15 d’oct. 2008

Expedició Moto Igualada – Aconcagua – Amazonas

Quan el comandant de l’avió diu allò tan típic de “volarem a tants milers de metres d’alçada” ja sap que a ningú l’hi importa i que tothom està pendent de les taronjades i les hostesses. Poc es podia pensar que algú s’estimularia amb això de l’alçada. Efectivament, cinc són els inconscients que reaccionen. Cinc són els que tenen una mateixa obsessió, una obsessió de 7.000 m. Els 7.000 m de l’Aconcagua.



Estem volant cap a Argentina, la república sud-americana que té el cim més alt d’Amèrica, l’Aconcagua, amb els seus 7.035 m sobre el nivell del mar, a la província de Mendoza i fent frontera amb Chile. Anem cap allà.

Amèrica, escala a Río de Janeiro per continuar cap a Buenos Aires.

En sortir de l’avió “topem” amb l’estiu. Acabem de sortir d’una Barcelona que es prepara pels Nadals, és dissabte 18 de desembre de 1976. Aquesta és l’època més bona per a l’ascensió, gener i febrer són els mesos ideals per a l’intent.

A la violència del “xoc” va contribuir la nostra indumentària: a Barcelona ja vam muntar el nostre numeret per despistar els encarregats de l’equipatge i poder colar més de 20 kg cadascú, però amb tot, vam haver de posar-nos a sobre les peces més pesades, que resulta que són les que abriguen més, les de llana, botes, mitjons gruixuts, etc. Un etc. directament proporcional a la quantitat de suor que ara ens inunda.

Davant de la impossibilitat de prendre refrescos per manca de moneda del país, vam visitar repetidament l’estand de turisme on obsequien els viatgers amb cafè brasiler calentet. Bé.
Sortim una mica nerviosos cap a Buenos Aires.

A la capital argentina fallen tots els contactes previstos, hem de començar de nou, anem d’un cantó a l’altre i ens anem acostumant a que ens parlin durant hores sense dir-nos res. Aquí a Buenos Aires no tenim res a fer i l’Aconcagua és a 1.100 km cap a l’oest. Connectem amb Rosell, català , propietari d’una companyia de transports i amb un dels seus camions traiem els 500 kg de càrrega que han arribat en avió paral·lelament amb nosaltres.

En aquesta càrrega de mitja tona portem les motos desmuntades, dues Bultaco Sherpa T350 amb tot tipus de recanvis i accessoris per actuar com a trialera a la muntanya i com a tot terreny a la travessa que pensem fer després a través d’Argentina, Paraguai, Brasil i Veneçuela. També portem tot l’equip d’alta muntanya i una gran quantitat de material fotogràfic i fílmic.

ARRIBEM A MENDOZA

Mendoza, capital mundial del vi (segons els ells, és clar), apareix al bell mig d’una zona àrida com un gran oasi. Ciutat situada pràcticament al peu de l’Aconcagua viu molt intensament tot allò que està relacionat amb la muntanya i la serralada andina.

Ens esperaven. Tornen els de les motos!! Resulta que el nostre intent no és el primer, al febrer d’aquest mateix any Frank Lucas, (importador de Bultaco a França) amb cinc companys més va intentar batre el nostre rècord mundial aconseguit al Kilimanjaro (6.010 m) a l’octubre de 1974. Van arribar a 4.400 m amb el mateix model de moto que les nostres.

Ens reben molt bé, tant pels catalans com pels argentins, ens proporcionen tot tipus d’ajuda i ens acullen a les seves cases.

Amb els Miranda, de Sabadell, passem els Nadals.

AQUESTS SOM NOSALTRES

JOAN COMELLAS, 22 anys, mecànic, treballava al taller d’en Julio Bernaus, és per això que coneix tot el que està relacionat amb expedicions d’aquest tipus que s’han realitzat a Igualada, ciutat a la que vivim tots. És solter, va deixar la feina i és la seva primera expedició. Als tallers de “La Camionera Mendozina” comença a muntar les dues motos, en un dia ens les deixa llestes i lluents. Les Sherpa són completament de sèrie i les ha muntat amb culates normals de trial, carburadors amb xiclet normal, bugies Champion tirant a calentes i al final deixa els amortidors Bettor que venen de fàbrica. Cobertes de trial Dunlop darrere i, davant una Pirelli i una altra Michelin. Olis corrents al canvi i l’embragatge, i per a la suspensió del davant líquid hidràulic.

SANTI GODÓ, 42 anys, va formar part del grup de l’expedició al Kilimanjaro. Va deixar el seu comerç de material d’oficina en mans de confiança i es va acomiadar, per tres mesos de la seva dona i els seus tres fills.Ha iniciat tots els contactes, recollit la informació necessària i se’n cuida de cobrir el pressupost (que deu anar per la meitat, més o menys). Es desplaça a Puente del Inca per connectar amb el Mayor Barrault, cap de la companyia d’esquiadors d’alta muntanya “Teniente 1ª Francisco Ibáñez”. Porten més d’un any escrivint-se i les informacions aconseguides han estat molt útils. Ho prepara tot per l’immediat desplaçament a la base de la muntanya i va concretant l’ajuda que ens prestarà l’Ejército Argentino a l’ascensió.

JOSEP BOU, farà 27 anys durant l’ascensió, fotògraf i solter, amb les seves màquines va captar, fa dos anys, el viatge i l’ascensió al Kilimanjaro. Va deixar la seva feina de disseny en una empresa de teixits de punt d’Igualada. A més de filmador i fotògraf és el secretari i no deixa d’anotar noms, adreces i dades en una llibreta que sempre porta amb ell. Es passa el dia donant voltes i “disparant” a qualsevol cosa, tenint molta cura de no enfocar policies i militars, que no estan per bromes. Va pensant en la pel·lícula que després ens servirà per cobrir el pressupost, projectant-la en motoclubs, col·legis, etc. (atenció motoclubs i col·legis, recordeu el paràgraf anterior).

JAUME LLANSANA, 29 anys, va participar en allò del Kilimanjaro i al Raid de Ciudad del Cabo. Solter, va deixar per un temps la seva feina de professor d’informàtica. Està acabant de muntar la farmaciola d’alta muntanya reforçant-la amb fortes cremes protectores solars. La “puna” o “mal d’alçada” és la seva obsessió, intentant informar-se i assimilar tot el que es diu sobre el tema. Porta ja subministrades moltes pastilles per tallar diarrees, les típiques diarrees estivals de Nadal. Fem la nostra primera revisió mèdica en terres americanes, a Barcelona vam passar per les “màquines de tortura” del Dr. Castelló de Medecina Esportiva de l’INEF que ens van repassar a fons. El metge ens ha trobat amb tots els símptomes de la civilització: una mica de greix, pressió alta, taquicàrdia, nervis, etc. però tot això és a la muntanya on ho curarem. S’han d’evitar sobretot els refredats, l’aparell respiratori serà vital.

JOSEP Mª LLADÓ, 21 anys, experiències a Ciudad del Cabo i al Kilimanjaro (va pujar la moto als 6.010 m). Ha aplaçat els estudis de 4rt curs d’enginyeria aeronàutica. Solter. Està buidant els magatzems d’alimentació de Mendoza, es gaste unes 25.000 ptes en menjar amb moltes calories: ametlles, avellanes, formatges, mantega, melmelades i una gran quantitat de llaunes de conserva; per beure: llet, te i mate. No s’oblida de l’invent argentí: el “dulce de leche” que en versió casolana s’obté bullint un pot de llet condensada al bany maria. Conscient de la seva responsabilitat de primer pilot s’entrena a consciència, amb en Jaume, als entorns. Llocs escollits per la semblança del terreny que ens trobarem, segons els muntanyencs que ens acompanyen.

AMB RUMB AL DESCONEGUT

El dia 29 de desembre sortim cap a Puente del Inca en un camió de l’Exèrcit que hem estat esperant durant 3 dies.

Puente del Inca és pràcticament una base militar, situada a 2.800 m d’altitud, és un pas natural entre Argentina i Chile.

Són cinc dies els que passem amb els soldats i una nit, la de Cap d’Any. Durant aquest temps ens entrenem amb les motos i es anem aclimatant a l’alçada, per la qual cosa fem diverses ascensions a peu, arribant fins els 4.100 m.

Els menjars de la caserna són força complets, entre el que ens donen i el que “rampinyem” per la cuina. Prenem vitamines i unes pastilles per tal d’evitar les possibles migranyes que produeix l’alçada.
A les estones lliuren anem a banyar-nos a unes termes d’aigües sulfuroses que estan en un estat ruïnós i a fer-la petar amb andins que s’esperen per pujar a l’Aconcagua d’un moment a l’altre.
Visita obligada és la del cementiri dels andins, un promontori que pot simbolitzar la muntanya, allotja dins seu les restes de 70 cossos d’homes i dones d’arreu del món que s’han topat amb la mort provant de pujar al cim.

Són moments d’un respecte profund que et provoquen una forta sensació de pau i penses que això és el millor que es pot fer amb els seus cossos, deixar-los aquí, al peu de la seva il·lusió: la muntanya. Tots coincidim a reconèixer que ha estat una estona intensa.

Passem la tercera i última revisió mèdica, ens mesurem la nostra capacitat de recuperació provocant el cansament i observant com el cos torna al seu pols normal; tots tornem a la normalitat. Després d’aquesta revisió i d’una inspecció de l’equip que pensem fer servir et donen el permís necessari per l’ascensió i resten pendents del que pugui passar.

Les mules són a punt. Podem marxar!!



4 DE GENER DE 1977

En total carreguem 10 mules amb uns 40-50 kg cadascuna, distribuïdes així: quatre mules per portar el menjar, tres per als recanvis, dos amb els equips personals d’alta muntanya i la “mula cisterna” que porta 40 litres de mescla de benzina i oli.

Els soldats comencen a carregar-les a les 6 del matí i no acaben fins les 11. Cops, puntades, mules que s’escapen, altres que tomben la seva càrrega, un autèntic show!! Els que van en moto, Josep Mª i Jaume, s’ho miren divertits, però la resta, Santi, Pep i Joan, estan una mica neguitosos pensant quina d’aquelles mules serà la seva i és que no n’hi ha per menys, resulta que primer: cap d’aquelles mules, i n’hi ha gairebé 18, coneix el camí, ja que són noves i cap no ha pujat a aquestes alçades, i segon: dels militars que ens acompanyen, que són sis, només el sergent Rosales coneix el camí i hi entén de mules. Bones perspectives.

A muntar! I per en Joan, muntar i desmuntar són la mateixa cosa, li han adjudicat la “Loca”; segon intent i surten disparats, en Joan s’agafa on pot i fins que pot... des de terra mateix exigeix un canvi de muntura. La Loca se l’ha de quedar el sergent i en Joan se’n va tranquil·lament amb el “Pompero”.

El camí des de Puente del Inca fins a Plaza de Mulas Inferior (primer refugi) està ben traçat, va per congosts i “faldeos” i té poc pendent, pujarem un desnivell de 1.300 m en 35 km, la terra és tova amb moltes pedres petites i mitjanes. Normalment calen dos dies per fer-ho a peu i entre 8 i 10 hores en mula.

Primer pas del riu Horcones, en realitat és un gran torrent amb una corrent forta el cabal de la qual s’incrementa al llarg del dia ja que són aigües que provenen del desglaç, és migdia i les motos no tenen massa problemes per passar-lo.

La Loca continua fent de les seves, desmunta el sergent Rosales, el trepitja i espanta dues mules de càrrega que comencen a saltar llençant tota la càrrega que porten damunt; el sergent, que pesa 98 kg, es queixa molt d’un braça i d’una cama, en Josep Mª el puja a la Bultaco i se l’emporta a la base de Puente del Inca. Arreglem les dues mules de càrrega i la Loca, abans que acabi amb l’expedició, l’enviem a passeig amb la confiança que sabrà tornar tota sola a la base militar. Ens quedem sense l’únic home que coneix el camí i hi entén de mules.

Per la resta anem bé. En Santi va al davant amb una mula que, a banda de trinxar-li els ronyons, no li dóna problemes, en Joan encantat amb el seu “Pompeyo” i en Pep que “va de cul” ja que ha de pujar i baixar contínuament de la mula per filmar i fotografiar.
Segon pas del torrent a Confluencias, cruïlla de les rutes Nord i Sud d’ascensió. També sense problemes tret que després de passar s’ha d’assecar el filtre de l’aire i netejar les bugies de la moto que porta en Jaume.

A partir d’aquí ens separem, les motos avancen a les mules i no s’aturaran fins arribar al refugi de Plaza de Mulas Inferior que no apareix fins que no s’hi troben a 100 m, són les 10 de la nit i és fosc. A 30 m del refugi en Jaume cau en un sot i es dóna un cop a la cuixa.

Al refugi trobem l’expedició francesa, tres homes i dues dones, que dies enrere van fer cim. Mentre ens preparen quelcom per menjar ens expliquen la seva ascensió, nosaltres ansiosos d’informació, els bombardegem amb preguntes sobre la ruta, hi ha clapes de neu però sembla que les podrem vorejar. Al cap d’una estona, un francès que estava dormint entra a la cuina cridant: ¡¡dues motos, allà a fora hi ha dues motos!!.

No tenim res d’equip, tot va amb les mules, i no n’hi ha cap que hagi arribat. Deixem espelmes enceses fora del refugi com a senyal pels que pugen; trobem unes mantes que es fan servir per tapar les mules i provem de dormir però el fred ens ho impedirà.

A l’una de la matinada apareix en Joan, amb la fosca es va perdre, va deixar la mula que no volia caminar i a peu, amb una llanterna, es va posar a buscar el refugi. Mentre s’escalfa els peus no vol saber res de la mula. Al cap d’una estona apareix un soldat.

Després ve en Pep, també sense mula i mort de fred. Més tard dos soldats més... ja no se sap si amb o sense mules, és igual. En Santi es queda, igual que la resta dels soldats, fent [i]vivac[/i] al mig del camí.
El primer dia!

5 DE GENER

Aquest refugi, Plaza de Mulas Inferior, és el millor de tots, amb cuina, menjador, sala d’estar i quatre habitacions amb tres llits de fusta cadascuna.

A fora, dues motos i només dues mules. En falten 16. Surt un soldat a buscar les mules i ens passem el dia esperant a veure qui arriba. Aviat ho farà en Santi i dos soldats més amb algunes mules de càrrega.
A la tarda arriben tres andins argentins a peu que ja coneixem de Puente del Inca, i sort que coneixien la nostra història perquè, segons va dir un d’ells, en cas contrari aquest matí en sortir de la tenda i trobar-se una mula carregada amb rodes de claus rondant haguessin pensat que els estava atacant la “puna”.

Les motos funcionen perfectament, en arrencar al matí, l’embragatge no va bé per l’oli fred, la carburació va bé.



Cap de nosaltres té molèsties i tenim molta gana, senyal importantíssim que funcionem bé. Comencem els torns de cuina per ordre alfabètic. En Pep serà el primer “setmana” i entre foto i foto, haurà de seguir les instruccions d’en Josep Mª, l’encarregat del menjar.

Els soldats han aconseguit trobar algunes mules, altres s’han escapat; diuen que demà tornaran a la caça i captura, encara en falten unes sis o set.

Sopar de comunitat i una tertúlia molt agradable amb els soldats, andins i motarres.

6 DE GENER

Van arribant la resta de mules i mulers, una autèntica diada de Reis, i mica en mica ajuntem tot el material, o gairebé tot, han desaparegut dues mules i una altra s’ha ofegat. La part del material que s’ha perdut correspon al menjar, per sort als refugis, segons van dir els francesos, hi trobarem molts aliments deixats per expedicions anteriors. Tant de bo sigui cert. També s’han perdut algunes medecines i en general, tots els paquets han rebut, trencant-se o fent-se malbé quelcom.

Comencem la distribució del material. S’ha de superar una pujada forta i perillosa, la “Cuesta Brava”, lloc idoni per despenyar-se les mules, tal i com evidencien alguns esquelets. Veient el panorama una cosa és ben clara: no podem refiar-nos de les mules, ni per un moment podem arriscar el menjar, ni els recanvis, ni molt menys la benzina, i també està molt clar qui substituirà les mules. Doncs sí, nosaltres.
A banda de portar el material, aquestes pujades i baixades ens serviran per aclimatar-nos i a més serà un bon reconeixement del terreny previ a la pujada amb les motos. A la primera pujada carreguem el menjar i part del material d’alta muntanya. Són uns 15 kg els que portem cadascú durant unes 3 hores de pujada, la baixada és qüestió de mitja hora.

Des del refugi veiem que baixen trontollant dues persones que arriben en molt males condicions físiques. Es tracta d’un cadet argentí de 18 anys i un anglès una mica gran. L’anglès està totalment “apunat”, la seva parla és incoherent i només parla castellà, llengua que pel que es veu està aprenent; té la cara completament cremada pel sol i li fallen les cames. El relat del jove cadet argentí ens posa els pèls de punta: en fer l’atac final es van separar, no va poder fer cim i recorda que “...llamaba a la puerta del restaurante de mi amigo y el tío no me abría y yo me moría de hambre, al final pensé en coger un taxi para ir a otro restaurante pero pasaban pocos taxis y sólo paró uno y no quería llevarme, entonces yo discutí... etc. etc” Després va quedar exhaust arrupint-se a l’empara d’una roca... a gairebé 7.000 m d’alçada!! I no es va despertar fins l’endemà. Sap molt bé que el més normal en aquests casos és no despertar-se, però el bon temps el va salvar de la congelació. Sap que torna a viure. Després va esbrinar que el que li obria la gana era l’olor de pollastre rostit del seu propi nas cremat, més ben dit, socarrimat.

Durant tot el seu relat els miràvem els uns als altres sense saber dir res. Anem d’hora a dormir.

7 DE GENER

Continua el bon temps, avui pujarem amb les motos, per la qual cosa ens llevem quan surt el sol, esperant trobar a aquesta hora el terreny, que gairebé tot és “acarreo fino”, més consistent, ja que al migdia quan s’escalfa es torna més solt.

Surten primer els que van a peu: en Santi, en Joan amb les seves eines de primera necessitat i en Pep amb tot el seu equip de fotografia i filmació que deu n’hi do el que pesa.

El sender a la sortida del refugi, i gairebé durant uns 200 m és força pla, de sobte comença un fort pendent, la “Cuesta Brava”. La part inferior de la pujada és de terra solta i “acarreo muy fino”, avançant el sender en forma de ziga-zaga ample, ja a la part superior l’”acarreo” es composa de pedres de tipus mig amb algunes roques grans sobre bases no consistents, el primer tros de la part superior (uns 40 o 50 metres) té el pendent màxim de tota la pujada, uns 45º aproximadament. Un cop acabada la “Cuesta Brava”, amb la qual se salva un desnivell d’uns 200 m, el camí travessa una sèrie de congosts produïts pels torrents que després formen el riu Horcones, finalment s’arriba al refugi de Plaza de Mulas Superior havent superat un desnivell de 300 m en relació a la Plaza de Mulas Inferior.

En Josep Mª i en Jaume, amb casc (la pujada és perillosa) i botes di trial (el fred encara no és molt fort), escalfen les motos i, sobretot, l’oli de l’embragatge. Arranquen i no s’aturen al menys fins a la segona corba de la ziga-zaga, a la que claven les seves rodes del darrere, comença el maleït “acarreo”!!



Es va pujant a base de curtes carreretes, arrancant en 1ª o en 2ª, i remant fins aconseguir una mica de velocitat, llavors canvi ràpid de marxa i fora els peus de terra; als pocs metres, clavada, descans i tornem-hi.

En els esforços ja es nota l’alçada, no hem de tenir pressa i descansar el que calgui, no cal empènyer encara, som tot just al principi.

La “Cuesta Brava” és una de les etapes que molta gent ens havia plantejat com impossible i on els motarres francesos van haver de recórrer a les cordes.

Després d’unes dues hores de feina i d’aconseguir superar-la sense trencar les normes que ens havíem proposat, o sigui, sense baixar de la moto i sense ajuts externs, ens sentim molt satisfets i amb moltíssim optimisme per continuar. Efectivament, aquesta pujada ens ha animat.

Sense massa problemes es travessen els petits torrents, algun d’ells completament glaçat. A 500 m del refugi en Jaume té una punxada al darrere, la primera; deixem la moto i demà tornarem a reparar-la. La d’en Josep Mª la deixem al enrunat estable de mules del refugi i tornem tots al refugi inferior per passar la nit.

Celebrem l’èxit amb el típic “asado argentino”, que ens ofereixen els soldats. Devorem la car, bon senyal. Optimisme al màxim, això va bé!!

8 DE GENER

Avui traslladarem la resta del material al refugi superior. No tenim més remei que fer un parell de viatges cadascú.

Pugem 30 litres de benzina, deixant-ne 10 al refugi per a la tornada; ens emportem tots els recanvis, deixant només el dipòsit de ferro de la moto, el manillar, el cilindre, les rodes de claus i la coberta de cros. Hem decidit fer servir, en principi, només clapes de neu, per tant, el joc de rodes que muntem amb cobertes de claus per fer servir als llocs coberts de gel serien un pes inútil.

Aquestes cobertes són les Michelin de trial, a la del davant porten uns 100 claus normals de tungstè (a 8 ptes. per clau a Andorra) i a la del darrere uns 150 piramidals d’acer-tungstè col·locats en forma d’espiga (al preu andorrà de 16 ptes. la unitat).

Al segon viatge del dia portem, ajudats pels andins argentins Mariano i Jorge, tots els equips personals d’alta muntanya i farmaciola.

Mentre la “setmana” prepara el sopar anem a repara la punxada de la moto. Arreglar una punxada a 4.400 m d’alçada és com arreglar cinc punxades sense parar, oi Joan?

A la nit no podem dormir, som vuit, el refugi està al límit, i ens falta l’aire a tots. A mitja nit sentim crits, són un grup d’argentins, quatre homes i una dona, que van fer cim. No hi caben al refugi i dormen fora, però els importa poc, estan contents perquè han aconseguit la seva il·lusió.

9 DE GENER

Seguint amb el nostre pla d’aclimatació i paral·lelament amb el trasllat del material pugem fins els 4.900 m. A aquesta alçada deixem un “jerrican” amb 20 litres de benzina, un parell d’esmortidors de gas, cables, platins, manillar i tots els trastos per reparar punxades (càmeres, palanques i bomba d’aire), i també una mica de menjar. A la baixada, i ja alliberats de la pesada càrrega, ens fixem amb més detall en el terreny i en la ruta més idònia per a les motos.

Després de provar les motos a aquesta alçada (4.400 m), en Joan decideix canviar la compressió i la carburació ja que van magres. Canviem les culates que porten per unes de més compressió (tipus “Pursang”) i pel que fa a la carburació, canviant els xiclets per uns altres de pas més petit s’aconsegueix que vagin més seques.

El canvi és efectiu, la moto ha guanyat molt en nervi tot i que ha perdut algun cavall de força. Aquest canvi és vital per al bon funcionament de les Sherpa i creiem que donarà molt bon resultat. En Joan confia que a partir d’ara i fins els 7.000 m només haurà d’anar regulant la carburació.

10 DE GENER

Durant l’estona de “llum ideal” som a les ordres del fotògraf Pep. Primer ens fem fotos al mateix lloc on els francesos van acabar la seva aventura i que correspon als 4.400 m d’alçada. Després les fotos diguem-ne “de feina”, o sigui els compromisos, fotos publicitàries o senzillament de record personal per a totes les empreses, comerços o persones que ens han ajudat econòmicament o moralment i afortunadament n’hem de fer moltes.

Dia de descans, demà volem emprendre l’atac amb motos fins el refugi Berlín (6.800 m). Passem les hores fent-la petar amb els andins argentins i preparant les motxilles per a l’ascensió.

Els andins, plens de curiositat, es queden a passar el dia amb nosaltres i ens observen mentre provem les motos; ens confessen que es van quedar molt estorats en veure com pugen i que quan van saber que venien motos a l’Aconcagua creien sincerament que no passarien del riu Horcones. Ara s’ho creuen tot de les motos, fins i tot el que és impossible.



Un d’ells, d’uns 50 anys, està també una mica “apurat”, li falla el sentit de la sincronia, va matusser, no coordina bé els seus moviments i tot sovint ens repeteix que mengem molt. Ens explica que arribant al cim, li va “sortir” una “figura semblant a un home” que l’obligava a fer fotos a una sèrie de persones i objectes que hi havia allà, obeint-lo ràpidament. Segur que deu tenir una bona col·lecció de fotos de pedres i roques.

Preparem els nostres equips personals, repartint-nos el menjar, els recanvis i les medecines que hem de pujar, de manera que totes les motxilles pesin igual per a tots.

En aquest segon refugi deixem 10 litres de benzina, menjar, equip personal que no sigui d’alta muntanya (a partir d’ara als motarres ja no els serveixen ni botes de trial ni “Barbours”) i recanvis com carburadors, pistó i coixinet de biela.

11 DE GENER

Deixem el refugi Plaza de Mulas Superior (4.400 m) i iniciem l’ascensió cap el Berlín (6.400 m) amb les motos.

Només sortir del refugi, una altra pujada, no tan forta com la “Cuesta Brava” però amb el mateix tipus de terreny i per tant, avancem amb els mateixos procediments.

El problema més important és el pes, pels que van a peu ja representa un esforç considerable i pels que van en moto la motxilla és una nosa que esdevé obsessiva, fa perdre l’equilibri i impedeix una bona respiració. A aquesta alçada s’han d’inflar al màxim els pulmons a cada inspiració per tal de captar la major concentració possible d’oxigen, ja que a mesura que vas pujant disminueix la pressió i la concentració d’oxigen a l’aire és menor.



En els trams més difícils els motarres no podem amb la moto i la motxilla alhora, i ho fan per separat; deixar la motxilla a terra, pujar amb la moto el major tram possible de la rampa, deixar la moto, descansar, baixar a buscar la motxilla, pujar amb ella i descansar. I el cicle es va repetint.

En creuar rius de neu/gel (com petites glaceres) de fort pendent s’han de prendre moltes precaucions, la resta dels companys es col·loquen formant un cordó de seguretat per tal de poder aturar qualsevol relliscada.

En Josep Mª i en Jaume amb les Sherpa ataquen els pendents relliscosos fent marrades i van pujant lentament fent ziga-zagues, les seves cames s’ha de clavar moltes vegades al terra per fer avançar, remant, la moto. Cada cop el terreny és pitjor, és més solt i complica la marxa. En Jaume es va endarrerint de la resta del grup, tot i que aquest no el perd de vista, però la tarda se’ls tira a sobre i ara ja no es pot perdre temps, en Jaume abandona la seva Sherpa i continua a peu les seves altres tasques.

Quan cau la tarda arribem al Portezuelo Manso (5.200 m) en mig d’un tímid plugim de neu. Plantem ràpidament les tendes isotèrmiques per tal de protegir-nos del fred, sopem i provem de descansar, d’ara en endavant, l’alçada ens atacarà amb una altra de les seves peculiaritats: l’insomni. A somiar desperts, nois!!

12 DE GENER

Avui volem arribar al refugi Berlín, alliberem a en Josep Mª de la seva motxilla i s’avança en una zona que, tot i coberta de neu, té poc pendent. Davant nostre el “Gran Acarreo” que baixa des de la base del cim com un immens mantell de terra i pedres fins aquest petit replà que forma el “Portezuelo Manso” i el “Nido de Cóndores”.

Cada cop la respiració és més pesant i hem de reposar molt sovint, cada 5 o 6 passes. S’ha de caminar molt poc a poc, molt lent; en Josep Mª amb la moto no pot anar al ritme que ell voldria, ha d’aprofitar quan la moto “s’enganxa” i tirar cap amunt el màxim possible, el que provoca uns cansaments fortíssims en forma de ràfegues. El temps continua essent molt bo i formem grup amb els andins argentins i amb un cadet també argentí, Pipo Ugarte, precisament el fill del militar que va muntar tots els refugis que anem fent servir.

A mitja tarda arribem als 6.800 m d’altitud, amagats darrere unes roques es troben els tres refugis: Berlin (construït o pagat per uns alemanys), Plantamura i Libertat (abans anomenat Eva Perón… fins a aquesta alçada arriben les depuracions! ). Dels tres, només dos es poden fer servir, l’altre és ple de neu/gel; és la nevera, a dins s’hi pot trobar tot tipus d’aliments en perfecte estat de conservació.

S’ha de beure molt i l’aigua només es pot obtenir fonent neu, però aconseguir que escalfin els fogons de propà o de butà a aquesta alçada ja és una proesa.

Hem de quedar-nos en aquest refugi el mínim de nits possible, ja que recuperar-se a aquesta alçada (6.800 m) és molt difícil, gairebé impossible.

13 DE GENER

Iniciem l’atac al cim, no pretenem fer-ho en un dia, no sabem quants, però deixarem la moto el més amunt possible i baixarem a fer nit, al dia següent tornarem a pujar fins la moto per continuar i així successivament.

Tots nosaltres hem sortit amb molta empenta i moltíssima moral, el fred és molt fort i ens hem de protegir bé, el motarra ha de vigilar els seus peus i els caminants les seves mans (les parts que menys exercici realitzen). El sol crema sense compassió, intentem tapar-nos el nas amb les gorres però això ens complica la respiració, fora!, nas a l’aire i molta crema solar, tot i això la pell del nas caurà un parell de cops.

El temps, el factor més decisiu, continua sense turmentes i sembla que no n’hi ha cap a la vista, això sí que és tenir sort. Que duri! Avançar per al motarra comença a ser penós; el primer tram, just a la sortida del refugi és un pedregar el que li permet a la moto agafar-se una mica més, però aviat s’acaba i després de superar tres grans graons de roca comença una altra vegada el maleït “acarreo” o tartera.
En Josep Mª està obligat a fer grans esforços i el seu físic els va encaixant, no pot fer tirades llargues per culpa de la respiració, s’ofega. Quasi d’una manera ininterrompuda el seu cervell és colpejat per un suau tam-tam, és el ritme del seu pols. Mica en mica avança sobre la moto, la fa avançar. La moto, moltes vegades, com si rellisqués, s’encabrita i en Josep Mª ha de doblegar-la, la cala i es deixa caure sobre el manillar per descansar una estona.

En Santi, juntament amb els argentins, obre camí i ens va esperant, en Joan i en Jaume acompanyen a en Josep Mª indicant-li el millor camí i vigilant-lo de ben a prop i en Pep va d’un cantó a l’altre buscant sempre el millor enfocament per les seves cameres.

Després de travessar penosament una llarga clapa de neu deixem la moto convenientment protegida a 6.600 m i baixem al refugi abans que es faci fosc.

Estem summament esgotats. En Jaume administra pastilles per dormir, s’ha de descansar costi el que costi, demà continuem.

14 DE GENER

Sortim de matinada cap amunt, a pas molt lent, triguem unes tres hores en arribar on és la moto. En Josep Mª s’hi enfila, arrenca a la primera i tornar amb la mateixa cançó del dia abans: avançar i avançar.

D’eines, en Joan només porta alicates, clau de bugies i tornavís, a més d’alguna bugia i baules de cadena.

En Josep Mª fa pujar la moto cada cop més amunt, metre a metre, la roda del darrere rellisca, s’enfonsa, es clava. Descansar i tornar-ho a intentar, apuntala les cames allà on pot i amb el seu cos dóna un impuls a la moto que li permeti avançar una mica, i avança uns pocs metres més. En Josep Mª Lladó rendeix al límit de les seves forces, i es troba contínuament a la frontera de la fatiga total.
Nosaltres sempre pendents d’ell, amb les esperances dipositades en ell; veure’l avançar és un respir per nosaltres, cada cop que cau exhaust de cansament callem i esperem.

Als 6.700 m un pas difícil, el més perillós. Una immensa clapa de neu amb molt pendent; cal atacar-la de cantó (mínim pendent) i pel lloc amb menys longitud de neu, el lloc ideal és un dels seus extrems. Només hi ha un inconvenient a 5 o 6 metres per sota de la ruta escollida s’obre un precipici enorme. Dubtem. Pensem en una possible relliscada. Ens retraiem els uns als altres el fet de no haver volgut portar la corda pel pes. S’ha d’avançar i ho fem. Per començar marquem la ruta trepitjant bé la neu per fer una mena de carril, després la forma d’avançar és la següent: en Jaume pràcticament clavat a la neu amb l’ajut del piolet avança lentament i de forma paral·lela per sota d’en Josep Mª proporcionant-li en cas de necessitat el recolzament lateral i en Joan clavat també el protegeix de la relliscada pel darrere.



Molt lentament aconseguim superar aquest pas d’aproximadament 20 metres. Respirem. En arribar als 6.800 m el pendent creix de cop, uns 45º, és l’inici de la “Canaleta”, tothom ens ha parlat d’aquest darrer tram, 200 m més enllà hi ha el cim, veiem la creu que el corona el cim de l’Aconcagua de 7.035 metres.
Ataquem la “Canaleta”, el terreny no ofereix cap consistència i la roda s’ensorra. El cansament és terrible i l’esforç del pilot arriba a límits perillosos. Els polsos deuen oscil·lar entorn de les 140 pulsacions per minut. Hem de baixar, deixem la moto al costat de la “Canaleta” i iniciem el descens.

Al cap de poca estona apareixen les conseqüències del gran esforç realitzat, un lleu esvaïment cau sobre en Santi i en Josep Mª, deixant-los sense forces a les cames. Els ajudem a baixar, el descens és matusser, lent i molt perillós, la nit ens ha caigut damunt i no veiem el camí. En Pep arriba al refugi i torna amb llanternes. Podem continuar. Finalment arribem als refugis en un estat força deplorable i ens els trobem plens de gent dormint. Bé!

Ens fiquem on podem i com podem.

15 DE GENER

Dia de descans, la nit ha estat molt llarga i estem esgotats per allò d’ahir. Passem tot el dia tombats, bevent tot el que anem fonent i sense menjar gaire. No notem massa millora en els nostres cossos però confiem que demà estarem bé, tot i que sabem que a aquesta alçada és dificilíssim recuperar-se.

El paisatge des de l’alçada és meravellós, per únic i immens, tot el que allarga la vista són muntanyes de la serralada dels Andes. A l’oest s’aixequen contínuament els núvols, pel Pacífic, i venen cap a l’Aconcagua però quan són a prop, un vent del nord els desvia i així es va salvant el temps, però... fins quan? A mitja tarda arriba al refugi una expedició suïssa de 6 o 7 components. Avui estan provant l’atac al cim el grup d’alemanys que vam trobar ahir en baixar ocupant els nostres llocs.

16 DE GENER

Ens aixequem de matinada per pujar fins a la moto i provar de continuar si es pot.

En Josep Mª no està del tot recuperat, creu que li fallaran les forces i així ho exposa. No ho dubtem ni un moment, avall, s’ha de baixar per recuperar-nos, ja pujarem d’aquí a uns dies, no passa res.

Sense tots els factors a favor nostre és arriscat pujar, un intent en aquestes condicions podria ser fatal. Creiem que la recuperació és possible, per tant d’aquí a uns dies podrem estar en condicions de tornar-ho a provar. Estem a temps. Avall. Baixen en Josep Mª i en Jaume, directes cap el refugi Plaza de Mulas Superior, més tard i ajudats per un parell de soldats, baixen al refugi Plaza de Mulas Inferior del que havíem sortit fa 8 dies.

Mentrestant la resta: en Pep, en Santi i en Joan provem el cim a peu, arriben fins on es troba la moto i continuen cap amunt per la Canaleta. El suplici comença, les pedres cedeixen sempre sota la pressió de mans o peus i la relliscada és inevitable, pugen un metre i amb una mica de sort només en baixen dos.

Es puja molt lentament i el cansament augmenta ràpidament. Pugen fins els 6.950, falten 50 metres!!

Joan, encara dins del raonament, veu coses estranyes, veu un home vestit de negre amb una mena de gran escafandre negra, com un astronauta, dempeus al costat d’una roca. Tots tres estan completament esgotats. Decideixen baixar abans de forçar més o disgregar l’equip, ja que podria tenir greus conseqüències.

Passen la cinquena nit al refugi Berlín.

17 DE GENER

Dia de descans i recuperació per en Josep Mª i en Jaume. Es passen el dia menjant i dormint.

En Santi, en Joan i en Pep baixen cap a Plaza de Mulas Inferior, a 5.000 m es topen amb la primera tempesta de neu acompanyada d’una gran quantitat de llampecs; llençar els piolets i aguantar com sigui mentre van baixant.

A la Plaza de Mulas Superior els ajuden uns andins que els preparen el menjar per poder continuar fins a la Plaza de Mulas Inferior. L’equip altra vegada junt. Es comenten moltes coses sobre l’estat de la Canaleta, els que han pujat a peu han pres bona nota del terreny i la seva opinió és molt vàlida.

Veiem les coses una mica magres i això vol dir que encara ens hem de recuperar molt.

Avui canvia la lluna, hi ha doncs la possibilitat que canviï bruscament l’estat del temps. Si el canvi es fa amb mal temps tindrem turmentes durant tota aquesta nova lluna.

18 DE GENER

El canvi s’ha fet amb mal temps. Dolent.

Ens continuem recuperant. Al refugi, a més dels soldats, hi ha una expedició argentina formada pel tinent Godoy, el sergent Fabro i tres cadets (...això ja sembla l’Escola Militar). Tot va amb més ordre.

Al refugi de dalt hi ha una expedició suïssa amb molta gent i el major Balda els recolza, pujant-els el material amb les mules fins molt amunt. Pensem que aquestes mules ens podrien servir, pujant-nos el més amunt possible per poder arribar descansats allà on és la moto. Aconseguim al menys una mula per al pilot fins els 5.400 m. Decidim separar-nos, en Joan i en Jaume aniran a recollir la moto a 5.000 m i baixaran fins a Puente del Inca; en Santi, en Pep i en Josep Mª aniran a buscar la segona a 6.800 m.

19 DE GENER

Un altre dia d’aclimatació. El mal temps ens obliga a passar tot el dia dins del refugi. Això ens dóna l’oportunitat d’establir llargues i animades xerrades amb militars i andins, el punt de “frec” amb els militars és la pluralitat d’ideologies polítiques, i amb els andins la presència de la moto a la muntanya.

El mate circula de mà en mà sense parar. Les històries que més ens apassionen són les de l’Aconcagua, mig històries mig llegendes, amb algun que altre fantasma solt pels pendents, però sempre amb algun mort pel mig. El relat obligat és el referent a la mort més o menys misteriosa de Cooper, empleat de la NASA i presumpte agent de la CIA a la paret sud de l’Aconcagua. El relat amorós de la noia catalana que mor abraçada al cos del seu amant mort abans que ella. El relat romàntic del professor anglès que segons sembla va buscar el suïcidi en una ascensió boja al mig de l’hivern. El relat tragicòmic del professor nord-americà que com si es tractés de Tarzán, i de no haver-lo matat una pulmonia, hagués demostrat un nou sistema d’aclimatació, pujant amb el pit a l’aire. I els japonesos a qui no els importava perdre un dit a canvi de fer cim. I el francès que es va llençar des de 6.800 m en ala delta trencant-se només mitja dotzena d’ossos. I mil i un relats més al llarg dels 80 anys que avui, justament avui, es compleixen del primer dia que algú va trepitjar el cim, un suïs.

20 DE GENER

Aprofitant que el temps millora una mica surten cap amunt en Joan i en Jaume per anar a recollir la moto que es va quedar a 5.000 m, la baixada en moto és molt més descansada però no per això menys perillosa, potser més, s’ha d’anar amb molta cura amb els barrancs, tenint en compte que els frens damunt d’aquestes tarteres serveixen de ben poc.
Avui també han sortit del refugi els militars (comandaments, soldats i cadets) a rescatar un andí que, segons han dit els seus companys que van baixar ahir a demanar ajut, té un genoll trencat.

A mitja tarda arriba en Joan amb material que ha recollit de Plaza de Mulas Superior, en Jaume amb la moto i els militars amb l’andí argentí que només té el genoll dislocat, per sort.



Preparem tot el material que s’ha de baixar a Puente del Inca, demà disposarem de moltes mules. Deixem només allò que és imprescindible per pujar.

21 DE GENER

Surten cap avall en Jaume amb la moto, en Joan en mula i quatre soldats amb vuit mules de càrrega. Ens acomiadem fins d’aquí a poc. Mentrestant s’haurà de preparar la resta del viatge i acomplir amb els diversos compromisos a Mendoza.

El descens no té problemes, només una remullada en passar el riu Horcones a Confluencias. A Puente de Inca tothom està pendent de nosaltres; militars, periodistes i diplomàtics.

22 DE GENER

Surten cap amunt en Pep i en Santi amb el sergent i els cadets, o sigui el grup que va a peu. Amb ells el mínim de càrrega, el coneixement del terreny i la més greu de les incògnites: el temps. En efecte, a mida que pugen el temps empitjora, comença a nevar abundantment i apareix el senyal del pitjor dels presagis: el “hongo”, un gran núvol que cobreix tota la part superior de l’Aconcagua i es queda allà aparcat.

Es fa una parada per protegir-se del temporal, amb els tendals de les tendes de campanya, el fred comença a ficar-se dins dels cossos atacant la zona que més complicacions pot comportar: els dits dels peus.

Cal moure’ls contínuament i anar-se fent massatges.

Un cadet baixa en comprovar que els seus peus ja no es recuperaran del fred.

Al final s’aconsegueix pujar fins els 5.400 m muntant les tendes isotèrmiques en una lluita continuada amb el fort vent gelat que bufa. La nit es presenta molt llarga.

23 DE GENER

En Pep i el sergent Fabro han passat molt mala nit per culpa del fred intens. El sergent, davant del mal estat dels seus peus gelats, decideix baixar ràpidament sense esperar ningú.

Al migdia pugen a lloms de mules en Josep Mª, el tinent Godoy i un muler.

L’estat del temps és dolent amb tendència a empitjorar, la neu cobreix amb un gruix irregular la major part del camí i el fred arremet amb fúria.

Es planteja el retorn per part dels militars i es refusa per part dels catalans. Converses per tal de convèncer que el més raonable és el retorn però els de les motos volen continuar.

Al final el tinent ordena el descens als seus cadets; en Pep, en Josep Mª i en Santi continuen pujant cap el següent objectiu, el refugi Berlín!

24 DE GENER

Els refugis de 6.400 m estan plens d’aliments deixats pels suïssos. Ja no hi queda ningú per aquí, el temps ha fet baixar tothom. Es passa la major part del temps dins del refugi esperant el moment ideal per pujar. Cada cop hi ha més gruix de neu.


25 DE GENER

Sortida a les zero hores cap amunt. Neu per tot arreu, el gruix oscil·la entre els 50 i els 60 cm, caminar en aquestes condicions és penós, a més el temps va empitjorant a mida que vas pujant. Les perspectives són dolentes i ara més que mai cal anar amb seguretat. Tornada al refugi després d’una hora de camí. Altre cop ficats dins del refugi-calaix que cada cop sembla més petit. Aclaparador.

26 DE GENER

Altra vegada sortida a les zero hores, el temps apareix amb millors perspectives. S’ha de fer un esforç, no es poden esperar unes condicions que sembla que no tornaran fins l’estiu que ve. Amb la mateixa neu o potser més es va pujant lentament i penosa. En Pep comença a sentir moltes molèsties al cap i als peus, cal que baixi si no vol empitjorar, i així ho fa.

Els peus d’en Josep Mª també empitjoren per culpa del fred. I per culpa de les botes, que amb les presses de darrera hora a en Josep Mª li van tocar un parell de dobles-botes d’un número petit i que a Mendoza va haver de canviar per unes de senzilles del seu número. En Santi li van donant massatges als peus.

Ara entra en escena el temut “viento blanco”, neu granissada que vola a velocitats de fins a 150 km/h. Amb la cara completament tapada per protegir-se d’aquestes fuetades terribles i quasi completament tombats, en Josep Mª i en Santi, avancen amb molta feina. La temperatura està al voltant dels 30º sota zero.

Feina els costa trobar la moto, només dos centímetres de manillar apareixen per sobre de la neu. Han aconseguit arribar fins la moto!!!



No pensen en continuar ja que és impossible, en realitat ni s’ho plantegen; arribar en aquestes condicions fins aquí ja és de per sí un gran i únic objectiu.

En Santi, amb els pèls de la barba “soldats” pel gel i en Josep Mª amb un dels seus peus amb principi de congelació treballen per treure la moto de la neu.

Poca documentació gràfica poden fer, la màquina de fer fotos aviat s’encalla, trencant-se el carret i a la de filmar, el motor no es vol bellugar.

A la quarta patada la Bultaco arrenca i, amb en Josep Mª al damunt, baixa fins el refugi.

Al Berlín descansen. Mig morts però amb l’objectiu assolit. Sense ganes de menjar i sense forces per fondre neu però amb la moto aparcada fora.

Última nit a 6.400 m i fregues als peus d’en Josep Mª.

27 DE GENER

S’inicia el descens definitiu, cal pensar en el material que s’ha de recollir i baixar el més ràpidament possible.


En Josep Mª té dos dits dels peus amb principi de congelació, el seu objectiu és arribar com més aviat millor a Puente del Inca per rebre tractament, s’enfila a la Sherpa i en una hora i mitja de ràpid descens es planta a la Plaza de Mulas Inferior i en una altra hora i mitja apareix a Puente del Inca on no és reconegut instantàniament per en Jaume i en Joan, que ja estaven preparant una expedició de rescat davant de la manca de notícies.

En Santi i en Pep arriben al refugi de Plaza de Mulas Inferior.

28 DE GENER

Tot és eufòria, alegria a Puente del Inca i alegria a la Plaza de Mulas.
En Josep Mª visita el metge, el diagnòstic és: congelació de segon grau en dos dits del peu; no té cap teixit destruït però perdrà sensibilitat i serà molt propens a futures congelacions en aquests dos dits. En Pep i en Santi ja s’ha reposat del seu gran esforç.

29 DE GENER

Surten les mules per anar a recollir en Santi i en Pep. A Puente del Inca es prepara tot per iniciar la sortida cap a Mendoza.
La caserna està mig revoltada, felicitacions, entrevistes, curiositat i l’ambaixador i el cònsol que no paren de trucar.

30 DE GENER

Tots junts altre cop!! Immensa alegria entre nosaltres i les persones que ens han ajudat, estem molt satisfets del que hem aconseguit: els 6.800 metres d’alçada.

Comença una altra turmenta i en ennuvolar-se es va tapant el cim de l’Aconcagua. Recordant el significat en quítxua de la paraula Aconcagua (“Sentinella de Pedra”) penses que així és i que aquí es queda per ser sentinella i testimoni a la vegada de totes aquestes persones que gràcies a ell s’ha superat en alguna cosa.

Adéu!... i gràcies Aconcagua!!

L’arribada a Mendoza és triomfal, tothom ens reconeix i som l’objectiu de les seves atencions, caient-nos invitacions per tot arreu.

Organitzem la segona part del viatge, el pla ja està traçat, només falta cobrir el pressupost.

Hem d’aconseguir diners i un tot-terreny. Comencem per vendre’ns els equips d’alta muntanya, equips personals, les botes de trial, els cascos, etc... Qualsevol cosa que li agradi a algú li venem a la que es descuida una mica. Venem fins i tot les rodes de claus! A Mendoza que gairebé no saben el que és el gel.

El tot-terreny és el més car d’aconseguir i per això ens venem una moto.

Un sistema per aconseguir diners que comencem ara i que seguirem fent servir durant la resta del viatge és la projecció de les pel·lícules “Expedición en moto Igualada – Kilimanjaro” i “Raid Motociclista Barcelona – Cape Town”. Muntem l’enrenou a qualsevol cinema i ens emportem la taquilla.

En aquesta segona part ens acompanya un argentí, l’andí Rodolfo Grispo.

Sortim cap el nord d’Argentina amb una moto (la que va pujar a 6.800 m) i el tot-terreny (marca “Estanciera-IKA”, 6 cilindres, benzina).

Després de ballar unes quantes sambes als carnavals de Corrientes ens fiquem a Paraguay previ xantatge de 100 dòlars per part de la policia de duanes. El pas de Paraguay al Brasil és per les cataractes d’Iguaçu. A Brasil la policia no para de demanar-nos papers i d’obligar-nos a posar-nos el casc, anem cap el litoral: Sao Paulo, Río de Janeiro... en fi, el més típic.

A Sao Paulo a l’Instituto Butantam veiem més serps que en tot el que portem recorregut d’Amèrica i Àfrica, comprem els sèrums anti-verinosos i ens disposem a viatjar cap el interior del Brasil.

A Sao Paulo, en Santi decideix agafar l’avió i retornar a les seves obligacions a Igualada.

Al llarg d’uns 4.000 km de pistes, travessem les regions del Mato Grosso, Rondonia i entrem a l’Amazònia i a les seves pluges diàries. A Manaus, capital de l’Amazones, s’acaben els diners i per tant l’expedició. Empaquetem la moto per enviar-la a Barcelona, tanquem els bitllets de tornada en avió, ens venem tot el que ens queda (tot-terreny inclòs) i lloguem una barca per pujar Amazones amunt. Aquesta incursió dura també el que duren els diners.
Barcelona, 2 d’abril, fa tres mesos i mig que des d’aquest mateix aeroport començàvem el que avui hem acabat.

Relat: Jaume Llansana
Fotos: Josep Bou

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada