i a la televisió local i després de portar-nos fins a la frontera i gestionar tots els tràmits de duanes, tot de molt bon grat, se’n va ... gràcies Alexander.

El seu treball ha estat inútil ja que, després de tenir els passaports segellats, algú es fixa en que els visats no tenen validesa fins al 5 de juny i només estem a dia 2. Busquem un càmping a la frontera , és sòrdid però suportable i al menys hi ha cafeteria. Finalment arriba el dia 5, - que comença decebedor -, al veure, al costat de la frontera, als nostres amics francesos amb la seva furgoneta 4x4 confiscada. Els l’han incautat perquè la paperassa que van fer a Mongòlia no era suficient per circular per Rússia. Un trist final per una aventura romàntica!.

Kazakhstan

La ruta a través de Kazakhstan ha estat dura. Al principi, les carreteres estan plenes de forats i com que hi ha tantes zones enfonsades, les nostres suspensions es malmeten i patim greus cops als ronyons. Més a prop d’Almaty milloren les condicions. Acampem darrera d'un cementiri musulmà; a cada tomba hi ha estructures similars a mesquites en miniatura i ens recorda una ciutat de l'Orient Mitjà en petit. Per a mi va ser una nit especial: després d’admirar una meravellosa i màgica posta de sol, em van començar a passar pel cap una desfilada d’imatges nítides de la família, dels amics, dels companys de treball, etc. Passejant a través de les parcel·les del cementiri observo que els cavalls estan enterrats junt als seus propietaris. Els difunts s’estimaven els seus cavalls i em va semblar una mica trist pensar que es sacrificaven els animals quan el seu propietari moria. Sóc de l’opinió que es podria enterrar el cavall junt amb el seu amo quan a l’animal li arribés l’hora i morís per causes naturals . Per a mi va ser una nit digna de memòria.



No creuem només àrides planes, sinó també enormes camps de roselles, espígol i safrà que s’estenen tan lluny com pot arribar la vista, amb els seus bonics colors vermells, morats, blaus i grocs. Hem vist muntanyes inimaginables que delimitaven la Xina amb els països veïns. Tot plegat és impressionant i d’aquí un parell de setmanes buscarem un camí a través del què sembla impenetrable. Hem lluitat en condicions molt dures i hem tingut bona relació amb els venedors de cafè, gelats, etc. del costat de la carretera.

El nostre aspecte podria espantar a qualsevol, tant és així que no acostumem a emmirallar-nos per tal de no sorprendre'ns. Podem començar el dia gairebé nets, però al aplicar-nos el filtre solar a la cara,- amb les mans lleugerament brutes i humides -, en resulta una amalgama de crema, pols del desert i brutícia dels camions que circulen, que fa que tots plegats semblem una colla de vells escuraxemeneies.

Finalment arribem a Almaty, una ciutat cosmopolita de 1,5 milions de persones edificada gairebé en sentit oposat a les muntanyes. Kazakhstan és el més ric dels "Stans" i té un gran camp petroler que s'està desenvolupant en el Mar Caspi. La ciutat va passar per un període difícil després de la independència, però ara està plena de cotxes, persones, botigues, cafeteries, etc. També observem que la indumentària dels seus habitants comença a ser occidentalitzada i moderna. Em pregunto quant de temps haurà de passar perquè aquesta riquesa arribi a la gent senzilla de les pobles petits.

Cap a Sammakand

Hem estat només 3 dies a Almaty, on hem viscut algunes aventures. Obtenir els visats és sempre la nostra prioritat i el nostre agent ens ajuda a obtenir el Kyrg República, un divendres, tot i que l'Ambaixada està tancada. Naturalment, aquest tracte de favor ens costa una quantitat gens menyspreable de USD.

El divendres a la nit ens reunim amb Marat que gestiona el “Silk Off-Road Motoclub”, un negoci dedicat a fer excursions amb moto de muntanya i mountain-bike a través de les fabuloses muntanyes del Kazakhstan i del Kirguizistan. Ell s’interessa i es mostra realment impressionat pel què estem fent i quan s’ofereix a mostrar-nos la ciutat, acceptem gustosos.

La primavera és època de casaments a Almaty i es parla de la "Batalla de les Núvies". Anem a un bonic parc on hi ha dotzenes i dotzenes d' impressionants núvies esperant als seus nuvis. Arreu on anem, hi ha casaments i Marat ens explica que és un fet usual tractant-se d’un dissabte de primavera.



Visitem una bonica església ortodoxa abans d’enfilar els turons en direcció a una estació d'esquí. Marat també ens ensenya el seu club on estan emmagatzemades totes les motos [principalment motos Yamaha Sender]. Té molt material per portar a terme el seu negoci però, lamentablement, la temporada no es presenta gens bé degut a la cancel·lació turística a causa dels problemes a l’Uzbekistan i al canvi de règim a Kyrg. Hem passat una tarda genial prop d’un jove sincer, agradable i desinteressat i des d’aquí, li desitgem el millor.

Creuant a Kirguizistan


Bishkek es troba només a un dia de viatge, però fa un dia calorós i la travessa a la frontera és complicada. Ha estat un dia esgotador que, afortunadament, acaba en una casa d’hostes on, fins i tot, hi ha piscina. Bishkek és a l'ombra d'enormes muntanyes. Hi ha menys riquesa, però continua essent una ciutat exòtica i interessant. Rebre els nostres visats xinesos ens suposa un procés de 3 dies tot i haver pagat una prima "exprés".

Per aconseguir els nostres visats per Pakistan, deixem les motocicletes a Bishkek i volem a Tashkent, ens dirigim immediatament a l'Ambaixada i hi trobem el cartell de " Tornem després de les14h ". Quan hi tornem, a les 15:30h, més o menys, degut als taxis errants, a les dificultats en l'intercanvi dels xecs de viatge i a d’altres entrebancs afegits, ningú ens rep. Ens diuen que tornaran demà al matí o dilluns. Fa calor, estem irritats i decidim deixar per l’endemà la maleïda obtenció de visats de la qual en depèn la nostra planificació. El vol que ens havia de portar a Bishkek anava ple i l’hem perdut. Tot es complica, hem de complir el calendari per trobar-nos amb el nostre guia xinès a la frontera. Caldrà reorganitzar-ho tot.



Sammakand

Aprofitem aquests dies per arribar-nos a Sammakand. Paguem 10 dòlars per viatjar durant 5 h., a una velocitat de 95-115km/h, en un tren de primera classe amb un aire condicionat de luxe. Durant aquest temps, no hem tingut problemes, hem pogut gaudir del viatge i ningú ens ha amoïnat La temperatura a l’interior del tren és de 21º C, i la de fora puja lentament. A les 7:00 h, el termòmetre marca menys de 36º C, després 37 ... 38 ... 39 ... 40 ... 41 i al acostar-nos a Sammakand, prop del migdia ja en marca 42. Quan sortim a fora fa una calor enorme: hi ha una diferència de 20 graus de l’interior a l’exterior del tren. Aquesta temperatura és extrema i sobretot per 3 homes procedents del nord!.

Bishkek, Kirguizistan


El nostre objectiu és, primer de tot, aconseguir l’imprescindible visat de Pakistan. La nostra última oportunitat per obtenir-lo és tornar a Tashkent el dilluns al matí. Hi anem a primera hora perquè hem de tornar a Bishkek a la nit, per poder sortir de la Xina el dimarts, creuar la frontera i despatxar el guia el divendres. Malgrat tot, no podem complir el pla establert.
El personal de l'ambaixada és eficient i ens comenten que l'Ambaixador està ocupat. Normalment expedeixen els visats els dimecres. Nosaltres hi anem un dijous i un dilluns però, així i tot, fan tot el possible i ens fan el visat. Correm cap a l’aeroport per agafar el vol de les 13:15h però quan hi arribem, veiem que no hi ha cap vol internacional. Decidim viatjar en taxi, durant 800 quilòmetres, per tres països. Dinem, agafem un taxi a 50 km de la frontera amb Kazakhstan, creuem la frontera i després de recórrer 650 km. a través de terrenys plans, arribem a la frontera de Kyrg a mitjanit. Una hora i mitja més tard canviem de taxi per fer els darrers 100 km. i a les 3:00 de la matinada arribem al nostre hotel.

Durant la nostra última nit a Sammakand me n’adono que tinc un petit bony a les meves parts més nobles. Es tracta d’un bony subcutani , no d’un punt ni d’un gra ... d’un bony. A la nit, en el tren de tornada a Taskent, constato que la massa va creixent i creixent. Els antibiòtics són a Bishkek i no podem fer res.

A les 9.00h, mentre esmorzem junts, explico als companys el meu problema (ara, el creixement és espectacular) i els comento que necessito medicaments. Deixem les motos carregades i anem a un centre mèdic: el doctor i el metge intèrpret m’expliquen les limitacions dels antibiòtics i em diuen que necessito cirurgia i 7 dies d’hospital per tal de poder recuperar-me. Al final, aconseguim els medicaments, les xeringues i les instruccions. Descanso dues hores i sortim de l’hospital a les 16:30h . L’Stephen posposa un dia, l’allotjament, per tal de poder dirigir-nos a la frontera el divendres.

Aquella mateixa nit, l’Stephen en persona, em diu que ens cal una segona opinió i se’n va a visitar a la infermera Huurdem. L’Stephen no sap massa què fer, però així i tot, em neteja la ferida i jo aconsegueixo passar la nit tot i que amb força dificultats.

Dimecres al matí, el dolor és insuportable i torno a l'hospital on em realitzen una petita intervenció. No puc anar en motocicleta, per descomptat . Poc temps després, trobem un coixí de plàstic de la mida de una tassa de WC, comprem algunes gasses esterilitzades, lloguem un xofer i una camioneta 4 x 4 i a les 13:30h, ja estem a punt per rodar cap a la Xina.

La "Carretera de l'Infern"


El viatge és genial al pujar a les muntanyes de la República Kyrg. Ens quedem en un petit poble, en una comunitat dedicada a iniciatives turístiques i ens allotgem a casa dels propietaris rurals. Hem superat amb facilitat els 3.000 m. del pas. Arribem a la frontera al voltant de l'hora de dinar després d’haver creuat els complicats 3.700 m. fins a Torugat Pass. Els darrers 50 km situen aquestes carreteres en les pitjors classificades dins del rànking del nostre viatge, tant és així que el meu conductor les anomena "Carreteres de l'Infern".



Complim el nostre programa i entrem a la Xina el divendres 25. Comencem el dia de bon matí i l’acabem al cap de 12 h.; els nois estan molt cansats però eufòrics. Kashgar és un lloc interessant, tal com esperàvem. És a l'extrem occidental de la Xina i és un baluard Uiygur. Aquests musulmans tenen un gran percentatge de població i utilitzen el seu propi llenguatge escrit, procedent d’Aràbia i de 1000 anys d’antiguitat. El 80% dels habitants es dediquen a l’artesania. Els mercats dels diumenges, d'animals i d’artesania, són genials.

Estem camí de la frontera i pensem creuar-la dimarts. Avui (diumenge) hem anat a l’hospital i m’han burxat, raspat i netejat la ferida. Estic més adolorit que mai i crec que serà improbable que pugui pujar a la moto abans no hagin passat 36 h.

Pakistan

Taxkorgan és l'última ciutat de la Xina abans de dirigir-nos a la zona fronterera amb Pakistan. És a 3.000 m. d’alçada i és el principal assentament de la regió autònoma del Tadjikistan. No veiem gran cosa d’aquesta ciutat però cal dir que l’hotel és força còmode. Encara que només estem a 300 km de Kasgar ha sigut molt dur fer, amb les motos, aquests darrers 220 km degut a l’estat de les carreteres. El tram és magnífic, és el més alpí que es pugui imaginar i només ens l’espatlla una punxada a la Norton. A primeres hores de la tarda, l’Stephen veu, des de la camioneta, com la calor i l'altitud han passat factura a en Dick. Paguem $ 25 perquè ens remolquin a l’altra banda del riu i per transportar les nostres motos al darrera d’un 4x4 UTE.



El nostre guia i el conductor ens porten a la duana. En Joseph vol que marxem aviat i vol conduir sol i sense aturar-se, els 120 km que pugen fins la frontera del pas de Khunjerab. Nosaltres començarem d’hora ... l’eix davanter de la Norton es trenca. Estem davant d’un esdeveniment important ja que es tracta d’un eix especial, dissenyat i construït pel propi Dick. La reparació és laboriosa i es veu agreujada per l’altitud i els badocs...si hi ha alguna cosa que en Dick odia ... són els badocs.

Després d'aparcar la seva moto en un banc, en Dick creu que és millor que agafi el timó de la Norton. Pugem de manera constant a través d'un increïble paisatge. Passem una bona estona passejant al costat d’un riu i no aconseguim trobar la manera de travessar-lo, tot i que estem segurs que hi ha d’haver algun pas. Veiem un Jeep Cherokee encallat i també un Toyota UTE. Finalment, arriba un treballador de la carretera amb el seu vehicle d’obra i ens passa a l’altra riba.

Al voltant de les 15:00h, m’aturo per descansar i a esperar l’Stephen, que ve al darrera. Després de prop d’una hora, ens trobem i ens dirigim cap al riu. Penso: "Merda, es veu ample, profund i amb un corrent molt fort ". La nostra sort finalment s’acaba i caiem. Acabem amb la moto dins el riu i l'aigua fluint per sobre del motor, només en sobresurt el dipòsit. L'esforç del rescat és tota una odissea. Esgotats, acampem i sentim i patim realment els efectes d'estar molt per sobre dels 3.500 m. Traiem el magneto i l’eixuguem, bombegem l’aigua dels motors i trèiem els tubs d’escapament. No tardem massa a tornar a tenir les motos a punt. Mengem els nostres aliments deshidratats i ens n’anem a dormir.

L’endemà no tenim cap mena de problema per travessar el rierol; el seu cabdal s’ha reduït durant la nit. Pel que sembla, el seu nivell fluctua cada hora del dia depenent de la quantitat de neu que fon a les muntanyes.

Estar aquí dalt és bastant surrealiste i en Dick, més tard, ens va explicar que ho va viure gairebé com si es tractés d’una experiència religiosa. No fa massa fred, però l'aire és molt tallant. Al cim hi ha un meravellós monument als treballadors de la carretera, la construcció del qual va durar 12 anys i es creu que es va cobrar unes 400 vides.



Crec que els 72 km de baixada de la duana de Pakistan fins a Sots és, probablement, el viatge més sorprenent que he fet mai. Les muntanyes, realment, són torres (el Nord del Pakistan té 121 pics de més de 7.500 m) i les valls són espectaculars pel que fa a la seva profunditat i als rius de color pissarra. Les autoritats del Pakistan van demostrar ser divertides i acollidores. Aquesta zona dels 900 quilòmetres de carreteres Karakoram (KKH) és espectacularment bella. Durant la nostra propera nit, possiblement la millor del viatge, en Dick va gosar dir que no li faria res viure allà. A mesura que rutegem més avall de la vall (que més tard es reuneix amb el riu Indus) fa calor, molta calor. Anar amb motocicletes ens ofereix l'oportunitat d’apreciar realment l'alçada i la magnitud dels voltants. És meravellós.

A només un dia d’Islamabad, tenim un important contratemps. Es trenca la forquilla davantera de la meva estimada i vella Penélope. Després de transportar-me fidelment a través de gairebé 25 països, al final té una avaria. El viatge fins a Islamabad va ser llarg.

Haroon Qareshi (amic d’un dels nostres membres del club) s’ocupa de nosaltres un cop arribem a Islamabad i això fa que ens sentim segurs. La seva ajuda ha estat meravellosa.



l'Iran

La calor, a l’estiu, de la zona de Baluchistán, del Pakistan i els deserts del sud de l'Iran pot convertir-se en assassina. Els pobladors parlen de 55º-58º C. Per a nosaltres, que venim d'un clima temperat, - on 30ºC són aclaparants i 35ºC ja es una temperatura mítica -, aquestes temperatures són difícils d’assimilar fins que hom les pateix en la pròpia pell. Anar sobre la moto és una tortura; estàs allà fora exposat a temperatures altíssimes i literalment, et cous. El moviment no serveix de refrigeració. Has de viatjar amb la visera del casc tancada per evitar l’explosió a la cara de petites partícules que cremen la pell.

Mantenir-se hidratat és una tasca enorme i no sempre l’hem gestionat prou bé. Hi ha moments del dia en els quals, simplement no pots sortir. Hem intentat viatjar abans de l'alba i ha estat agradable, però per no massa estona. Només travessem un riu amb una mica d'aigua. Ens aturem i jo m’hi estiro totalment vestit durant uns minuts. Pujo a la moto tot mullat i experimento els plaers de l’evaporació causats pel procés de refrigeració. Va ser un gran plaer, de debò, però...molt breu!



Aquestes temperatures extremes i un greu brot de gastroenteritis fan que en Dick prengui la decisió de ser repatriat a Zahedan, al sud de l'Iran. Té una salut delicada, (a Mongòlia ja va tenir dos avisos) i en aquests moments ens comença a preocupar. Veiem que està una mica trist i parlem amb ell; li diem que està massa malalt per continuar i també massa delicat per viatjar en el vehicle de suport. En Dick va estar hospitalitzat fins que es va recuperar i va estar en condicions d’agafar un vol cap a Europa.

La nostra gran aventura junts acaba a Islamabat, la resta és només una passejada per Europa. Els endarreriments a les fronteres han estat, sense cap dubte, el malson d’aquesta part del viatge i han derivat en que utilitzéssim el tren i en que viatgéssim de nit en una camioneta pick-up. Volem arribar el més aviat possible. La festa de benvinguda és el 24, el meu vol de tornada a casa (al treball) és el 31. Complirem aquest termini?. És migdia, vuit dies abans de la data prevista d’arribada i estem en Tabriz, al nord de l'Iran , esperant rebre les nostres motocicletes del tren i amb l'esperança d’entrar a Turquia aquesta nit.

De camí cap a Arnhem

Hem viscut moltes emocions durant el viatge, però no n’hi ha cap que superi la desesperació que vam sentir després d’acomiadar en Dick a l’avió a Zanedan, al sud de l'Iran. Ens sembla estar dins un forn, a milers de quilòmetres del nostre objectiu d’Arnhem, el 24 de juliol. Estic destrossat, sense energia i amb la moral per terra. Sabem que hem perdut el tren setmanal que va de Teheran a Istanbul i sembla molt difícil trobar una fórmula per assolir amb èxit els nostres objectius. Sé que, en aquests moments, sóc com un pes mort per a l’Stephen, però ell s’ho ha sabut agafar amb paciència.

Volem viatjar a Turquia. Embarquem les motos per tren fins a Tabriz, per tal d’evitar dos dies atroços a través del desert de Kerman. La moral puja al baixar les temperatures: 40º C graus es poden aguantar. Treure les motocicletes de l’estació de trens de Tabriz va ser un procés frustrant, com de costum. Van arribar a les 8.00 h, però no ens les van lliurar fins a les 14:00h. El viatge a través del nord de l'Iran ha estat molt agradable, els turons són gairebé verds, la calor, pràcticament suau; ens trobem força bé de salut; torna a valer la pena viure una altra vegada!. Fins i tot el pas de la frontera ha estat una experiència agradable; només ha requerit un parell d'hores. És fosc, però ens hem posat més de 300km a l’esquena en una tarda.



És en aquest punt que he viscut uns instants molt aclaparadors. Hi ha molta distància fins a la frontera i hem hagut de fer 1.600 km en dos dies. He arribat a pensar que no podríem fer-los. Comencem a fer càlculs: Istanbul, el dilluns a la nit; un parell de dies travessant Grècia, un dia en un ferri fins a Venècia i un parell de dies rutejant a través d'Itàlia, Àustria, Alemanya fins a assolir el nostre objectiu. Ens posem d’acord amb Stephen a pujar el ritme de conducció. El primer dia fem més de 700 km. en 15h. Ens hauria agradat haver-ne fet més, però almenys vam demostrar que érem capaços de fer tirades llargues en un dia.

Un altre dia que comencem d'hora i no ens volem parar fins arribar a Istanbul. 18 hores més tard ja hem creuat el Bòsfor i estem a Europa. Volem veure el mar ja que no l’havíem vist des d'abans de Pequín. És de nit i ens trobem al Mar Negre. Estem orgullosos de les nostres motocicletes. Hem fet més de 900 km des que ens hem llevat. La Penélope té una vàlvula cremada, però encara fa un bon paper.

Turquia s'ha modernitzat molt des de l'última vegada que vaig anar-hi, a mitjans dels 70's. La Turquia de l’est continua essent molt exòtica, molt oriental, no obstant, la seva part occidental ja és molt europea. Lamentablement tampoc hi ha temps per explorar Istanbul amb l’Stephen. Tenim una missió i encara ens queden 2.500 km de viatge.

Els dos dies de viatge a través d’Igoumentitia, a Grècia són meravellosos. Hi ha pobles turístics plens de vida i color. El segon dia va incloure 200 km de carreteres de muntanya amb més revolts dels que es poden imaginar. El conductor d’un camió cisterna ens va advertir que la carretera era espantosa, en canvi nosaltres, com a motoristes, la vam descriure com absolutament memorable, com un dels moments culminants del viatge.

Agafem el ferri. Igoumentitia i el ferri cap a Venècia contrasten enormement amb al lloc d’on venim. L’Adriàtic està molt tranquil, passem les 24 h de navegació fins a Venècia sense incidents. Arribem el divendres al matí, o sigui que hem estat dos dies i mig per fer 1.200 km. La Penélope s'està fent pregar per posar-se en marxa, però a aquestes alçades, no podem sentir-nos derrotats. De sobte, em ve al cap que gairebé hem acabat, aviat tornaré a ser un home normal, de mitjana edat, amb un salari esclavitzador, espòs i pare de quatre fills amb moltes inseguretats i elevades hipoteques. S’haurà acabat dir als curiosos... "sí, les nostres motocicletes semblen deixalles, però, justament ara, arribem de la Xina!”.

A les 12:15h, amb pocs minuts de retard ,- com de costum -, arribem al punt de trobada on Rollo i Hans, membres del Phanter Club , ens donen una entusiasta benvinguda. Rollo va ser membre del nostre equip durant les fases de planificació i ens havia promès rebre'ns amb una ampolla de Champagne a la nostra arribada. Va ser una trobada molt emotiva amb la família i els amics. L’aspecte d’en Dick era genial, no tenia res a veure amb el de la persona que havíem posat en un avió 12 dies abans!



Estem molt orgullosos de les nostres motos. A part de la meva forquilla trencada, no hem necessitat assistència externa. Som conscients que hi ha hagut escèptics i fins i tot hem sentit comentaris referents a que no assoliríem l’objectiu. Deien: “Condueixen motocicletes britàniques, s’espatllaran.

Però... tal com diu la dita: “ Qui riu l’últim és qui més riu”



Alguns fets i xifres


· L'equip. Absolutament fantàstics. Com a amics i companys de viatge no podrien haver estat millors.

· Les motocicletes. Mai vam necessitar una clau anglesa per a la motocicleta, ni pel motor ni per la transmissió, ni tan sols per fer les tapetes o la primària ... no va caldre. A part de la meva Penélope, que se li va trencar una forquilla davantera, mai no hi va haver cap avaria que no es pogués resoldre a la vora de la carretera en pocs minuts.

· Vam posar cadenes noves a les motocicletes a mig camí del recorregut total.

· La Penélope va fer tot el recorregut amb el mateixos pneumàtics (Dunlop K70). En Dick va canviar un pneumàtic de darrera a Bishkek (Rússia) i al final del viatge encara hi tenia força dibuix.

· Consum d’oli: La Panther consumeix bastant d’oli i n’hi vam haver d’afegir gairebé ¾ litre cada dos dies durant la major part del viatge. La Norton n’utilitza menys i hi havia períodes en què el consum era mínim. No obstant, al final del viatge, totes dues van patir algunes pèrdues.

· Fins on vam anar? ... no ho sé, però vam fer més de 3000 km per carreteres i pistes, sovint amb un pis deplorable. Em permeto afegir que probablement vam fer uns altres 12.000 km per carreteres espantoses. També vam fer alguns trams en tren i vam utilitzar el ferri de Grècia a Venècia. La distancia total recorreguda durant el viatge gira entorn dels 20.000 km.

· Els nostres guies: Ens resistíem a tenir guies a la Xina i a Mongòlia però en ambdós casos ens van facilitar l’estada i ens van ajudar.

· Vam utilitzar les instal·lacions mèdiques a Mongòlia, el Kirguizistan, la Xina i l'Iran i vam rebre assistència immediata, econòmica i bona atenció per part dels facultatius en la mesura de les seves possibilitats.

· Vam tenir dues tempestes de neu, però gens de pluja en tres mesos. Temperatures superiors als 40ºC a l'Iran i al Pakistan i sota zero a Mongòlia.

· La Norton va patir 4 punxades incloent- n’hi una a la roda davantera, la Penélope cap.

· Moments d’ensurts: N’hi va haver tants que no m’aturaré a anomenar-los i gairebé tots van estar provocats per la resta de conductors. La majoria es van produir a Europa, degut a l’augment del nombre i de la velocitat dels vehicles.

· Vam creuar tres ports de muntanya de més de 3.050 m. . El més alt va ser el Khunjerab (entre la Xina i el Pakistan) a prop de 4.900 m.

· La baixada més llarga ... 800 km de la carretera del Karakorum des de la frontera amb la Xina a Islamabad. Els primers 72 km fins al punt fronterer de Sust van ser els més impressionants. Sinuós descens en ziga-ziga durant tot el camí.

· 30 cintes de vídeo d’una hora i aproximadament 750 fotografies realitzades.

· El països travessats van ser: la Xina, Mongòlia, Rússia, el Kazakhstan, el Kirguizistan, l’Uzbekistan, el Pakistan, l’Iran, Turquia, Grècia, Itàlia, Àustria, Alemanya i Holanda. La Xina, el Kazakhstan i el Kirguizistan els hem visitat dues vegades.

· L’estada més llarga a les fronteres: Tres dies (Rússia / el Kazakhstan)

· L’etapa més llarga: 915 km (18 hores) a Turquia.

· El dia més dur: Possiblement, el primer dia a la sorra de Mongòlia on no podíem passar mai de la segona marxa.

· La benzina més barata a l’Iran, entre 9 cèntims US$ per litre i la més cara, al voltant dels 2 US$. Omplir els dipòsits de totes dues motocicletes, a l'Iran, costava 2,50 US$ aprox. En canvi, l'endemà, a Turquia, valia 55,00 US$.

· El somriure més gran: Per fi ,sortim de Pequín i iniciem l’aventura.

· El moment més dramàtic: Quan la Penélope va caure al riu i a en Dick li va quedar la cama atrapada entre els suports de l'equipatge. D’aquesta mini-aventura se’n va derivar que passéssim la nit acampats a 3.700 m. d’alçada.

· Moments feliços: Veure en Dick córrer cap a nosaltres, a Holanda, com si anés a la recerca d' un milió de dòlars. Trobar l’amic Rollo i el seu cava de benvinguda al final del viatge.

· Millor suport: Les famílies, que ens hi van deixar anar, i que, a més a més, ens esperaven quan vam tornar.


Extret de: The Last Hurrah

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada