14 d’oct. 2008

Moto Igualada Kilimanjaro

A primers de 1973 la expedició queda perfilada, llimant certes divergències, per Jaume Travesset i Santi Godó. Desprès de dos anys de preparatius, decideixen sortir l’estiu de 1974 amb dues motos de trial Bultaco Sherpa 250 i un vehicle tot terreny.

La intenció era fer tot el viatge damunt les motos. Es pretenia travessar Espanya, Marroc, Sàhara Espanyol, Mauritània, Senegal, Malí, Costa de Marfil, Ghana, Togo, Dahomey, Nigèria, Camerun, RCA, Zaire, Rwanda i Tanzània. Un cop en territori masai, repassar les motos, adequar-les als problemes d’altura, neu i gel per fer el cim del Uhuru-Peach del Kilimanjaro de 6.010 m. (segons dades actuals en realitat son 5.895 m.). Les mateixes motos devien retornar per una ruta central, es dir, pel Sàhara Argelí. En teoria deurien cobrir uns 20.000 km. amb quatre mesos.

EQUIP HUMÀ

Es tenien que anar cobrint forats. Necessitàvem un bon mecànic capaç de solucionar els possibles problemes tant del tot terreny com de les motos. Buscàvem un jove capaç d’aquesta tasca i que estes disposat a passar 120 dies fora de casa. Juli Bernaus, de 31 anys, va ser qui els hi va treure aquesta preocupació.

El viatge es presentava complexa, tindríem ocasió de passar per llocs impressionants, de conviure amb tribus primitives, per això pensàvem amb un bon fotògraf ja que volien aprofitar al màxim les possibilitats de l’expedició. Josep Bou Farreras un jove fotògraf de 23 anys va ser elegit per aquesta tasca.

Més tard, Joan Modo Parera, un cineasta amateur però amb diversos premis internacionals en el seu haver, se’n encarregaria de les filmacions en les faldes del Kilimanjaro.

A Bou, a més de les càmeres i filmadora, li encarreguem la secretaria de l’expedició. Des de als inicis seria l’encarregat del paperam i dels números.

Era precís sotmetre, tant als components com a les motos, a uns canvis d’aclimatació i alimentació molt diferenciats, com son el desert, la selva i l’alta muntanya. En realitat durant el viatge, vam aguantar 58º a Mauritània, a la selva una elevada humitat al ser èpoques de pluja, amén dels –20º que vam suportar al pujar el Kilimanjaro. Amb aquests canvis tan sobtats, la alimentació i el realitzar l’ascensió sense oxigen, necessitàvem un bon metge o d’un home com Jaume Llansana, de 23 anys, que amb els seus estudis i preparació poguera complir amb aquesta difícil papereta.

Les motos tindrien que rodar sempre, tant en sorra com en fang i a l’hora situar-les a més de 6.000 m. d’altura sense cap tipus d’ajuda, per tant era precís un equip de motoristes altament qualificat. Josep Mª Lladó Costa, amb els seus 18 anys, era un home extremadament fort, fred i tècnic. Era el que ens convenia, sent la peça clau de l’ascensió en moto. Travesset, Bernaus, Llansana i Casas, formaven la resta de motoristes pels relleus i la pujada.

L’equip estava complert, però era precís comptar amb la possibilitat d’alguna baixa per malaltia o accident. Necessitàvem una reserva de gran qualitat humana, un home que poguera substituir a qualsevol de nosaltres. Josep Mª Casas Busquet, estudiant de biologia, de 23 anys, reunia tots aquests requisits.

PINZELLADES DEL VIATGE

Es trenquen dos brides i la llanta d’una moto. Les brides les compren en ple Sàhara a 2.200 ptes. La unitat. En El Aaiun, en una ferreteria, les compren a 69,40 ptes.

Ja en el Sàhara Espanyol molts controls per part de les tropes nòmades, es un dir popular que estan més preparades que la pròpia Legió.

Sàhara espanyol


Visitem detalladament les mines de fosfats de Bu-Craa. On en cada paletada es carreguen 60 tones de material a una cinta transportadora que, al llarg 120 kms., el trasllada fins El Aaiun. A la mateixa platja es carregat en bucs que el porten a Canàries i d’allà la major part va cap el Japó.

Ja en Mauritània ens entretenim jugant a treure aigua dels pus per camells, fem ús de la brúixola i veiem els primers miratges. Experimentem els primer enfonsaments compromesos a la sorra. Un bon nòmada ens ensenya el que es la llei de l’hospitalitat al desert. Tot això a la ruta d’Atar, on no fa molt tres francesos van perdre la vida.

Mauritània


Bevem 13 litres d’aigua per persona al dia, ni transpirem ni orinem. En una petita franja que entra un altra cop al Sàhara Espanyol acabem amb la resta d’existències de llet. De manera que al travessar el riu Rosso, que separa Mauritània de Senegal, uns llavis ressecs ens acompanyen.

Un respir a Dakar, amb visita a la illa de Goré la qual te un trist historial per la tracta d’esclaus.

Més tard a Tombacunda, per una estupidesa del patró de la plataforma on hem d’embarcar els vehicles, dos expedicionaris quedem a terra sense passaport ni diners. Finalment podem reagrupar-nos a Hamako, ja en Malí.

En Sakaso assistim a un mercat colorista i coneixem al pare Camilo Ochandorena, un bon navarrès que està de missioner allí.

Costa de Marfil comença a ensenyar-nos els seus dents: al passar el poto-poto el tot terreny està a punt de bolcar. Però, a pesar de les dificultats, les motos responen be.

En Adbidjan mil venedors enganxosos baten el record del que fins ara hem conegut.

Ghana, amb la seva corrupció policial, els seus 54 controls militars i el seu recent canvi de circul·lació de esquerra a dreta ens sorprèn.

Togo, amb els seus 53 kms. d’amplada ens sap a poc. Tant que, tres dies després, tornem a la seva capital Lorpé per efectuar una demostració de les nostres Bultaco al ministre de finances i al coronel cap de la Policia.

NIGÈRIA, ELS IBOS, CAMERUN

Arribem amb recel a Nigèria. Ens havien dit les mil i una d’aquest pais i en realitat potser va ser on vam trobar més col·laboració.

A Lagos, la capital, en plena festa de lladres. Cent comparses disfressades es cuidaven de donar bona garrotada a qui portés sabates als peus. Un policia, després de sis hores de patir, ens treu de la capital.

Ja a la regió del Ibos (Biafra), retrobem passades guerres i actual guerrilles. Cada setmana, en public, son afusellats dos guerrillers dels Ibos.

El Camerun bilingüe, amb els seus dialectes i els seus monuments funeraris, ens acull. Tenim ganes de veure fauna salvatge, ja que fins al moment no més hem vist que pacífics camells, llagostes gegants, mones saltimbanquis i escarabats. Sempre i a tot arreu les motos son la atracció, el motiu de la conversa o la concentració de grans i petits.

Les 11 fulles del Carnet de Passatge de Duanes van gastant-se i sols ens en queden tres. Aquesta errada es imputable als que ens van assessorar en el seu moment, dient-nos que amb això en tindríem prou ja que molt països africans no el demanaven. La realitat va ser que, a excepció de Marroc, Algèria i Sàhara Espanyol, tots els altres països ens la van demanar. De haver-ho previst, hauríem fet servir el Carnet Familiar Anglès, que te 25 fulls.

COMENCEN LES INCIDÈNCIES

Entrem a la República Centre – Africana veient com xinesos ensenyen a cultivar les terres als agricultors africans. Travessem el país resant ja que els punts de venda de benzina porten anys tancades. El combustible s’ha de comprar en el mercat negre, no sempre ni ha i el preu es a voluntat dels musulmans que controlen el mercat.

Encara no veiem molta fauna salvatge, però ens conviden a una casa on podem palpar 35 parell de ullals d’elefant, entre els quals en destaca un parell de 57 kg. Cadascun.

La fruita es exòtica, bona i barata, com a exemple: vam comprar una pinya a 3 ptes. , 57 plàtans per 7 ptes i alvocats i papayes a 2,80

A Zaire vam entrar amb mal peu. Es va avariar el barcassa que tenia que creuar-nos el riu. Als 4 km. Trenquem una ballesta, als 6 km. Bolquem per primera vegada. desprès de 40 km., maleint la carretera, dormim com troncs en una petit poblat. La suau i monòtona música amb la que ens van despertar els indígenes es va tornar vinagre. Per la nit ens havien robat alguna peça de roba, diners, tots els passaports i la documentació dels vehicles. Per sort la documentació la vam poder recuperar.

Congo Belga


Aquest dia bolquem 7 vegades i fem servir el tràctil , com a últim recurs, dues vegades. En una forta pendent, mentre meditaven sobre el nostre atzar, ens estripen la lona del tot terreny i ens roben 4 sacs de dormir, tres botes despariades i dos parells de Dunlop. Per salvar 6 km. En aquestes condicions vam estar tres dies. Per postres el pinyó de distribució va petar i sense possibilitat de canviar-lo vam tenir que fer servir l’enginy per arribar al Serengueti i buscar recanvi.

Ja a Rwanda, desprès d’un parèntesi molt breu i gaudir de l’hospitalitat del missioner pare Tió, tornem a fer camí i comencen un altra cop les penalitats. Estem en un país socialista i aquí els suborns i pactes no tenen efecte, millor dit, si que en tenen però en negatiu, el nostre Carnet de Passatge de Duanes s’ha acabat ... o ens procurem un altra Carnet o bé paguem 60.000 ptes. Durant una setmana la expedició queda separada, quatre dies parats a la duana per solucionar els papers, sense quasi menjar i sense aigua potable. Els altres tres dies per fer els 1.200 km. Que hi ha fins a Marangu Hotel. Emocionat encontre amb la resta de la expedició que fa dies ens està buscant per Tanzania i Kenya.

L’ASCENSIÓ

El pròleg de la pujada va transcórrer de les dotze del migdia fins a les onze de la nit en el Marangu Hotel, telefonant al nostre ambaixador perquè contactes amb el director del Parc Nacional, el senyor Leif Morton, a fi d’aconseguir els permisos necessaris. Mengem desganats amb les mirades inequívoques dels servidors africans. En el fons ens prenen per uns boixos quant s’assabenten de que volem pujar al Kilimanjaro en moto.

A les 16:30 del dia següent per fi es presenta Leif Morton per negociar els permisos. La seva negativa es taxativa: Les motos mai entraran en el Parc Nacional, es una aberració que aquests artefactes portadors de gasos i sorolls circulin per allí molesten als veritables amants de la natura.

Intervé en la conversa Ertha Lane, la propietària del Marangu Hotel, dient que ja tenim permís del govern de Tanzània per fer l’ascensió. A part d’això li recorda que per gasos i sorolls els Land-Rovers que pujaran l’any entrant per la carretera que ells mateixos estan construint, de cara a potenciar el turisme del Parc Nacional.

S’acomiaden i tornen a les 6 de la tarda, amb un permís per fer l’ascensió per la via anomenada Moshi en lloc de la via Marangu que es la escollida per nosaltres. Ho rebutgem ja que es del tot inviable pujar amb moto per la via Moshi, exigint-li una carta del ministre desautoritzant el que abans havia autoritzat, evidentment se’n van molt molestos.

Al matí següent fem unes gestions telefòniques amb el nostre ambaixador. A les onze de la nit rebem la visita dels nostres interlocutors. La cosa es suavitza, ara ens demanen que els hi tornem la carta que ens havien donat ahir, a canvi de l’autorització per fer l’ascensió per la via Marangu. Segurament, al repassar tota la documentació, han vist el primer permís concedit per Ministeri d’Afers Estrangers on especifica que podem utilitzar aquesta via.

Així, de cop i volta, a una hora intempestiva, encara atordits, ens acomiadem d’unes persones que han lluitat com nosaltres pel que creien just. Al anar a donar la ma a Leif Morton quasi m’he la retira, però al final accepta la nostra invitació a té i ens felicita.

Al dia següent, desprès de notificar la bona noticia al nostre ambaixador, ens posem en camí, es precís arribar al segon refugi i pernoctar a 3.700 m. A partir d’ara sols les càmeres i nosaltres mateixos serem testimonis del esforç. Es d’agrair veure les atencions que Josep Mª Lladó te amb la seva moto (B-1007-AM).

Josep Bou, com sempre, està embotit amb les seves cameres i filmadores. Quasi no parlem, però tots portem una flama d’il·lusió a dins, la sentim i la palpem, es precís assolir-ho. Hem de situar, sigui com sigui, i sense ajut les motos al cim.



Fins el primer refugi, el paisatge es d’un verd intens, els arbres destil·len humitat. El camí es estret, ple de pedres que ens van anunciant les primeres dificultats. Del primer al segon refugi, grosses arrels i enormes arbres caiguts obstaculitzen l’avançament de les motos..

El dia 22 dormim a Orombo-Hut, pel matí efectuem la mitja travessa fins al Kibo-Hut en pla d’aclimatació. El dia 23, ja per la tarda, arribem a l’últim refugi, estem ja a 4.800 m. Les motos son situades per Travesset i Lladó una mica més amunt.

Per la nit el fred es intens i la respiració una mica fatigosa. Però no sembla necessària l’ampolla d’oxigen i la màscara tal com van fer servir Barret i Lacombe quant van pernoctar en aquestes mateixes alçades.

El dia 24 comencem a trobar veritables dificultats. En Jaume Travesset, el nostre cap d’expedició, està fent veritables esforços , s’està esgotant per portar endavant la il·lusió que fa tant anys porta a dins. Es la primera vegada que Josep Mª Lladó diu que la cosa es molt dura, dona a entendre la dificultat que té passar per les tarteres de roca volcànica sense ajuda.

L’equip sencer assoleix la punta Gilman’s a 5.820 m. Les dos motos queden de la següent manera: la B-1008-AM a 5.100 m., més o menys a l’alçada de la cova Meyer. L’altra, la B-1007-AM, a 5.500 m. El més molest es desfer el camí per, al mati següent, tornar a sortir de Kibo-Hut per arribar al cim.



Saimón, el nostre guia, s’oposa a la nostra idea de fer vivac. No tenim el material adequat per fer-ho i ho considera una gran imprudència. Per la nit, mentre mengem amb bona gana, comentem les incidències. Una cosa la tenim clara: sols pujarem amb una moto. Jaume Travesset ha donat més del que tenia, està molt cansat i per altra banda, cap dels nostres pilots, es veu capaç de carregar amb la moto. La veritat es que els que anem a peu prou tenim amb nosaltres amb tantes pujades i baixades.

En quatre ocasions el guia en ensenya els llocs on anteriorment s’han fet servir cordes per pujar. Lladó es nega amb rotunditat a qualsevol ajuda. Hi ha un moment que ens pensem que es desmaia, però afortunadament es refà.

Així arribem al dia 26, el dia clau. Pels nostres caps desfilen els dies passats i les persones que ens han ajudat i, com no, aquelles persones mesquines que gaudirien del nostre fracàs. Procurarem no donar-los aquesta alegria: Hem de pujar !!

A les relliscoses tarteres hi hem de sumar les grans pedres del últims 500 m. Una mica abans de salvar les pedres el carburador falla, hem d’arreglar-lo. Juli Bernaus un cop més s’apunta un èxit. Desprès els cops de pedal per posar-la en marxa ens fan adonar de l’alçada a que ens trobem. Cada cop de pedal costa estar una bona estona de descans per recuperar la respiració.

A las tres de la tarda hem assolit, i aquesta vegada amb la moto, la punta Gilman’s. Estàvem a on havien arribat Barret i Lacombe, però sense oxigen, sense cordes, sense empentes i amb una moto que portava rodats més de 20.000 Km. Però no n’hi ha prou amb això, sabem que un neozelandès amb una CZ txecoslovaca va arribar al cim del Uhuru-Peach. Es necessari arribar-hi, sense ajudes ni cordes, ho hem de fer.

Son dos hores de marxa amb un paisatge esplendorós a la nostra dreta i allà lluny muntanyes de gel ens acompanyen. Els que anem a peu bufem com a condemnats, tinguis en compte que cap de nosaltres som muntanyencs experimentats. La moto, amb Lladó de pilot, segueix – pas a pas – avançant.

Son les cinc de la tarda del 26 d’octubre de 1974, ens abracem i plorem tots plegats. Estem al punt més alt del continent africà, estem a 6.010 m. d’alçària. Es la primera vegada que una moto, sense cap mena d’ajuda aliena ni cordes puja a aquestes alçades. Som els segons que pugem al Uhuru-Peach en moto. Saimón i els tres portadors que ens acompanyen en aquesta aventura ens abracen i comparteixen la nostra alegria.

En el cim




Desprès de les fotos i la filmació de rigor, es precís descendir.

Havent deixat darrera el territori de Kenia i desprès d’una parada forçosa a Etiòpia de més d’un mes a causa dels disturbis d’aquell país en les ultimes dates, els cinc membres de l’expedició que encara quedaven al continent africà, van arribar a casa seva el 13 de gener amb el seu objectiu complert.

Relat: Jaume Llansana
Fotos: Josep Bou

Anys més tard, el 1977, aquesta colla va fer el mateix però aquest cop en el Aconcagua, pujant amb Sherpa T 350. Aquí si que les van passar “canutes” de veritat ..... però això ja es una altra història. Potser la propera ????

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada