17 de nov. 2008

La volta al món en una Rudge

Aquesta és la història d’un motociclista aventurer, en Stanley Glanfield (de la coneguda fàbrica de motos Glanfield Lawrence Ltd. i més tard dissenyador de les Rudge de Dirt Track) i una Rudge-Whitworth.

Motocicleta molt avançada per la seva època i que en els anys 20 era considerada com la Rolls Royce de les motos. Monocilíndrica de 350 cc, amb 4 vàlvules, amb només 3,5 hp, canvi de 4 marxes, en aquells temps ja anava equipada amb frens de tambor i un senzill sistema anti-blocatge de frenada, i tot això amb un sidecar afegit.

Glanfield la va muntar en solitari, al llarg 18.000 milles (29.000 km), travessant 16 països de quatre continents, en una època en que les condicions de les carreteres, la cartografia i els serveis que podia trobar en ruta no animaven gaire a emprendre aquest tipus d’aventures.

Ens hem de treure el barret davant d’aquest motorista solitari, que el 2 de juliol de 1927, havent treballat tota la nit en els preparatius de la seva Rudge, va sortir de Folkestone (al comtat de Kent, Anglaterra). Seria un viatge que durant 8 mesos, requeriria tota la seva habilitat, resistència i recursos. El sidecar hauria de servir per portar llaunes d’oli i benzina, aliments, mantes i alguns recanvis, però també com a llit.




En Glanfield va començar el seu viatge acompanyat del Sergent de Vol Sparkes, però van haver de separar-se a Bombai. N’Sparkes va arribar a Austràlia via Colombo, entrant per Frementle a l’oest i travessant el continent cap a l’est, mentre que Glanfield ho va fer per Darwin, fent la travessa de nord a sud.

La travessa d’Europa en solitari amb una moto, ja era de per sí difícil en aquells temps, però la van fer amb molt pocs incidents. Un dia, a Amiens, de nit, la Rudge per poc no col·lisiona amb un tren en un pas a nivell prop de Compeigne, i u altre cop, prop de la frontera alemanya, van haver d’apagar un incendi amb els extintors i van haver de travessar el país sense conèixer la llengua, amb la moto una mica socarrimada per finalment, perdre deu dies a Viena perquè s’havia trencat el bastidor i el van haver de reparar allà mateix, al costat de la carretera.

Per tal de prevenir que això tornés a passar, van fabricar un nou sidecar més lleuger a Viena. Era una millora, però el mal estat de les carreters d’Hongria i els Balcans feien caure contínuament en Glandfield de la moto, i a Sèrbia va assumir que si havia fet (65 milles) 105 km en un dia ja n’hi havia prou.

Cap el 15 d’agost havia arribat a Constantinopla on la temuda burocràcia dels funcionaris turcs li va fer perdre nou dies. Es va endinsar al Bòsfor fins a Haida Pasha, on es va veure obligat a agafar un tren perquè no va poder arribar a les fortificacions de Dardanelles. En aquesta part del viatge, els funcionaris van fer tots els possibles per aturar la seva aventura. Per exemple, la policia el va enviar a Payas, fent-lo pujar muntanyes pedregoses i travessar rius i torrents. Quan hi va arribar exhaust, el van fer tornar enrere, més enllà de l’insignificant poblat de Deurtyol per obtenir els permisos per abandonar el país, sense que les seves protestes servissin de res. Va desfer la ruta en la fosca, amb risc d’agafar malària, i un guàrdia armat al seient del darrere.

Després de l’arrest i abocat al seu objectiu, el motociclista anglès aviat es va sentir millor quan va haver de pagar una multa per excés de velocitat circulant cap a Aleppo, amb l’antiga via romana d’Alexandria encara visible al costat de la carretera. Però aquestes boníssimes condicions no durarien gaire. Havia de creuar el desert de Síria, que ja era una gesta en sí mateixa, i a Tel-e-Far, on va demanar aigua, els Àrabs van ser molt hostils, i només un paquet de cigarretes i la posterior accelerada de la Rudge van salvar en Glanfield de patir el mateix destí dels últims blancs que es van aturar allà (la tripulació d’un vehicle blindat, que van ser assassinats...)




No és estrany que en Glanfield es posés malalt amb febre i després d’una curta estada a l’hospital va insistir a continuar conduint, amb una temperatura de 40ºC. Estava preocupat pel calendari que s’havia fixat i sabia que ja tindria un respir en el trajecte per mar des de Basra a Bombay. Va ser un merescut descans perquè la travessa per terra de la Índia des de Bombai a Calcuta estava més enllà de les seves possibilitats. Els rius estaven desbordats pels monsons i la Rudge hauria de ser desmuntada per poder-ne travessar alguns, mentre que la combinació de fang i pluja provocaria molts problemes mecànics. Contra aquestes adversitats amb un promig de 483 km per dia i la fama que l’havia precedit mentre rodava amb la seva poc Rudge amb sidecar per Calcuta de moda.

El pas següent, per mar fins a Penang i després la interminable conducció, a través de la densa jungla, i les torrencials pluges Malaies. Els perills sota les rodes van ser menors des de Malacca fins a Singapur, però la pluja, si és possible, va ser encara més intensa. Glanfield va patir congelacions i per això va decidir cobrir les darreres 17 milles (27 km) fins a Singapur a 60 mph (97 km/h), traient-li tot el que podia a la Rudge.

El pilot havia d’anar fins a Java per embarcar cap a Port Darwin, amb l’esperança d’arribar-hi quan les pluges s’haguessin acabat. Malauradament, quan hi va arribar, el monsó australià no havia acabat encara i la Rudge havia de donar el màxim, pels camins de sorra i terra, convertits en autèntics aiguamolls.

Improvisant ponts amb travesses de tren, arronsant les espatlles i empenyent, en Glanfield li havia de treure suc a la Rudge. Va tenir un company de ruta durant un temps, però només fins que un dia van tenir un accident a causa d’un sot al camí que va fer caure el noi de la moto, que a més va aixafar un peu a en Glanfield. L’hospital més proper era a Boulia, a 200 milles (322 km) i no li quedava més remei que continuar camí per arribar-hi, per salvar-se, patint un dolor terrible. Va haver de travessar rierols i llits de riu, i fins i tot va haver de reparar la caixa de canvis de la Rudge, avariada per haver-la fet anar durant moltes milles, arrossegant-la per la sorra, amb marxes molt curtes.

Al cap d’una setmana d’haver sortit de l’hospital, en Glanfield topava amb una soca oculta al camí que feia saltar la roda del sidecar fent-li fer 3 voltes de campana. Una peça va foradar-li la cama i, tot i que sagnava molt, va haver de recórrer mig quilòmetre a peu per trobar la roda del sidecar. Portava recanvi i a Tambo van poder reparar-la i va continuar la ruta, altre cop contra el consell del metge.

Va haver de superar molts d’altres entrebancs fins que just abans de Nadal ja havia acomplert les 800 milles (1.287 km) de ruta cap a Sidney i a només tres milles (5 km) del destí, el motor de la Rudge es va rendir. Van venir a remolcar-lo però també es va espatllar i al final va haver d’acabar la ruta en cotxe.

Després d’un temps a Sidney, atenent alguns negocis, en Glanfield i la seva Rudge van travessar el Pacífic per tirar endavant la part final d’aquesta marató rutera des de Los Ángeles fins a Nova York, amb temperatures sota zero, aiguaneu, pluja i un vents que mossegaven. En un pas a nivell, com havia passat a França, gairebé perd la Rudge, però amb un fort cop de gas va salvar el dia.

I ho va aconseguir!!! La Rudge havia recorregut 18.000 milles (29.000 km) del pitjor que es por arribar a imaginar. Va arribar a casa triomfant, a l’Estadi Olímpic, i avui es dia es troba al museu de Coventry. No deixeu que ningú digui que les motos eren pitjor que els cotxes per fer aquests pioners dels viatges transcontinentals!!!

Extret de la revista Motorcycle Sport, Agost de 1972, pàg. 296


I així sona una Rudge-Whitworth de l’any 1925
(Imagineu-se un viatge així, d’amunt d’aquesta maquina)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada