9 de gen. 2009

De costa a costa amb una Indian

El 1924, en Phillip N. Gooding que tenia 20 anys, va conduir la seva Indian Scout de 1923 (bilicindrica de 1000 cc a 42º, 3 velocitats, embragatge al peu i podia arrivar a 95 Km/h) des de Baltimore a Los Angeles i va tornar. Aquest és un article que va ser publicat el desembre de 1924 al Baltimore Trolley Topics, el diari de la Blatimore Transit Company, l’empresa on treballava en Phil conduint un autobús. En Phil va fer les fotos, amb una Brownie nova de trinca que havia comprat expressament pel viatge.

“Suposo que l’única cosa que em va aturar va ser el Pacífic”, deia en Phil Gooding quan comentava el seu viatge d’anada i tornada, de costa a costa amb la seva moto.


En Phil i la seva Indian Scout del 1923


A finals del maig passat, el superintendent Martin va dir a en Phil que podria fer vacances i el jove, que sempre havia tingut molt interès per conèixer alguns llocs d’Amèrica, va decidir pujar a la seva fidel motocicleta i anar d’un extrem a l’altre del país. Així, el 30 de maig va començar el seu viatge, que hauria de durar 65 dies per recórrer un total de 15.253 km. Va ser una aventura plena d’interès i emoció.

Sortint de Baltimore, Gooding va travessar les Alleghenies, va circular per les estretes carreteres d’Ohio, Indiana i Illinois. No va ser fins que va deixar St. Louis que la pluja va convertir les pistes en un fangar i va tenir el seu primer contratemps. Va cremar l’embragatge en un dels trams a 19 km de Columbia. Semblava que li quedava una llarga caminada, empenyent la seva pesada màquina per una pista molt dura, però afortunadament va trobar uns obrers en un costat de la carretera. Tenien una mula, una mula blanca, i van acordar que li llogarien per 10$ a fi que el portés fins a Columbia. Allà va reparar la moto en un garatge i va poder continuar el viatge.

Gooding va deixar la Carretera Nacional a Kansas City i va anar en direcció nord cap a Topeka i llavors va continuar per la carretera de la Union Pacific, que es la que es feia servir pel pas dels autocars a través de l’estat de Kansas cap a Colorado. “La carretera que travessa Kansas era tota molt dolenta, diu en Gooding. “Però a mida que el terra s’anava fent més dur, jo anava guanyant temps. La pista més occidental de Kansas és molt muntanyosa. Vaig arribar a Colorado Springs, que es troba al peu del Pikes Peak el dia 9 de juny.


Garden of the Gods


“Vaig passar tot el dia pel Garden of the Gods (Jardí dels Deus) i pujant per la carretera del Pikes Peak fins al cim del Peak. El Jardí dels Deus és una gran reserva amb unes formacions rocoses interessants. La majoria de les roques, vermelloses, són trencadisses. El vent i la pluja les ha tallat formant imatges de caps i cossos d’animals. La pista fins el cim del Peak té 29 km de llarg. Des del cim es pot gaudir d’una bonica vista de les terres dels voltants i de la carretera que acabes de fer, fent ziga-zagues per pujar per la muntanya. Hi ha neu al Peak tant a l’hivern com a l’estiu, i hi fa molt fred. L’alçada del Peak és de 4.301 m.


Carretera de Pikes Peak


L’endemà al matí vaig sortir cap a Denver, i després de vorejar la ciutat vaig anar cap a Lookout Mountain, a unes 32 km. de distància. La tomba d’en Buffalo Bill (William F. Cody) és al cim, on també hi ha un gran museu on es poden veure les seves pistoles i algunes relíquies dels seus dies de lluita amb els indis i del seu Wild West Circus. Cap a l’oest es poden veure els cims nevats de les Rockies i cap a l’est la vall de Denver. La tomba es troba a una alçada de 2.347 m.

Les carreteres que travessen Colorado, la majoria de grava, estan en força bones condicions, però a l’estat de Wyoming això canvia. A Shoshoni (Wyoming), el pont per permetre els cotxes travessar un rierol estava inundat i vaig haver d’empènyer la moto fins el pont del ferrocarril durant gairebé 800 m. Com que les vies del tren i les rodes de la moto no s’han fet per rodar juntes, no va ser massa divertit de travessar-lo.


Per les planúries de Wyoming


Després de creuar el pont, vaig anar a petar al primer tram de desert. Eren només 26 km, però hi havia tanta sorra que vaig trigar 3 hores per creuar-lo amb la moto.

La carretera des de Cody fins a l’entrada del parc de Yellowstone té 97 km. i transcorre a través del Shoshone Canyon, amb una profunditat de 366 a 610 m. i una amplada de 61 a 152 m. El riu Shoshone corre a través de l’engorjat. Al riu s’ha construït una presa de 100 m. d’alçada i 61 m. d’ample, que proporciona aigües de rec a 121.400 Ha. de terra.


La pista de Yellowstone


Vaig arribar al Parc Nacional de Yellowstone el 14 de juny a la tarda i vaig acampar prop del Llac de Yellowstone per passar-hi la nit, a 2.377 m. sobre el nivell del mar.

El llac és un paradís pels pescadors de truites. El Parc, amb la seva increïble varietat d’engorjats, cascades, llacs, guèisers, és el lloc més meravellós d’aquest país.

La major part del parc és d’origen volcànic i té moltes hectàrees d’herba plens de forats escopint gasos i vapor. Hi ha un petit volcà de fang que borbolleja vapor i fang. El cràter d’aquest volcà fa uns 3 m. de diàmetre. Hi ha alguns guèisers que disparen aigua calenta i vapor. El més gran és el Old Faithful. Cada 55 minuts, l’Old Faithfull dispara vapor a 50 m. d’alçada, i el manté a l’aire durant 3 minuts.

Després de passar 3 dies al Yellowstone Park, vaig agafar la carretera del sud cap a Pocatello (Idaho), i vaig anar per la vella carretera d’Oregon, que ja l’havien fet servir els primers vagons del tren, travessant American Falls, Burley, Twin Falls i Mountanin Home a Boise, la capital d’Idaho. Les carreteres per travessar Idaho són molt dolentes i hi ha trams de 65 o 105 km. entre les cases. Sóc al nord del Gran Desert Americà.

Prop de Twin Falls vaig travessar el riu Snake pel pont penjant més alt de tot el món. Des de Boise vaig anar per la carretera d’Oregon a Pendelton, llavors vaig agafar la carretera de Columbia River fins a Portland ( Oregon). Aquesta carretera segueix el riu Columbia durant 241 km. i sempre es manté a menys de 90 m. del riu, de vegades fins i tot, passa a tocar del llit del riu, entre penya-segats de 90 m. Hi ha algunes cascades de 91 m d’alçada. Es considera que és la carretera més bonica de tots els Estats Units.

Després de vorejat Portland, vaig agafar la carretera del Pacífic en direcció sud, a través de l’estat d’Oregon i fins a Califòrnia, la terra de les palmeres i els tarongers. A Vallejo (Califòrnia) vaig agafar el ferry cap a San Francisco. Era a Presidio quan el comandant Maughan va arribar des de Nova York amb la seva avioneta, volant des de la matinada fins al vespre.

El Chinatown de San Francisco és al voltant de 7 edificis de llarg i 2 edificis d’ample. Hi vaig fer una volta que va incloure 2 edificis de túnels que portaven cap a uns caus d’opi deserts.


El Golden Gate – Sense el pont!

Deixava San Francisco el 26 de juny en direcció al Yosemite National Park, a Sierra Mountains. La pujada cap el parc és força bona, les carreteres tenen pendents de 25 graus però són prou amples per permetre el pas d’un cotxe. La carretera està tallada d’un costat per un penya-segat i és molt perillosa. Una relliscada suposa una caiguda de 914 m.


El Yosemite


La Vall del Yosemite té 915 m. de profunditat i 13 km. de llarg. Conté algunes de les cascades més altes del país. Les Yosemite Falls cauen 817 m. cap a la vall.

Hi ha un gran hotel al penya-segat a més de 900 m. sobre la vall on cada nit s’encén un foc al centre que projecta les imatges de les roques sobre la vall. A les nou en punt llencen les brases enceses penya-segat avall. La seva caiguda lenta crea un flux de guspires de 915 m. i 9 m. d’ample que dura uns 5 minuts. Aquesta cascada de foc és observada cada nit per milers de persones a la vall. És una bonica vista per admirar.

Hi ha dues carreteres a la vall. Ambdues són molt perilloses, però conduint amb cura no hi ha massa accidents. Vaig baixar la vall per la carretera de Big Oak Flat i després per la carretera de Wawona, on 6 km. després de sortir de la vall hi ha el bosc dels grans arbres de Wawona. Dos d’aquests arbres tenen forats al seu interior per on poden transitar autobusos i cotxes. El més gran fa 9 m. de diàmetre i entre 80 i 90 m. d’alçada.

Vaig arribar a Los Angeles l’1 de juliol, i durant la meva estada d’una setmana vaig visitar Pasadena i els turons de Berkeley. A Hollywood i als turons de Berkeley hi viuen moltes estrelles del cinema. Tenen les cases més maques que he vist mai. La majoria tenen bungalows amb palmeres creixent per tot arreu. Les roses i els jardins són molt bonics. El 14 de juliol vaig baixar cap a Tijuana (Mèxic) a una “corrida” autèntica i un “rodeo”.

Vaig deixar Los Angeles el 8 de juliol, pel Grand Canyon d’Arizona, travessant el Gran Desert Americà. Els primers 161 km des de Los Angeles fins a Victorville estan pavimentats, però la resta és tota de sorra. Vaig tenir una pila de problemes per conduir per la sorra i només vaig poder mantenir una mitja de 8 km/h.

Quan havia fet 30 km. a l’est de Victorville, la carretera tenia tanta sorra i estava tan feta malbé que vaig trencar el bastidor i la molla del davant de la moto. Com que tenia 80 km. fins el taller o la casa més propers, vaig haver d’esperar que passés algun turista que portés prou filferro per lligar el bastidor.

Eren les 4 de la tarda quan ho vaig deixar córrer i vaig haver d’acampar per passar la nit al desert. A les 7 del matí va passar un cotxe i em va donar més filferro de que necessitava. Vaig perdre la segona nit al desert prop de Needles, Califòrnia. A les 10 del matí de l’endemà hi havia 49ºC a l’ombra i no hi havia massa ombra. Travessant Colorado prop de Needles, la carretera comença a pujar fins a Flagstaff (Arizona), prop del Grand Canyon, a una alçada d’uns quants milers de peus.

Hi ha alguns pobles al desert, separats uns 80 o 100 km. A Flagstaff vaig reparar la moto i vaig prendre el meu primer got d’aigua des de que vaig sortir de Los Angeles. Vaig haver de soldar el bastidor jo mateix, fent servir més del doble de material del que hagués necessitat un soldador expert, però va quedar prou bé i em va poder portar fins a casa sense cap més trencada.


L’entrada del Grand Canyon


Vaig arribar al Grand Canyon l’11 de juliol a les 10 del matí. El Gran Canyon té 1,6 km. de profunditat i 21 km. de llarg. Hi ha un camí molt estret i les mules et porten des d’un extrem a l’altre del riu Colorado.

Vaig caminar 12 km. per la pista del Bright Angel fins el riu. La pista és tan complicada que costa mantenir els peus a lloc i la major part del temps, en lloc de passejar, estàs relliscant.

En molts trams, la pista té menys d’un metre d’ample i una relliscada significa una caiguda d’uns 30 m. A mig camí de la pista hi ha una font d’aigua i alguns petits edificis. El riu Colorado a l’engorjat té uns 23 m. d’ample i és molt tèrbol i ràpid. Després de fer algunes fotos vaig començar a pujar. Vaig trigar 2 hores per baixar i 10 per tornar a pujar. Durant el dia, unes 50 persones en mules baixaven dins l’engorjat i també alguns excursionistes. Hi havia 24 km. de dura caminada però l’espectacle ben bé mereixia l’esforç.

Vaig ser durant 3 dies al Grand Canyon, i després vaig continuar cap a l’est per la pista de Santa Fe a Holbrool. A 30 km. a l’est de Holbrook hi ha el Bosc Petrificat, amb una carretera d’uns 3 km. que travessa el bosc i va a parar a un petit museu. Alguns dels arbres petrificats són molt grans, però estan partits a trossos de 1,5 o 2 m. de llarg. Vaig agafar alguns trossos de fusta i escorça i els vaig portar cap a casa.

Sortint del bosc, en Gooding va travessar New Mexico, Colorado, Nebraska, Iowa, Illinois, Indiana, Ohaio, Pensylvania i Nova York, fins a les Niagara Falls


La carretera de Detroit-Lincoln-Denver a Nebrasca


Durant aquest viatge, deia en Gooding, “He viatjat sol en una moto Indian i he acampat moltes nits. La majoria dels cops he acampat en camps d’herba propers als pobles i ciutats, però si no he pogut trobar un d’aquests llocs a la nit, he acampat allà on la nit m’ha trobat a mi. A la majoria dels campings més grans hi havia cotxes de molts estats de la Unió, i cada nit era habitual trobar de 50 a 100 turistes reunits al voltant d’un foc de camp cantant, fent broma o explicant històries. El turista mitjà és molt agradable i sempre està disposat a ajudar un company amb problemes i a donar-li informació sobre l’estat de les carreteres. He tingut un viatge meravellós, però he de dir que no hi ha rés com la teva pròpia casa.

Hi tornaries?, vam preguntar-li quan va acabar d’explicar-nos el seu meravellós viatge.

“No” Ens va contestar. “Ha estat una experiència meravellosa, i no en trauria res, però no tinc intenció de tornar-ho a fer, de la mateixa manera”

El viatge d’en Phil va durar des del 30 de maig del 1924 fins l’1 d’agost del 1924

Extret d’Advrider

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada