9 d’oct. 2008

Operació Impala

L’any 1.962, cinc nois que no passaven dels 30 anys cap d’ells: Tei Elizalde, Enric Vernis, Manel Maristany, Rafa Marsans i Oriol Regàs , emprenen l’aventura “OPERACIÓ IMPALA” recorrent Àfrica de sud a nord (Ciutat del Cap - El Caire) amb tres unitats Montesa 175 cc. de pre-sèrie, que mesos més tard s’anomenarien Impala, i que van aguantar perfectament els 20.000 km de camins de l’època.

Per portar el projecte a terme l'hi van proposar a Pere Permanyer, president de Montesa, com llançament del nou model que estava dissenyant Leopoldo Milá. Ells van aportar les motocicletes i el 50% del finançament, la resta ho va aportar la casa d’olis Winns.

Així doncs, els cinc expedicionaris, amb tres motocicletes Montesa Impala i un Land Rover van fer realitat el seu somni.

A continuació us poso una breu ressenya del viatge relatat per Manel Maristany, un dels participants en semblant proesa.



Era una bromosa nit de desembre de 1961, en una taula del restaurant "Milà" de Barcelona (Passeig de Gracia - Consell de Cent", avui desaparegut) on Pere Permanyer, aquest pioner de la indústria motorística catalana i espanyola ens havia convidat, a mi i als meus quatre companys de fatigues de "Operació Impala", a un sopar de comiat, abans de volar a Ciutat del Cap, des d'on emprendríem la nostra projectada travessia del continent africà en tres prototips Montesa 175 cc amb l'objecte de sotmetre-les a una exhaustiva prova de resistència. Els meus companys eren Oriol Regás, Tey Elizalde, Enric Vernís i Rafa Marsáns, els quatre, experts motoristes. L'escandalosa excepció era jo, que no distingia el puny del gas del puny de l'embragament. Dec consignar en el meu descàrrec que jo havia estat seleccionat com fotògraf i cronista de l'expedició.

A l'hora dels cafès, Pere Permanyer ens va fer signar un document pel qual Montesa es deslligava de tota responsabilitat pels riscos i contratemps que poguéssim sofrir en el transcurs de la travessia. Inútil és a dir que signem en l'acte, sense pensar-nos-els dues vegades. El mateix que hauria fet qualsevol jove en la nostra situació. I, per descomptat, no anàvem a cobrar ni cinc. Com si l'emoció de l'aventura no fos suficient paga!

Per descomptat, no van faltar els derrotistes de sempre que ens van augurar desgràcies per tot arreu. La meva àvia la primera. Estava convençuda que acabaria en una olla dels caníbals. Ni voluntaris que pretenien sumar-se a l'expedició, al preu que fes falta. Preparar una travessia d'aquest calibre és gairebé tan emocionant (o més) que la travessia mateixa. En una nau de la factoria Montesa a Esplugues de Llobregat s'anaven acumulant els equipaments expedicionaris i els regals que ens feien espontàniament moltes empreses dedicades al món del motor. Nosaltres obríem els paquets amb la mateixa il·lusió amb que els nens obren els de l'arbre de Nadal que per aquelles dates es preparaven en moltes llars de Barcelona.

L'equipatge pesat va ser embarcat rumb al Cap vint dies abans de la nostra partida amb avió. Els promotors de l'expedició havia pensant que la idea de fer el viatge de Sud a Nord, amb final a Barcelona, era mes atractiva que al revés. I no els faltava raó. A Ciutat del Cap no hauria hagut ningú per a rebre'ns al finalitzar el viatge.



Vam sortir de Barcelona el 4 de gener, amb unes temperatures mínimes que fregaven els zero graus (equivalents als - 40 de qualsevol llogaret siberiana per aquestes dates) però en Ciutat del Cap ens va donar la benvinguda un radiant sol estiuenc.

En aquesta ciutat comprem un Land Rover que prestaria les funcions de cotxe d'abastiment per a estibar els recanvis, les provisions, la tenda de campanya, un fogonet de butà, dipòsits d'aigua, de gasolina, una farmaciola de campanya, càmeres i cobertes de recanvi i una pistola d'aire comprimit amb la seva corresponent dotació de balins, la nostra única arma per a plantar cara a les feres i tribus hostils a l'home blanc. El vam batejar "Kiboko", que en llenguatge swahili vol dir rinoceront, per la seva increïble resistència i fortalesa.

En la mateixa botiga, li van cargolar la matricula d'Andorra (Principat d'Andorra 2819) que havíem portat en el nostre equipatge. En aquells llunyans temps, comprar un cotxe estranger era molt complicat. Les autoritats andorranes ens van solucionar el problema amb la condició que, a la volta, entréssim per la seva frontera del Pas de la Casa procedents de França. Abans de partir del Cap, el cònsol espanyol, Mario Ponce de Lleó - que ens va cuidar com un pare - ens va regalar un parell d'ampolles de whisky.

En Pretòria, Pilar Rubio, la gentil ambaixadora espanyola en la República de Sud Àfrica, ens va cuinar una monumental truita de patata. Abans d'arribar al ric Limpopo ja no quedaven ni les cues de la truita.

A tots ens va sorprendre gratament el sabor que té una truita de patates elaborada a punts milers de quilòmetres del seu lloc d'origen. És impossible resumir en unes poques pàgines els tres mesos dels nostres accidentats vagabundegis per Àfrica. Vists a través de la perspectiva que presten els anys transcorreguts, els veig com una experiència meravellosa i gratificant. Com per art de màgia, els dolents moments es converteixen en bons. Fins i tot els esglais i garrotades que em vaig pegar conduint les Monteses pels camins enfangats de Rhodèsia (avui Zimbawe) en plena època de pluges. Encara que, com he dit abans, jo havia estat fitxat com cronista, quan un expert es lesionava, aquest passava al Kiboko i jo em feia càrrec de la seva moto. Cada dues per tres m'anava de cap al fang. Els meus companys em treien tibant dels peus, amb molta paciència, em tornaven a col·locar damunt de la moto, em netejaven les ulleres, em donaven uns copets en l'esquena i m'animaven:

- Camina, Manel, que ho estàs fent molt bé. No crec que sigui cap exageració si dic que he estat l'únic motorista espanyol que ha après a tripular una moto en el continent negre.

Recordo amb especial nostàlgia les sobretaules sota la lona de la tenda al final d'una esgotadora jornada pel "bush" rhodesià, assaborint un whisky (que Enric Vernis, el nostre cuiner oficial administrava amb comptagotes). AL lluny s'escoltava rugir als lleons, i milers de papallones i arnes nocturnes voltaven entorn del fanal de petroli. Era el moment de relaxar-se i marcar en el mapa el pas de formiga que havíem cobert aquella jornada. Quan un està en el con Sud africà, la distància que ens separava d'Espanya ens semblava astronòmica.



Encara que ens dominava l'afany de quedar bé amb els nostres patrocinadors i l'obsessió del quilometratge diari, fèiem les parades necessàries per a admirar degudament les meravelles que ens anaven sortint al pas. Un no viatja a Àfrica cada dia. Un moment veritablement sublim va ser quan vam descobrir el nevat cim del Kilimanjaro per sobre dels núvols. Qui no s'ha estremit al conjur del nom d'aquest cim llegendària? Neu en la mateixa línia de l'Equador. I allí estàvem nosaltres, afortunats mortals, coberts de pols vermella, admirant aquest prodigi de la Naturalesa, mentre al nostre al voltant pastaven zebres i wildebest i un rinoceront que no ens llevava els ulls de damunt.

El que ens va ocórrer amb els tonga sobrepassa els límits de la imaginació mes exaltada i confirma que la realitat supera àmpliament la fantasia. Els missioners espanyols de Kariangwe ens van aconsellar que els anéssim a visitar, sens falta.

- No es tractarà d'una tribu hostil a l'home blanc? - preguntem recelosos.

- Que va! Tot el contrari! - va contestar a l'instant el pare José - Solament heu de saludar-los dient "Tarumba boig boig!" perquè us acullin com a germans.

- No és possible - contestem nosaltres que crèiem haver escoltat malament - Ens fregiran a cops de llança! - Si no és que no ens fiquen directament en la cassola - va observar lúgubrement Tey Elizalde.

Tenien raó els missioners. Davant la nostra profunda sorpresa, els tongas van respondre al nostre tímid "Tarumba boig boig" amb fervoroses mostres d'entusiasme: - Tarumba boig boig! Tarumba boig boig!

A la vista de la càlida rebuda que ens dispensaven aquells "salvatges", Rafa va llançar a l'aire un grapat de banderetes de Montesa. En un segon, el poblat es va convertir en una festa eixelebrada de tongas que ballaven entorn de nosaltres tocant el tam-tam i ondejant les banderetes de paper sense deixar de cantussejar el "tarumba boig boig", mentre nosaltres ens doblegàvem víctimes d'un atac de riure. Encara ric quan ho recordo. Era com viure realment la pel·lícula de "Les mines del rei Salomón" en pla pacífic. Oriol va regalar al gran cap Siansale una jaqueta de "Wins" (altre dels nostres patrocinadors) i un casc de guàrdia urbà barceloní, presents que figuraven en el nostre equipatge previstos per a aquests casos de confraternització amb els nadius. Siansale va correspondre amb una gallina blanca i el nomenament de fills adoptius de la tribu. La gallina blanca la compartim, a la volta, amb els missioners i les monges de la missió de Kariangwe. No trobo paraules per a expressar l'admiració i el respecte que em van merèixer aquestes últimes: unes dones blanques enterrades voluntàriament en ho mes profund d’Àfrica para fer el bé als seus semblants sense esperar gens a canvi. Heroïnes abnegades i anònimes, sense cap relació amb la baronessa Blichsen de "Memòries de Africa". Ignoro el que s'haurà fet d'elles després dels profunds i agitats canvis que s'han produït a l’Àfrica des de la independència de les antigues colònies.

I parlant d'independència, no creo que Àfrica hagi millorat després de la partida dels europeus. En l'actualitat, amb les motos de trial actuals, la travessia del continent es podria fer en menys d'un mes. Si les circumstàncies polítiques i les lluites tribals ho permetessin. És la meva opinió personal.



A Isiolo, en la frontera de Kenya amb Abissínia, vam ignorar olímpicament el cartell que prohibia internar-se en el Districte de la Frontera Nord, una terra salvatge i desèrtica on, no feia molt temps, una expedició suïssa havia estat delmada per una banda de somalis. El “District Comissioner” - un anglès rubicund amb shorts i monòcul - va segellar els nostres passaports i ens va desitjar bona sort:

- Good luck, boys!

Saltava a la vista que era un esportista. Van ser aquelles unes jornades molt dures, que van posar a prova la resistència de les motos i el mestratge dels meus companys. Entre les pedres del camí apuntaven unes espines punxents, durs com l'acer, que travessaven les cobertes de les Monteses com si fossin de mantega. Cobertes normals, de ciutat, gens de tacs. També apurem al límit l'autonomia del nostre equip motor. La capacitat dels dipòsits de gasolina embarcats en el Kiboko estava calculada per a fer 600 quilòmetres sense repostar. Ja anàvem pels 550. Si al final de l'última etapa, ja a Etiòpia, no trobem una destartalada però providencial gasolinera, allí ens haguéssim quedat, sense possibilitat de demanar auxili. No teníem ràdio ni res de semblant. Ens havíem aventurat en aquell maleït desert sota la nostra pròpia responsabilitat. Jo no vaig a discutir el mèrit enorme els participants del ral·li París-Dakar, però si un pilot es perd, en un segon és localitzat pel seu transmissor de senyals via satèl·lit, i un vehicle acudeix en la seva ajuda.

En una acampada a l'aire lliure (ens donava molta mandra muntar la tenda) descobrim la cua de l'Óssa Major i l'Estrella Polar ran de l'horitzó. Volia dir que ja havíem entrat en l'Hemisferi Nord. És un detall en el qual no havíem caigut quan vam creuar l'Equador per primera vegada, entri Kenya i Uganda, a 3000 metres d'altura i amb un fred que pelava. El que va ocórrer és que la policia de fronteres sudanesa no ens va deixar entrar en el seu país (perquè no fóssim testimonis de les matances que perpetraven entre els negres cristians i animistes) i vam haver de tornar a Nairobi per a tractar de trobar una ruta alternativa per Etiòpia. Una senyora volta, en poques paraules.



D'aquest últim país creuem a Sudan, molt mes al Nord de la zona de guerra, i a Kasala, la primera població àrab, vam anar amablement convidats a passar la nit en la presó però per un problema amb els passaports i els visats. Els àrabs són molt tiquis-miquis amb els europeus. AL final ens van deixar sortir, i creuem el desert de Núbia fins a Jhartum, on vam ficar les rodes de les nostres fatigades Monteses en les aigües verdoses del pare Nil. Ja començaven a acusar els efectes de la duresa de la marxa. Després de molts tombs i peripècies que serien molt llargues de contar, una matinada ens parem a canviar una bugia (creo que era de la moto de Tey) que havia fet una perla. Havíem conduït tota la nit per a escapar a la calor del dia i els rigors del sol. Estàvem cansats i morts de somni. Recordo que Enric Vernis va dir:

- Mireu que muntanyes tan rares es veuen allí.

Ens refreguem els ulls lleganyosos i mirem on assenyalava el nostre amic. Era veritat, a la llum grisenca de l'alba, unes curioses formes còniques es destacaven per sobre de la línia de l'horitzó.

- Però si són les Piràmides! - va dir Oriol donant-se una palmellada en el front.

Era veritat, les mirem estupefactes i emocionats. Era una evidència incontestable que havíem creuat Àfrica de cap a cap. Bé, faltaven uns pocs quilòmetres sense importància per a arribar al Caire i el mar. Era el 24 de març de 1962. Per a celebrar-lo, vam grimpar als 150 d'altura de la Piràmide de Kheops i vam reptar a la camera sepulcral del difunt faraó per una estret passadís que olorava a suor i aire viciat. Era millor no pensar que sobre els nostres caps gravitaven milions de blocs de pedra rigorosament tallats. Dues curioses experiències que recomanaria a futurs viatgers al·lèrgics al vertigen i la claustrofòbia.

En Alexandria vam donar finalment vista al Mediterrani, el nostre Mediterrani, tan lluminós i blau com pot contemplar-se en la Costa Brava. Ens banyem en una platja solitària, vam menjar a l'amable sol de març i vam brindar amb les últimes restes de whisky consular que Enric Vernis havia posat en lloc segur. Després ens endormisquem al sol, relaxats, amb la consciència molt tranquil·la: havíem complert el nostre compromís amb els nostres patrocinadors i amb nosaltres mateixos. Des d'aquell moment ens va abandonar l'obsessió del quilometratge diari.

Camí de Tunis, on teníem previst embarcar per a la Vella Europa, vam visitar els cementiris militars dels soldats anglesos i alemanys morts en la batalla del Alamein. La seva senzillesa els feia mes emocionants que les mateixes Piràmides que havíem deixat enrere: centenars i centenars de creus plantades en les sorres del desert en files que es perdien de vista. En una es llegia: "Aquí jeu un soldat sol conegut per Déu". Ens allunyem en silenci, a marxa lenta i amb el cor encongit.

Un vel de indefinible malenconia tenyí aquelles últimes jornades d'Operació Impala vorejant la riba Sud del Mediterrani. L'aventura tenia els dies contats. Les nostres tres Monteses petardejaven animoses per la Via Balbia, un record positiu de l'ocupació italiana. Magolades i despintades, acusaven la pallissa dels mes de 15.000 quilòmetres recorreguts. Havien perdut la brillantor dels seus colors originals. Però el dur banc de prova africà no havia pogut amb el seu tremp indomable. No m'estranya que encara es vegin Monteses Impalas pels carrers de Barcelona.

Prop de Trípoli, una tempestat de sorra va fer que la "Lucharniega" (la moto d'Enric) gripara. Tey Elizalde i Rafa Marsans li van canviar els cercles del pistó amb la seva acostumada habilitat. Va ser l'últim contratemps greu de l'aventura que estava a punt d'acabar. Qui mes, qui menys, tots teníem ganes de tornar a casa.



En Tunis embarquem cotxe i motos en el "President de Cazalet", i nosaltres traiem passatges de quarta classe ... perquè no havia cinquena. Els fons expedicionaris, esgotats, no donaven més de si. En el celler, amuntegats amb els emigrants nord-africans que viatjaven a França, vam suportar un temporal que va sacsejar el nostre vaixell com si anés una zodiac de platja. La pitjor nit d'Operació Impala, sense cap dubte. AL matí següent desembarquem en Marsella mes morts que vius.

Per a complir el compromís contret amb el govern andorrà pel tema de la matrícula de Kiboko, vam creuar el Port d’Envalira satisfet de neu, suportant un fred del dimoni. Curiós epíleg per a un viatge africà. En Andorra la Vella ens esperaven els nostres patrocinadors i diversos familiars. Tot el món ens felicitava. Fins als duaners espanyols de la Seu d'Urgell.

Hauria estat el dia ideal per a passar una partida d'ampolles de whisky de contraban. En Barcelona ens van tributar una rebuda triomfal. I en la catedral ens van cantar un Et Deum, com si fóssim Colón o algun altre navegant famós que hagués donat la volta al món. Estàvem avergonyits. Era el 16 d'abril de 1962.

Homenatge als membre de l’expedició a l’Associació Esportiva Micorella de Martorell


Si voleu més informació no més us heu de gastar 20 € i comprar aquest llibre.

Operación Impala: 20.000 Kms. de motocicleta a través de África
Autor: Manel Maristany
Editorial: CIE-DOSSAT

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada